dimarts, 7 d’agost de 2012

Llum cabrera

Rubén Luzón, Ai. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2011. Bromera poesia núm. 95. Alzira, 2012.
· · ·
Deia León Felipe que la primera paraula que va pronunciar un poeta fou ai. Probablement el poeta zamorà va emmarcar la interjecció, com se sol fer, amb els dos signes d'exclamació del castellà, no ho recorde. Però si comence amb aquesta impertinència la nota sobre el llibre Ai de Rubén Luzón (València, 1982) no és per suggerir cap improbable parentesc entre els dos poetes que no siga l'universal de compartir la casa del llenguatge de la poesia. Amb tot, el lament com a motor de l'escriptura, el dolor que fa expressar-lo, causa multiforme de tot assaig poètic, queden subratllats –i no crec que de manera fortuïta o innocent, ateses les dimensions del poemari– en la succinta nuesa del títol. Més aviat sembla que hi estiguéssem assistint, en el cas del títol, a un dels múltiples jocs de paradoxes, contrasentits, calculades ambigüitats i desballestaments semàntics a què ens acara el ric i suggestiu verbalisme de Rubén Luzón. Encapçalat per una interjecció insignificant (i per tant susceptible d'abraçar tots els significats), el poemari és un desplegament virtuós d'aquest lament inicial; havent accedit al llibre per una entrada tan exigua, ens trobarem de sobte en un laberint de camins infinits on perdrem les petjades i ens obligarà a tornar una i altra vegada arrere per resseguir el fil de veu que ens mena a la construcció vacil·lant de sentit i entomar l'eco de l'ai insinuat fins que n'esdevinguem tornaveu.
Em sembla Rubén Luzón un cas extrem i singular de les darreres fornades ja formades de poetes del país, molt allunyat (i en bona hora!) dels cànons vigents, siguen quins siguen, explícits o tàcits, verticals o horitzontals, i que solen desembocar, a través de pòrtics solemnes, en estances petites, asfixiants, mal ventilades, on la veu s'imanta d'espills prescindibles i s'esprimatxa en tics i bellismes que redueixen l'aventura poètica a un risc apamable i aplaudible. Que el poeta que ens ocupa, d'altra banda, haja guanyat consecutivament amb les seues rareses premis com el César Simón i, sobretot, l'Ausiàs March i l'Estellés de Burjassot podria indicar o bé una esvarada dels jurats més aviats ortodoxos que els solen conformar o bé un canvi de tendència o una obertura de mires. Amb tots els peròs i tots els ets i els uts que ens provoca la lectura d'Ai, excepte els de la indiferència, no podem sinó agrair aquesta glopada d'aire fresc.
Precedit de Cames ajudeu-me (2005) i Baladaspirina (2008), els 63 poemes d'Ai –ja ho hem insinuat– enllacen amb certes tradicions de les avantguardes en l'exercici extrem de la dicció, en l'obertura d'escletxes damunt la semàntica de les convencions, en la cerca d'una expressió singular capaç de donar compte del món singular, convuls, crispat i inestable del poeta. El llibre sembla haver crescut a embranzides, en una acumulació cronològica que és tant la de la vigència d'estats d'ànim i de motius poètics com la de les solucions formals experimentades, que alternen el denominat vers lliure (abrupte, sincopat, ple de ressonàncies i intertextualitats) amb metres i estrofes clàssics que motllurats per la veu de Luzón no perden mai el senint del risc i la singularitat. Salvant, doncs, totes les distàncies atribuïbles a una veu entossudida a insistir en l'únic que potser val la pena en poesia, a ser única i autèntica, sí m'agradaria emparellar aquest poeta per diverses raons amb alguns autors dels vuitantes i posteriors, si més no perquè una illa té més sentit en relació amb l'arxipèlag: Joan Vicent Clar, Josep Enric Grau i Maria Fullana entre els sèniors, moments i coses de Manel Marí o Elies Barberà entre els més joves.
S'acaba l'espai i estic a punt de deixar el lector dejú d'un merescut tast, tot i que ja l'avise que, com en tota poesia viva i en moviment, haurà d'apanyar-se-les tot sol davant aquesta allau de suggerències i camins on perdre's. Per on tallar-ne alguna branca? “[…] peixar els dolors / i, a trenc de plor, deixar que et broten lliures” (35); “restablirà la justícia // legitimada pels centenars de generacions / que ens van precedir, que / abnegadament semàntiques / van sacrificar / porcions excessives del seu / talent / per tal d'assolir una interpretació plausible // del desfici que ens persisteix, / que ens sobreviu en forma d'enamorament” (26). Risc de l'excés? És clar, però és que no hi ha poesia sense risc. La maduritat, que cisellarà aquest bon poeta que ja és Rubén Luzón, portarà el blat de més bones collites.

Publicat a Saó núm. 372,  juny 2012.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada