Oblidar el demà

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny. Premi Carles Riba 2012. Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 333. Edicions Proa, Barcelona, 2013.

· · ·

L'últim premi Carles Riba, el sabadellenc Francesc Garriga (1932) publica amb aquest Tornar és lluny (“per sempre no és pas lluny. / per sempre és ara. / el que és lluny és tornar.”) el seu tretzè poemari d'ençà que s'estrenà un ja remot 1959 amb Entre el neguit i el silenci. No fou sinó a partir dels anys noranta del passat segle, amb la publicació d'un parell de llibres a Columna, i, sobretot, del 2000, quan les editorials Proa (cinc poemaris), Edicions 62 (un poemari) i LaBreu (un poemari) n'imprimeixen els set darrers poemaris, que es trenca definitivament el malefici d'una certa marginalitat que segons alguns crítics (Marc Romera, 2012) estaria vinculada amb la naturalesa d'una proposta poètica radicalment original i sovint crescuda a contracorrent de les tendències literàries hegemòniques. Sense entrar al fons d'aquestes qüestions, però, em fa l'efecte que la condició de marginal o perifèric, que pot ser més o menys transitòria, com en el cas de l'obra que ens ocupa, és més aviat la connatural a l'exercici de la poesia i es pot aplicar a tot de poetes més o menys allunyats dels pocs centres on es remenen les cireres del poder literari. Quant a l'originalitat de Garriga, més no valdria carregar-hi massa les tintes, perquè a un poeta clàssic (per vocació, edat i formació) se li poden trobar sense esforç lligams i semblances a dins i fora de la literatura catalana, la qual cosa no solament no enterboleix cap guany poètic de l'autor sinó que fa més sòlida i admirable la base en què descansa la força de la seua poètica.

Siga com vulga, felicitem-nos pel reconeixement que Francesc Garriga ha atès finalment, des del meu punt de vista ben merescudament, sobretot pel que té de superació –supose que també transitòria: els vaivens de la història no hi ha qui els acabe d'entendre ni menys predir– d'una certa tendència al bellisme superflu, a l'excés d'enjogassamenta verbal, a l'alegroi passar sense pes ni substància que ha definit molta pràctica poètica en els temps de les sobreabundàncies prescindibles. Poesia, doncs, de i per a temps de crisi en certa manera, despullada, essencial, translúcida: com el bo i millor d'ara i de sempre. Poema lluminós, balanç vital a l'hora del crepuscle, que és probablement quan el paisatge es fa més clar als ulls que saben mirar, que no cedeixen ni a l'engany de les paraules, quan s'accepta encara el joc amb la vida tot i saber que “la mort té tots els asos”. El llibre, dividit en 54 poemes íntimament entrellaçats (sovint un mateix tema o motiu es desplega en poemes successius), segueix l'estructura de poema unitari, des del punt de vista estilístic i temàtic, que els crítics assenyalen com una de les constants de l'obra de Garriga. Així la necessitat íntima i final del despullament reflexiu, de la sinceritat amb un mateix, les referències a un passat de “tardes mal llegides” que cal posar en clar i en què sovint eren servides “les mentides / al plat de les pregàries”, en oposició a un cos, a un desig ara punyent (“les oques del desig encara cridaneres”), conformen el nucli dur d'un poemari que conté, entre d'altres, la peça mestra que no ens estem de reproduir sencera ací: “vigilo amb ulls de gat la meva vinya. // la fruita dolça, als pàmpols / daurats pel vent d'octubre, / fa dies que escasseja. // vindrà el veremador, / recollirà pocs fruits. // podré comptar la nit / pel llarg camí de fam d'esquena a l'alba? // sec al costat del meu silenci / i espero un sí / la vida em deu una mentida”.

Pocs peròs es podrien fer a un llibre redó, d'una serena i bellíssima nuesa. Només la manca d'un criteri sòlid en la puntuació dels poemes, problema crucial que s'hauria pogut resoldre amb una major atenció en la preparació de l'edició del llibre. I per acabar l'apunt, l'explícita proposta del mestre en el penúltim poema del llibre (no us en perdeu tampoc l'últim, lúcid esmicolament de la petulant transcendència de no pocs lletraferits): “capvespre de tardor / la font, el gos i l'arbre. / i un llibre. / remor de fulles, llum. // (i el fred quan tu no hi ets) // una ombra al sol, / un toc suau de vent del nord. / i a la finestra dels meus ulls / la pluja // i tot en poques ratlles. // aquesta és la poètica”.

[Publicat a Saó núm. 386, octubre de 2013 i postejat avui dimecres 5 de febrer de 2015 en què el poeta ens ha deixat a l'edat de 82 anys.]