dissabte, 26 de maig de 2012

La gran xiulada

Mires cap a un costat i veus les gesticulacions de monsenyor Reig Pla; gires cap a l'altre i entropesses amb els 20.000 milions d'euros públics que pal·liaran usures i fracassos privats perquè l'elefant Bankia (i que ens perdone l'animal) torne a destrossar un dia la fràgil terrisseria. A través de la nítida llum primaveral, l'única que no està en crisi, l'horitzó, mires on mires, va ple d'obscurs presagis, de manera que no hi ha més remei que mirar la gran final. A fi de comptes fa molts anys que el futbol substituí la religió i els bous com a opi del poble, lenitiu i equilibrador del furor de les masses elevat a l'altar civil dels drets inalienables. Brama el bisbe feixista, per a major escarni veí de Cocentaina, amb el mateix llenguatge arnat carpetovetònic que admirà aquella encarnació de Mussolini que fou el notari Blas Piñar, contra el feminisme i l'homosexualitat, que com tothom sap són causa principal de l'atur, la bombolla immobiliària i la dissipació de costums que un dia ens portaran al corralito. La seua veu furibunda, però, no ens priva d'escoltar com l'esquerra s'ha quedat sola demanant al parlament espanyol que l'Església pague com totdéu els seus impostos. Darrere la màscara d'un lleguatge tan obscè no hi ha més que la voluntat de preservació violenta dels vells privilegis de classe i casta. Però concentrem-nos en la copa que es disputa avui (escric en divendres) entre Barça i Athletic a la capital del regne. Com ara fa tres anys hi haurà desplegament de banderes i cant polifònic, i els aficionats dels dos equips protagonitzaran una gran xiulada democràtica contra la reial cosa. Com que en aquests casos el futbol és el que menys compta (per a jocs purs i apolítics ja tenim l'scrabble), i més entre aficions que confraternitzen en la llista de greuges, solidaritats i incertes esperances, més que del resultat de l'encontre estarem pendents de l'enormitat de la xiulada i de la força simbòlica de la invasió subtil de la madrilenya plaça. La monarquia, que dóna nom a la copa que dubte que sufrague, pensarà repartir-se generosament els xiulets amb Aguirre i Reig, Olivas i Rato, els mals seculars de Carpetània i tota la pesca, i l'encertarà per una vegada. Jo compartiré xiulets i taula amb amics euskalduns de l'Athletic i animaré el Barça. Guanyarà la final, per a la salut democràtica, qui més gols faça.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de maig de 2012.

[La primera xiulada a la Marxa Reial va tenir lloc a l'Estadi de les Corts en juny de 1925. Imatge publicada per Vilaweb.]
 

1 comentari:

  1. També pots ser homosexual i que no t´agrade el futbol, com jo, i xiular content per la vida...

    ResponElimina