Des de l'11 de setembre passat, tret d'eixida del procés per la
independència de Catalunya, els valencians ens hem sumit com més va
més en un lamentable estat d'atonia. L'afebliment del to muscular
nacional i social, de pensament i d'acció, ve de molt lluny i té
arrels molt profundes. Però no sembla sinó que aquella sacsejada,
en lloc d'obrir-nos la gana ni que només fos per efecte de la
simpatia i la proximitat, només ha servit de moment per subratllar
els abismes que ens hi separen. Per no tenir, l'entusiasme que està
trencant el malefici del cercle viciós de la depauperada democràcia
espanyola no ha tingut, incomprensiblement, ni la virtut
d'impulsar-nos, als atònits valencians, a la simple imitació dels
procediments que allà estan remenant les cireres de la realitat, ni
tan sols la de moure l'expressió més o menys col·lectiva d'adhesió
i suport al procés. Una vegada més correm el risc de quedar
relegats a la funció de mers personatges secundaris, si no de
simples figurants, del drama que d'altres escriuen i nosaltres
representem d'una manera especialment patètica. Les esquerres i
esquerretes de les quals podríem esperar una certa sintonització
amb el procés (el procés per antonomàsia), sembla més aviat que
se'n desentenen completament, embadalides en l'esperança que la
podridura farà complir la llei de la gravetat perquè la fruita
caiga sola, o tocant la flauta perquè la serp de la corrupció i la
misèria no ens faça la mossegada letal. Als cercles dits
alternatius, incloent-hi l'atònita ERPV i els infatigables
irredempts que continuen sense poder alçar entre tots un gat per la
cua, els costa déu i ajuda abandonar rutines, començant per la del
llenguatge, i aixecar la vista cap a horitzons més plens i
practicables. El silenci d'Acció Cultural, no sé si justificat per
efecte del napalm monstruós de les multes, clama al cel. Quant al
paper que hi haurien de tenir els intel·lectuals, en deuen tenir
prou de continuar alimentant una especulació aliena a qualsevol
procés social factible i d'habitar en una torre d'ivori, això sí,
molt nostrada i cultural. Entre les nostres paradoxes, o
perplexitats, hi ha el fet que dimecres passat fos impossible
escoltar Vicent Partal en la presentació del seu llibre perquè el
local era ple de gom a gom. Necessitem la veu de l'oracle, i això,
tractant-se del reputat periodista de Bétera està molt bé, però
és potser perquè ja no sabem fer assemblees ni agafar el bou per
les banyes, i això ens ofegarà en l'atonia.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'abril de 2013.
Espere, com sempre, que articles d'aquest estil tinguen més ressò, que siguen llegits per tots aquells que pensem que aquest país ha de canviar: polítics, escriptors i tota mena de ciutadans. Veig els nostres intel·lectuals massa perduts a divagar sobre el llorer o el baladre, i hauríem de començar a "disparar". Quant a esquerres i esquerretes, la lucidesa de l'article és total. Jo, com a militant —de poca base, vell i cansat— del Bloc Nacionalista Valencià, done fe que en el meu partit hi ha massa "fofa carn" que només espera que la fruita caiga de l'arbre. I així no anem bé. Tem que el dia —que crec que arribarà— que esquerres i esquerretes li llevem el poder als energúmens, no haurem reflexionat prou sobre el model polític i cultural que ens pot "energitzar", i acabarà tot en un repartiment del pollastre. En efecte, oracles de luxe a banda, cal entrar a l'assemblea —sense que ningú ens pague la moneda— i parlar de les banyes del bou. Per això és tristíssim contemplar com les torres d'ivori d'intel·lectuals i escriptors continuen intactes.
ResponEliminaLa intenció de la columneta era i és la que apuntes, punxar una mica ací i allà, provocar modestament el debat. Ja fa temps que tinc la impressió que intente descriure a l'article i la de trobar-me en terra d'enlloc i de ningú, sense a penes complicitats –això sí, poques però de luxe– com ara la teua i la d'un grapat d'amics. Ací encara estem en verticalitats obsoletes i mal construïdes, per a més inri, i no volem adonar-nos que si alguna cosa està demostrant el procés al Principat és la força i la utilitat de les coses que es fan de baix cap amunt, des de la puta i sòlida base. Per desgràcia, al País Valencià, paralitzats entre el vertigen, l'escàndol i la vergonya de continuar llepant el fuet de l'amo, no som capaços ni de reflexionar una miqueta sobre el que està passant allà dalt ni el que ens passa a nosaltres mateixos. Ni l'arbre ni el bosc: absolutament atònits. Salut, que vaja bé l'operació i que sàpies que trobaré a faltar el teu verb encès i honest al Delta mentre capejaré el temporal de la memòria i la poesia.
ResponElimina