Bella brevetat del capvespre

Jaume Pérez Montaner, La casa buida. Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2013. Bromera Poesia núm. 104, Alzira, març de 2014.

· · ·

Amb La casa buida Jaume Pérez Montaner (l'Alfàs del Pi, 1938) fa un pas més en aquest esforç de síntesi de memòria en què en bona part consisteix la seua poesia des d'Adveniment de l'odi (1976) i que en els darrers anys s'ha expressat de manera especialment intensa amb Solatge (2008) i l'antologia Geografies de l'oblit (2013). Podria semblar paradoxal, d'entrada, la presència de termes com oblit o buida, inclosos en els darrers títols, amb el que acabem de dir sobre aquest aspecte crucial, al nostre parer, de la poesia de Pérez Montaner. Però només si enteníem la qüestió de la memòria com la simple acumulació més o menys autobiogràfica de dades, l'ordenació objectual i cronològica dels fets del passat, una mena de bell museu de cendres (títol, per cert, del segon dels seus poemaris). No és així com opera la poesia en general ni la de Jaume Pérez Montaner en particular, sinó més aviat com una reflexió sostinguda en el temps, una estilització sintètica de l'experiència que busca donar sentit a la pròpia vida. I a la dels altres, i a la mateixa vida. L'escriptura d'aquest poeta és, d'entre els seus coetanis, una de les que amb més claredat i consistència exemplifica el treball de construcció de la pròpia identitat i de resistència d'una autoconsciència crítica en el poema. Només així podem comprendre que la memòria puga ser-ho també del buit o de l'oblit, o del desig –un altre mot clau del món de Jaume Pérez Montaner i que expressa no sols un impuls sinó també una absència– i que en aquest autodiàleg essencial amb les pròpies ombres la identitat s'erigesca sovint a la contra, en oposició a l'hostilitat i estultícia del món: una memòria sovint en negatiu. La insistència en les preguntes inicials, i en les que van formulant-se en el decurs de la vida-poesia, no s'afebleix per molt que sapiem que no tenen resposta (Sense resposta, títol alhora del poema i de la part que és el moll de l'os del llibre, amb vint-i-set composicions): «És per això que sempre ens repetim // les mateixes preguntes / tot i saber que mai // no seran contestades, / perquè l'autèntica resposta és dura, // com és dura la vida; i és millor / mantenir-la en l'oblit». Afirmar una vegada i una altra que no hi ha respostes amables ni sentit per a una vida que juga amb les cartes marcades és pactar un armistici amb un mateix i els altres, amb la vella tafurera, i acceptar que la veritat és només transitòria i estrictament poètica: la de la veu que aspira a l'expressió de la bellesa, que inclou «allò que es calla i, tanmateix, es diu / en un silenci espès i ensordidor» («'Spleen'»). El poema, doncs, com allò que «purifica» i «ultrapassa l'oblit o el suïcidi», «com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència».

Així el viatge poètic de la memòria no només s'ompli d'oblits o d'«un desig que perdura entre les herbes», en la buidor de la casa, sinó també de la veu dels poetes estimats (Cummings, W. Stevens, Josep Palàcios o Sylvia Plath), amb els quals s'estableix un diàleg a través de les cites i les freqüents paràfrasis, de la invocació al tu amant en la celebració de la vida compartida i també dels paisatges concrets de la geografia vital: la infantesa a l'Alfàs del Pi («Assaig», «Racó de l'Albir», «Serves, magranes»), Alcoi («Ciutat», «Casa»), Occitània («On the road»), Berlín o Portland («Ara»).

L'estructura del llibre, molt ben travada, aprofita material de procedència i intenció diverses (estic pensant en els poemes «L'anguila», «Bolets» –sonet micològic que fa un cluc d'ull molt brossià– o «Joc de daus», escrits de celebració gastronòmica que el bon ofici de poeta situa a l'altura literària dels altres i en la millor tradició de la poesia lleugera en anglès): els poemes Sediment i 'No return'. Maig 2013 són pròleg i epíleg del llibre, amb un rebedor com Fidelitats i una recambra com Història, totes dues estances amb tres poemes cada una, i l'habitacle principal de Sense retorn, cor d'Una casa buida. Comptat i debatut, un altre gran treball de l'autor, poemes que es recrearan amb suavitat en la bona memòria del lector, una veua indeleble de principi a fi: «Saps que el capvespre és curt, / abocat a una nit sense fronteres. / Et saps principi i fi de tu mateix». Capvespres, o aurores: crepuscles en què una llum sense ardències encegadores ni estridències vàcues aconsegueix de descobrir els matisos més subtils d'una veritat, malgrat tot, més fonda i perdurable en el seu trànsit.

[Publicat a Saó núm. 401, febrer de 2015.]

[El poeta en una imatge recent durant un acte a Benimaclet.]