Josep Maria Sala-Valldaura,
Gota a gota. Premi Cadaqués
a Rosa Leveroni 2013. Edicions Proa, Óssa Menor núm. 341,
Barcelona, abril de 2014.
· · ·
El
poema que clou el present poemari, i que n'és alhora la darrera
secció, expressa nítidament l'abast i intenció de Gota a
gota, treball que s'inspira en
el cicle de la vida i en la seua imatge-símbol més fèrtil,
l'aigua, i les transformacions constants d'aquesta matèria fins a
esdevenir poema. El poema es nodreix de vida perquè és vida, o en
les paraules de l'últim vers del poema “D'una riba a l'altra…”,
“Trenats dir i ser”. Reproduïm-lo sencer, aquest poema-síntesi
que es diu Núvol o poema:
“L'aigua que es fa vapor que es fa núvol que es fa pluja / que es
fa neu que es fa riu que es fa mar que es fa vapor / que es fa núvol…
// L'aigua que es fa núvol que es fa pluja que es fa saba / que es
fa arbre… // L'aigua que es fa temps que es fa metàfora que es fa
símbol / que es fa poema…”.
Josep
Maria Sala-Valldaura (Gironella, el Berguedà, 1947) és autor d'una
important i extensa obra que inclou assajos i estudis literaris,
narrativa i poesia, clar epicentre de la seua activitat artística.
Entre 1977 en què publicà Tot extrem voler,
número 28 de Llibres del Mall, i 2012, quan aparegué Daltabaix,
Sala-Valldaura ha publicat setze poemaris, tres dels quals per a
infants. Autor a quatre mans amb Vicenç Altaió de
l'estudi-antologia Les darreres tendències de la poesia
catalana (1980), i de molts
altres treballs posteriors més o menys vinculats amb el seu treball
a la Universitat de Lleida, Josep Maria Sala-Valldaura fou un del
representants més lúcids de la fornada de poetes de primeries dels
setantes i un dels qui amb més constància ha singlat pel decurs
sinuós del riu de les paraules.
Parafraseja
el poema-secció titulat Pròleg el
conegut vers d'Espriu “Diré del vell foc i de l'aigua” per, a
través de quatre estrofes iniciades per un verb en primera persona
del futur (diré, escriuré, cridaré i callaré), portar-nos al curs
fluvial d'aquest llibre, naturalment ple d'aigua de vida, de vida que
flueix i es rebalsa en forma de memòria, de reflexió, de poema.
Així, l'element primordial s'estilitza en la seua formulació
química per a donar encaix als diversos poemes i presentar-los
estructurats en tres afluents majors (H,
2 i O),
separats per sengles parts de dos poemes cadascuna titulades
Resclosa, i
amb els ja al·ludits Pròleg i
Núvol o poema,
respectivament deu i desembocadura cap a la mar oberta toujours
recommencée del cicle de
l'aigua, la vida i els poemes.
Des
d'aquesta limpidesa significativa del muntatge poètic Sala-Valldaura
ja se'ns revela com un poeta de la precisió, la saviesa i
l'equilibri. Els versos, amb abundància de decasíl·labs i
fraccions ben escandides d'aquest vers major i no pocs alexandrins,
van construint una dicció harmònica, de to pausat exempt
d'estridències, capaç de fer audibles, gràcies a la sàvia
discreció, els moviments més lleus de l'experiència caient gota a
gota sobre l'aigua de l'escriptura. I així com l'aigua és lliure i
indomable, inquieta per naturalesa, pura llei de la cinètica,
aquests poemes on es reflecteix i on l'autor hi reflexiona, no
s'aturen en una sola forma expressiva, ni tan sols predominant, sinó
que busquen el seu emmotllament més natural assajant diverses línies
compositives que exploten una gamma extraordinària de recursos
tècnis que aconsegueixen de trenar íntimament el ser amb
el dir proposats. A
manera de mer indicador per seguir el curs d'aquestes aigües apuntem
que s'ordenen en H els
motius més generals, abstractes, del llibre; que després de la
primera Resclosa, ja
en el decurs de 2,
assistim a un viratge cap allò més immediat i localitzable, amb
notes descriptives i narratives tenyint les aigües; i que,
travessada la segona Resclosa,
ens submergim en el desplegament al tu-mateix dialogal per visitar
amb els ulls ja purificats per tanta aigua el paisatge més íntim i
personal de la memòria del jo poètic. El nostre viatge, ja ho hem
dit, desemboca pel delta de Núvol o poema en
la mar oberta, la gran confluència, on tot es consuma i recomença.
Cal
assaborir lentament aquest “vi negre dels mots” que són els
poemes de Sala-Valldaura, cal deixar-se bressar per la música que fa
l'etern brollar de l'aigua, compartir l'experiència navegable de la
més lluminosa (una gota que s'emmiralla en l'impacte tenaç de la
llum) condició humana. Perquè només així haurà adquirit sentit
tota l'aigua de la nostra vida.
[Publicat a Saó núm. 395, juliol-agost 2014.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada