Línia de foc

Quan els rostres pàl·lids, llavors comandats pel PSPV-PSOE, van decidir segregar l'escola en dues línies diferenciades en funció de la llengua vehicular que es fes servir a l'aula, vam adquirir plena consciència de la nostra condició d'idígenes, més exactament de sioux en una reserva índia. Els més irredepempts de la nostra tribu, no sense raó, van argüir que això era una nova trampa encaminada a l'extenuació de la llengua i el poble indígenes, i hi van plantar cara amb més o menys fortuna i força; els més pragmàtics, en canvi, hi van veure una possibilitat remota de sobreviure enmig la voràgine de l'irremeiable. Contra tot pronòstic, però, la reserva lingüística no solament va anar creixent amb el pas del temps en volum i qualitat malgrat l'impost de valor afegit (IVA) que exigia el subratllat explícit d'un dret formalment reconegut, sinó que –i no per adhesió tribal ni qüestió de principis sinó pel pur pragmatisme d'assegurar als fills el coneixement de la llengua pròpia que només la línia garantia– la demanda d'integració a la reserva, en molts llocs del país, va ser molt superior a l'oferta de places oficials, de manera que el dèficit en l'aplicació d'un dret sobre el paper legislat clamava al cel sense que a cap dels governants de llavors ni als qui els van succeir en tan lamentable gestió els caigués la cara de vergonya, concepte ja dessuet en aquelles dates. Vista la cosa, els rostres pàl·lids van reparar a temps en l'error d'un engany tan inconsistent i no només van posar tots els pals que tenien a mà a les rodes de la normalització del valencià a l'escola sinó que van fer mans i mànegues per reduir a la mínima expressió els límits d'una reserva que es desbordava per totes bandes en una algaravia de creativitat, entusiasme i eficàcia. Els casos de les línies segrestades contra la voluntat de la comunitat educativa, el clamorós desequilibri entre la demanda i la satisfacció del dret a rebre ensenyament en valencià (una contradicció en els termes: un dret no es demana, s'exerceix), han augmentat en progressió geomètrica a mesura que els rostres pàl·lids han anat adonant-se de l'error de la trampa que deixava escletxes d'oxigen a un poble que ja consideraven difunt i sense substància i que aprofitant un caliu a penes perceptible anava alçant-se des de les pròpies cendres. L'última batalla, ara com ara, es lliura en el territori mig alliberat de Benimaclet, en una de les escoles de referència de tota la nació índia, el Pare Català. Allà pot consumar-se, si no ho impedim a temps, la darrera perversió d'una democràcia que atorga el dret indiscutible a aprendre en castellà d'un 5 % de famílies a costa del dret irrenunciable de fer-ho en valencià del 95 % restant. En altres temps i circumstàncies en diríem dictadura pura i dura però ara i ací no em ve a la boca la paraula que defineix l'oprobi. Avui, doncs, tots som pares i fills, germans, del Pare Català i de la seua lluita per la dignitat d'una tribu sotmesa però encara no vençuda. I ací han tocat os, la nostra línia de foc que no traspassaran ni amb tot el Setè de Cavalleria.   

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de març de 2014.]