dissabte, 28 de febrer de 2015

Contra la rialla


N'hi ha massa precedents com per prendre-s'ho a broma. Mentre nosaltres rèiem (per no plorar) ells devastaven el país i blindaven els seus privilegis. Si batien els seus propis rècords en salt de longitud i altura de barabaritats, despropòsits, ridícul i destrellat no era només perquè són uns incompetents sense vergonya, fidels idòlatres de l'alfabetisme. Sabien que depassant totes les línies de la decència, que es degrada en primer lloc en els racons podrits del llenguatge, provocarien d'entrada la incredulitat del ciutadà i de mica en mica la seua perplexitat atònita. No podia ser real tanta estupidesa descordada, tanta gasofa com vèiem i escoltàvem cada dia: la destrucció sistemàtica d'un mínim sentit comú devia ser una al·lucinació passatgera, ens dèiem. Però no, continuaven, continuen, cada vegada més pagats de la pròpia burrera, el seu viatge a l'absurd insultant, perfeccionaven la seua orgia depravada, convençuts que governaven un poble de xais o un ramat d'imbècils. Les seues paraules, en el valencià dels acudits més tòpics i casernaris, meticulosament embastardit, o en el pobre castellà postís dels nous rics, s'escampaven per terra, mar i aire a través dels altaveus mediàtics que es coven a l'ombra dels pressupostos públics (zelosament ocults a l'escrutini públic) fins a empudegar tot el país més o menys habitable. Era l'arrogància del prepotent a qui ningú no gosa parar els peus ni posar en evidència, conseqüència directa d'una majoria absoluta que elecció rere elecció (i amb la indispensable espenta, ara ho sabem, del finançament delictiu de les seues trames mafioses) es creia impune gràcies al concurs de les urnes. I de la perplexitat vam haver de passar a l'esclat mecànic de la riallada, potser per no rebentar de pena i d'impotència. Al capdavall qui no es consola és perquè no vol, i riure a dos queixos és una bona manera de mantenir una certa jovialitat, amarga, entre tenebres. Però com més rèiem més ens furtaven, i més fondo ens feien caure. Les seues salvatjades verbals, les seues exhibicions d'orgullós analfabetisme incendiaven les xarxes, passaven de mà en mà com una rosa pudenta, i els plors de les nostres rialles ens impedia veure i comprendre les mil maneres com ens pispaven la dignitat i la cartera mentre es dedicaven amb fruïció a engrossar el seu circ de mostres, nans i gegants i dones barbudes. La rialla, sí, ens salvava de la nàusea, però els vòmits de la indigència mental ens sumien cada vegada més en la immundícia. Algun dia recuperar de les hemeroteques i youtubes tanta podridura haurà de ser un exercici obligat de memòria i civisme. L'anàlisi seriosa del desgavell protagonitzat per barberàs, russos, fabres, camps, cotinos i tota la parentela ens ajudarà a passar pàgina de la ignomínia del que volgué ser un regne de xauxa, un corn de l'abundància per a cretins. Deixem la rialla per als escenaris i els dignes professionals de la burla. Nosaltres fem la cara de gos que pertoca i demanem la dimissió en ple de l'estultícia. Mentre ens descollonem i baquegem de riure ells se sentiran imbatibles en la seua campana de vidre. La magnitud de la tragèdia a què ens condemnen exigeix la màxima serietat en la trencadissa i la reconstrucció democràtica.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 28 de febrer de 2015.]


1 comentari:

  1. Molt d'acord. I només cal veure l'últim episodi de les seues bromes: el que era i és una tara miserable de l'alcaldessa s'està convertint en una gracieta que la salva de la crema. L'humor, com tu dius, per als professionals —per als professionals que no viuen de les molles del poder. Mentrestant, l'altre dia, al Parlament valencià tenia lloc un dels insults a l'ètica i l'estètica més lamentables dels últims temps. Ho ha vares veure, com humiliaven el teu paisà? Quin fàstic!

    ResponElimina