dissabte, 14 de febrer de 2015

L'artista, el cantant, el pallasso


Tres oficis (i més) en un. La cançó Autocrítica i crítica, editada en l'àlbum Bon vent… i barca nova! i d'on prenem el conegut vers que dóna títol a la columna d'avui, és potser una de les que més nítidament expressa la decepció que provocava, en data tan incipient com 1979, la tot just estrenada democràcia per a gent que com l'Ovidi Montllor s'havia deixat la pell en la recuperació de les llibertats. Aquella recuperació, fundada en bona part en l'oblit i els pactes d'amagatotis, exigia desar en la cambra dels mals endreços moltes de les coses fins aleshores considerades indispensables per a l'adveniment d'aquell temps (no tant) nou, entre les quals la veu insubornable de l'Ovidi. D'altres van optar per més o menys adaptar-se a la nova situació donant per bons els sobtats canvis de jaqueta (aquell franquisme reciclat que no tardaria gaire a tenir de nou la paella pel mànec, i fins ara), mirant cap a un altra banda o assistint en primera fila a les estrenes de la festa del políticament correcte, la vacuïtat i el llepaculisme. El trident que brandava l'Ovidi era massa ferm i antic com per cedir a aquelles primeres i puixants escomeses, cosa que li valgué, com augurava en aquella cançó, la sentència inapel·lable que el poder sol dictar contra els més díscols: el descrèdit, l'ostracisme, el sabotatge amb tota mena de pals a les rodes d'un treball i una vida honestos. Honestíssima trinitat la d'ell: la mirada de l'artista que sap interpretar el lloc i el temps que li han tocat viure, el cantant que posa melodia i lletra als sentits més autèntics, el pallasso que alça un espill per reflectir la cara sinistra i ridícula del poder. El preu que ell, i alguns més com ell, van haver de pagar per no callar fou alt: la pell deixada en el compromís, la generositat i la revolta no asseguraven cap retribució «en tant que jubilat». Però a l'Ovidi, tan prematur en tantes coses, també li sobrevingué una mort prematura el 10 de març de 1995, a cinquanta-tres anys, que va estroncar el seu vitalisme contagiós i que a nosaltres ens va privar per sempre del plaer d'acompanyar-lo envellint i creixent amb les seues cançons, ara més necessàries que mai i que sempre. Amb totes les batalles perdudes, però, l'Ovidi va guanyar la guerra decisiva: l'estima i reconeixement del seu poble, l'actualització permanent de les seues cançons, l'exemple de la seua enteresa cívica. Autocrítica i crítica, fórmula magistral de la jovialitat, és un dels llegats més valuosos de l'Ovidi. Lluny de les mistificacions i els simplismes d'urgència ara toca celebrar aquesta Primavera Ovidi, preludi de moltes altres primaveres que ja tremolen en l'aire, que sentim bufar pels petits badalls que va deixant aquest fred antic, marmori, en els primers brots, tossuts, que ja verdegen, i en les flors dels ametlers disposats a acarar tots els reptes. Ell ens va donar la clau que obri les portes sense pany. L'artista, el cantant, el pallasso fent d'ambaixador de somnis nous i antics i ja inajornables. Salut! Aquesta, la paguem nosaltres.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de febrer de 2015.]

[L'Ovidi, acompanyat per Toti Soler, en una actuació a Alcoi dels anys vuitantes. Foto de Xavi Terol.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada