dissabte, 30 de juny de 2012

La por


En les parets més sòrdides del barri van començar a aparèixer imatges de cossos nus d'homes i dones amb cap d'ocell (estruç, flamenc, lloro, gall…). Es tractava de collatges fotogràfics, poemes visuals de gran força expressiva, que captivaven la mirada del transeünt i deixaven en la retina una empremta inesborrable. Ens vam acostumar a conviure amb aquelles figures que embellien els racons més anodins de Russafa i ens proposaven un diàleg silenciós que s'apagava el dia en què una mà al·lèrgica a qualsevol traç d'impúdica bellesa (si tota bellesa no és al capdavall impúdica) les destruïa. Generalment, l'endemà de la fúria iconoclasta tornava a emergir en un altre lloc un altre cos nu amb cap d'au resolt a combatre durant unes hores la immundícia i l'oblit que s'arrapa als murs de la ciutat com una llapassa i proclamar l'efímera victòria de la llum. L'art, com la vida mateixa, s'ha convertit en aquests temps de crítica opacitat en acte de pura resistència. Ha estat ara que hem sabut que l'artista anònim respon a l'enigmàtic nom de Vinz Feel Free i que va participar en el festival d'art Incubarte V de València amb una obra titulada Don't be afraid/No tingues por que havia col·locat, amb permís dels propietaris, en un mur prop del Centre Excursionista. Es tracta d'un homenatge a les dones dels miners en què apareixien, d'esquena, tres policies apallissant sengles dones nues que van ser arrancats, segons alguns testimonis, per membres del mateix cos (vestit de dalt a baix, amb casc, porra i tota la parafernàlia robotitzant) tan vívidament denunciat per l'artista urbà. No hi ha crisi o estafa o abús d'autoritat que no comence inoculant en el cos de la ciutadania, sobretot quan va a pit descobert, el virus de la por que paralitza i que té com a objectiu final la pràctica de l'autocensura i el silenci. Sobre la por va escriure Raimon alguns dels seus crits més famosos un ja llunyà però no tan distint 1968. I No tingues por diu també una de les cançons més populars d'Obrint Pas. Però si el llop fa por quan obri la seua bocota d'ullals esmolats, o quan mossega el cos inerme de la víctima, és impossible o temerari no tenir por: els valents, ens recorda Fuster, no és que no en tinguen, sinó que se la saben aguantar. Resistim la por, doncs, encara que la temible Rita Barberà ens esbronque amb la seua veu de brigada xusquero o ens llancen tot el seu cos armat quan defensem la dignitat. Més por i més mal fa el silenci submís i la indiferència. I que brosten pertot arreu les flors dels cossos nus doblegant les porres.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juny de 2012.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada