dissabte, 20 de setembre de 2014

La lliçó d'Escòcia


Ahir els escocesos van decidir en referèndum la independència del seu país. I el resultat n'ha estat de 1.914.000 vots pel no front a 1.540.000 pel sí amb una participació històrica del 84,59 % de l'electorat. Des de l'inici del procés que ha liderat Alex Salmond, l'exprimer ministre acabat de dimitir, i el Partit Nacionalista Escocès (SNP), Catalunya, per les raons òbvies del seu propi camí cap a la plena sobirania, però també l'Estat espanyol i Europa per qüestions en general diametralment oposades a la simpatia catalana, hi van estar ben atents. És clar que el cas escocès i el català s'assemblen pel fet que tots dos han plantejat obertament el dilema de pertànyer o no als seus respectius estats, com en aquest punt són comparables tots els pobles-nació que aspiren a construir el propi estat, i que ho han plantejat en termes estrictament democràtics i pacífics. Però les semblances s'acaben potser ací. Catalonia is not Scotland, evidentment, per a bé i per a mal, ni Londres i Madrid són equivalents excepte pel fet d'ostentar la capitalitat dels seus respectius estats. Malgrat, però, el resultat de les eleccions d'ahir, que alguns han lamentat i a d'altres els ha fet destapar botelles de cava (català) per celebrar que això desunflarà el que ells identifiquen com la bombolla del sobiranisme, alguna cosa s'ha mogut en l'escaquer d'una Europa que ja no tornarà a ser la mateixa. Per començar, el mer fet d'haver pogut votar sí o no a partir del pacte polític entre Cameron i Salmond, rearma radicalment una democràcia a la baixa on les grans qüestions sempre estan en mans dels polítics, els tècnics i els buròcrates, i posa en evidència un estat (espanyol) i uns dirigents que s'aferren a la vella política com un gos a un os i esgrimeixen la seua legalitat contra la legítima aspiració d'un poble a votar el seu futur. La crisi dels estats-nació, tot i el no escocès, i l'emergència de pobles-nació decidits a reconstruir la democràcia des de baix ha trobat en l'escenari d'Escòcia un lloc ben il·luminat per a la seua representació. Amb governs que s'aguanten amb índexs del 30/40 % del cens electoral, la primera lliçó escocesa és que la ciutadania no és immune a la política i les urnes quan sap el que s'hi juga. Malgrat la polidesa democràtica en el debat i les votacions a Escòcia, i fent bons els auguris que presagiaven una victòria del no, el vot independentista, en tant que aspira no només a la màxima cota d'autogovern sinó, en conseqüència, a la possibilitat de construir un país nou que capgire l'actual estat de coses, sempre ho té més costera amunt, sobretot si els poders fàctics posen a cent la seua maquinària de conservació de privilegis i desigualtats. El cas del Quebec, amb dues votacions perdudes, ho il·lustra molt bé. També Catalunya ho té ben cru, és clar, començant per la suïcida negativa de l'Estat a pactar els termes d'un referèndum democràtic. A diferència del cas escocès, però, hi ha el fet que l'independentisme català ha nascut des de baix i és àmpliament transversal i provinent d'una fartera de greuges que sense menystenir els que pateix Escòcia no hi tenen comparació possible. I això, la legimitat democràtica i la força de la gent, és capaç de moure muntanyes. Resolt de moment el dilema escocès, els ulls del món se centren ara en el protagonisme de Catalunya, el focus més radiant d'avui per a la construcció d'una nova Europa.


[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de setembre de 2014.] 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada