dimecres, 17 de setembre de 2014

Aigua corrent de la vida

Josep Maria Sala-Valldaura, Gota a gota. Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2013. Edicions Proa, Óssa Menor núm. 341, Barcelona, abril de 2014.

· · ·

El poema que clou el present poemari, i que n'és alhora la darrera secció, expressa nítidament l'abast i intenció de Gota a gota, treball que s'inspira en el cicle de la vida i en la seua imatge-símbol més fèrtil, l'aigua, i les transformacions constants d'aquesta matèria fins a esdevenir poema. El poema es nodreix de vida perquè és vida, o en les paraules de l'últim vers del poema “D'una riba a l'altra…”, “Trenats dir i ser”. Reproduïm-lo sencer, aquest poema-síntesi que es diu Núvol o poema: “L'aigua que es fa vapor que es fa núvol que es fa pluja / que es fa neu que es fa riu que es fa mar que es fa vapor / que es fa núvol… // L'aigua que es fa núvol que es fa pluja que es fa saba / que es fa arbre… // L'aigua que es fa temps que es fa metàfora que es fa símbol / que es fa poema…”.
Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, el Berguedà, 1947) és autor d'una important i extensa obra que inclou assajos i estudis literaris, narrativa i poesia, clar epicentre de la seua activitat artística. Entre 1977 en què publicà Tot extrem voler, número 28 de Llibres del Mall, i 2012, quan aparegué Daltabaix, Sala-Valldaura ha publicat setze poemaris, tres dels quals per a infants. Autor a quatre mans amb Vicenç Altaió de l'estudi-antologia Les darreres tendències de la poesia catalana (1980), i de molts altres treballs posteriors més o menys vinculats amb el seu treball a la Universitat de Lleida, Josep Maria Sala-Valldaura fou un del representants més lúcids de la fornada de poetes de primeries dels setantes i un dels qui amb més constància ha singlat pel decurs sinuós del riu de les paraules.
Parafraseja el poema-secció titulat Pròleg el conegut vers d'Espriu “Diré del vell foc i de l'aigua” per, a través de quatre estrofes iniciades per un verb en primera persona del futur (diré, escriuré, cridaré i callaré), portar-nos al curs fluvial d'aquest llibre, naturalment ple d'aigua de vida, de vida que flueix i es rebalsa en forma de memòria, de reflexió, de poema. Així, l'element primordial s'estilitza en la seua formulació química per a donar encaix als diversos poemes i presentar-los estructurats en tres afluents majors (H, 2 i O), separats per sengles parts de dos poemes cadascuna titulades Resclosa, i amb els ja al·ludits Pròleg i Núvol o poema, respectivament deu i desembocadura cap a la mar oberta toujours recommencée del cicle de l'aigua, la vida i els poemes.
Des d'aquesta limpidesa significativa del muntatge poètic Sala-Valldaura ja se'ns revela com un poeta de la precisió, la saviesa i l'equilibri. Els versos, amb abundància de decasíl·labs i fraccions ben escandides d'aquest vers major i no pocs alexandrins, van construint una dicció harmònica, de to pausat exempt d'estridències, capaç de fer audibles, gràcies a la sàvia discreció, els moviments més lleus de l'experiència caient gota a gota sobre l'aigua de l'escriptura. I així com l'aigua és lliure i indomable, inquieta per naturalesa, pura llei de la cinètica, aquests poemes on es reflecteix i on l'autor hi reflexiona, no s'aturen en una sola forma expressiva, ni tan sols predominant, sinó que busquen el seu emmotllament més natural assajant diverses línies compositives que exploten una gamma extraordinària de recursos tècnis que aconsegueixen de trenar íntimament el ser amb el dir proposats. A manera de mer indicador per seguir el curs d'aquestes aigües apuntem que s'ordenen en H els motius més generals, abstractes, del llibre; que després de la primera Resclosa, ja en el decurs de 2, assistim a un viratge cap allò més immediat i localitzable, amb notes descriptives i narratives tenyint les aigües; i que, travessada la segona Resclosa, ens submergim en el desplegament al tu-mateix dialogal per visitar amb els ulls ja purificats per tanta aigua el paisatge més íntim i personal de la memòria del jo poètic. El nostre viatge, ja ho hem dit, desemboca pel delta de Núvol o poema en la mar oberta, la gran confluència, on tot es consuma i recomença.
Cal assaborir lentament aquest “vi negre dels mots” que són els poemes de Sala-Valldaura, cal deixar-se bressar per la música que fa l'etern brollar de l'aigua, compartir l'experiència navegable de la més lluminosa (una gota que s'emmiralla en l'impacte tenaç de la llum) condició humana. Perquè només així haurà adquirit sentit tota l'aigua de la nostra vida.

[Publicat a Saó núm. 395, juliol-agost 2014.]



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada