dimarts, 2 de setembre de 2014

On el desig mossega

Antoni Albalat, Love is. 16è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt, 2013. Onada Edicions, Poesia núm. 20, Benicarló, març de 2014. Pròleg de Josep Porcar.

· · ·

A hores d'ara podem afirmar que l'obra d'Antoni Albalat Salanova (Castelló de la Plana, 1961) és una de les més originals, potents, transfrontereres i lliures de la nostra poesia. El darrer poemari, Love is, ve a confirmar-ho feliçment, després d'una trajectòria que abasta també un parell de títols de narrativa i no sé quantes sèries-exposicions de fotografia i poesia visual i que completen dotze poemaris més, un dels quals a quatre mans amb en Lluís Messeguer i un d'integrat per poemes per a infants. El primer que salta als ulls recorrent el nou llibre de l'autor és que el conjunt de la poesia d'Albalat, malgrat que indaga en múltiples direccions i es desplega per mil camins (com no podia ser altrament tractant-se d'una pràctica tenaç de la poesia, sobretot d'ençà de l'esclat que suposà Llibre de voliaines de 1999, i en el cas d'un poeta –tornem-ho a dir– tan inquiet i lliure), presenta una gran coherència interna, amb temes, referències literàries i culturals i maneres d'escriptura com a autèntiques marques de la seua casa poètica. Així la recurrència a la natura (sobre què tornaré més tard) com a motiu constant d'inspiració, així l'àngel de Sylvia Plath o dels clàssics orientals amb Matsuo Basho al capdavant sobrevolant els versos, així l'escriptura considerada com una font inesgotable de joc i lucidesa (lúdica lucidesa), la llibertat amb què dansen les muses per a qui no té més regnes que les inevitables i entrena tothora la disponibilitat creativa. Com els fractals que van i tornen pel llibre, la poesia d'Albalat manté la seua forma essencial, fragmentària, encara que variem l'escala d'observació.
Amb tot, em fa l'efecte que Love is incorpora uns matisos interessants, qui sap si uns paisatges nous per al camí que sempre s'enceta, que potser fins ara ocupaven un lloc més discret en la seua producció. L'amor que obri el títol, vitalista, carnal, arrauxat però també de tant en tant tocat per la melangia de l'absència, i la mirada, serena però emprenyada, sobre la mort, han elevat la tensió poètica d'un Albalat que, tanmateix, no perd mai l'alegria ni les ganes de v/riure, un vitalisme rebel, diríem, ben meritori, perquè no deriva només del propi tarannà sinó del convenciment intel·lectual, d'un meditat projecte de vida que brolla tothora entre els poemes.
Micòleg i entomòleg apassionat, naturalista infatigable, és potser Antoni Albalat qui més i més bé posa en pràctica aquesta fusió de ciència i poesia (que poètica pot resultar la ciència en mans d'un bon poeta!) que no es cansa de reclamar Martí Domínguez als escriptors. La ciència ací, amb la terminologia que s'hi relaciona, no és, òbviament, motiu d'especulació ni menys d'adoració racional (passeu-me l'oxímoron), sinó resultat de l'observació de la natura i els seus prodigis, lliçó permanent de vida. Tot i que Physics [o la ciència, tant se val] isn't de most important thing. Love is (d'una carta de Richard Feynman citada al poema “Love is”), o precisament per això, “perquè la / ciència no és prou: és només / un acte de fe / en la / ignorància dels experts”. Dividit en tres parts, Love is, Hang i Love is als ulls, que tanca i completa el llibre i el sintagma obert de la primera secció. Els poemes de diversa extensió de Love is, pautats pel vers i l'energia de l'amor, són travessats també per la reflexió sobre la mort i l'absència i per metàfores de tanta força com aquesta del poema “Els altres” amb la qual és difícil no identificar-se col·lectivament: “Nosaltres som / els que no sabem / fugir del desert”. Hi segueixen els onze poemes en prosa de Hang, l'instrument d'acer inventat per PANart, amb el poema homònim sargit amb un bonic diàleg entre els dos amants, i altres bellíssimes peces escrites sovint a la manera d'un dietari on abunden les anotacions albalatianes sobre la vida dels insectes i de la natura. Love is als ulls són deu composicions visuals que pels títols remeten a poemes i versos de les parts anteriors més alguna d'inèdita. Comptat i debatut, una densitat que necessitaria més marge de maniobra que aquesta breu ressenya, un llibre que celebra la vida i que fa de l'acte de la lectura una festa per als sentits i una font permanent, també, de coneixement de la natura que la sàvia mirada del poeta ens posa davant els ulls del cor. Gaudiu-ne bona cosa.

[Publicat a Saó núm. 394, juny 2014.]

[Autorretrat fotogràfic de l'autor.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada