L'òbit

Dues frases se m'han quedat del difunt, el “Puedo prometer y prometo” i el “Sin prisas pero sin pausas”. Reconec que no són una gran aportació al pensament polític, ni a res en particular, ho sent, però se m'han quedat gravades amb foc indeleble en la memòria, tan capriciosa i selectiva. Potser perquè els temps del blanc i negre, de les agredolces experiències d'aquella transició, de la vigorosa gimnàstica de les assemblees interminables, les corredisses davant dels grisos (sinistra barreja entre el blanc i el negre) i no poques i ràpidament decebudes esperances, allò que en diríem el marc personal i històric, ressalta el quadre pintat que completen les figures d'un amoixamat general resistint la traveta d'un tricorni malcarat, la ferma dignitat de l'expresident ara plorat i el tremp d'un vell comunista que es manté en el seu escó fumant-se (però ací la memòria és més incerta) l'enèsima cigarreta. Doncs bé, Adolfo Suárez podia prometre i va prometre, en efecte, i fins va complir amb una indiscutible elegància la seua promesa. Que era una empresa complexa, en la qual no sempre va estar sol, i alhora ben simple: legitimar la construcció de la democràcia amb el material d'enderroc del franquisme, i ací no ha passat res. I no va passar res, en efecte, i va passar molt alhora, esperances decebudes a banda. Ja fa temps, però, que el president havia estat col·locat en un marge discret de l'autopista de l'España va bien i assetjat per un alzheimer que no entén de colors, històries ni polítiques. L'hi havia arraconat una dreta que, desmaquillada prompte del seu centrisme prêt à porter, assegurats els seus beneficis i amb una impunitat constitucionalment garantida, recuperava el seu veritable i funest rostre. I justet ara me'l ressusciten i tot seguit me'l fan difunt tres dies abans de ser-ho, i una vegada consumat l'òbit li reten honors d'Estat, ens fan el numeret amb el Rei trontollant imposant-li una medalla pòstuma i ens l'empapussen per terra, mar i aire mediàtic com l'heroi que ens va portar la democràcia i liderar una transició tan perfecta que al cap d'uns quants decennis està tan morta que necessita un gori-gori en tota regla. I no contents amb això, que put a maniobra de poder vestideta de generositat, batejaran amb el nom de l'expresident no sé quantes coses. Això rai, si a Madrid volen gastar-se els diners de tots canviant Barajas per Adolfo Suárez, que de pitjors en veiem cada dia. Però a Alcoi, la veritat, amb tantes històries pendents i tants abismes a la vista, fóra un autèntic disbarat posar el seu nom a la principal artèria ciutadana. A falta d'idees, però, i per tal d'esquivar tota responsibilitat en els reiterats fracassos de la seua gestió, la dreta (i certa esquerreta) no dubta a tirar-se el peix mort al cove per taponar l'única eixida digna: funeral com déu mana i passar pàgina d'aquesta etapa tan funesta. I deixar el mort (i els vius, sobretot els vius) en pau. Amén.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 29 de març de 2014.]