dimarts, 5 de juny de 2012

Entre els ulls i la paraula


Vicent Alonso, En l'aspre vent del nou món. Jardins de Samarcanda núm. 64. Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, febrer de 2012.

· · ·

El nou poemari de Vicent Alonso (Godella, 1948) ve precedit per cinc títols: Vel de claredats (1983), Albes d'enlloc (1985), Ritme de clepsidra (1986), Cercles de la mirada (1998) i Del clam de Jasó (2002). Si els tres primers llibres van ser editats en a penes quatre anys, els tres darrers n'han necessitat en canvi vint-i-sis per eixir a la llum, la qual cosa no només confirmaria una tendència habitual entre molts creadors de poesia, l'alentiment amb els anys del ritme d'escriptura/edició, sinó que entre els més exigents, i Vicent Alonso ho és, sovint més és menys en poesia. Vol dir això que l'experiència poètica rarament és acumulativa, com sol passar amb altres oficis, i que cada vegada el repte, excepte per a aquells que es resignen a repetir-se a partir de fórmules més o menys exitoses però molt manides, és més gran. La manera com Vicent Alonso entén i practica la poesia i la visió de les coses que ens transmet a través d'ella, els detalls sobre la vida que viu (i que no viu) i que ens arriben amb les paraules, les pors i els delers, tot allò, en fi, que en constitueix el món poètic, apunten directament a un nivell d'exigència que no se subordina a les convencions del calendari i que el lector al capdavall agraeix. I ho fa sabent que aquest animal literari té altres rius per on flueix la seua escriptura, l'assaig de crítica literària, el dietarisme, els articles sobre llibres i literatura, les traduccions (la monumental de Montaigne en primer lloc), i que la seua presència com a animador de tertúlies i revistes (Daina, Caràcters), director editorial, professor universitari, ha estat crucial en l'aventura cultural valenciana dels darrers trenta anys.
En l'aspre vent del nou món, llibre integrat per 42 poemes, està íntimament lligat amb el treball precedent Del clam de Jasó. Dels poemes en prosa del llibre de 2002 passem en aquest d'ara al predomini del decasíl·lab i l'alexandrí en poemes discursius de llarga cadència, però s'hi manté una línia reflexiva, racionalista, autobiogràfica, d'origen predominantment anglosaxó (Eliot, Auden, Stevens o els més recents John Ashberry o l'escocès John Burnside entre una extensíssima llista d'autors) però ja naturalitzada a casa nostra a partir sobretot d'alguna de les branques de l'obra de Joan Vinyoli i difosa per sèniors dels setantes com Joan Margarit o Narcís Comadira, etc. En el llibre d'Alonso trobem, en efecte, algunes de les constants que defineixen aquest tipus de poesia que, sobretot en l'àmbit de la poesia castellana, han batejat amb el sofert rètol de poesia de l'experiència: el desdoblament reflexiu del jo en tu que adquireix la forma d'un diàleg que busca les formes presumptament més naturals de la dicció; el to confessional d'una intimitat biografiada amb molta precisió però al capdavall velada per la gravetat del pensament; l'austeritat d'una expressió sotmesa als límits de la mateixa racionalitat que hi és posada en dubte com a eina de coneixement poètic; la tendència a les filigranes intertextuals i la insistència en la reflexió metapoètica…
De fet, el poemari s'obre i es tanca amb sengles cites ben reveladores de l'abast i contingut d'aquest sòlid treball: la de la Louise Glück “atemorit, sí, però entre vosaltres de nou; / plorant, sí, m'arrisque a la joia / en l'aspre vent del nou món”, que inspira el títol del llibre, i la de Wallace Stevens que diu “A la meua cambra, el món és més enllà de la meua comprensió; / Però quan camine veig que consisteix en tres o quatre / turons i un núvol”. Entremig, paisatges i viatges, la constant tensió entre memòria i oblit, el pas del temps i el balanç que el poeta en fa, les pors, la solitud i la mort, el sentit d'escriviure (amb permís de nou de Martín Pacheco), l'enyor de l'amistat i tots els moments nous i repetits per l'eco del temps amb què Alonso modula amb convenciment la maduritat de la seua veu poètica. I com a epicentre de la seua obra, la mirada, els ulls, com a sentit primordial a través del qual ens arriba una realitat esmunyedissa que maldem per comprendre o, almenys, de donar-hi sentit amb les paraules: “Però què més podries / aprendre d'aquesta lluita entre els ulls / i la paraula? / Posa, doncs, la nota / a peu de poesia i no permetes / que, rebel, s'esvaïsca l'agulló del sentit”.

Publicat a Saó núm. 370, abril 2012.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada