dimarts, 10 de març de 2015

Carta a Ovidi


Estimat Ovidi:
Fa deu anys que te’n vas anar. Sí, és veritat que havies anunciat a temps les teues vacances, amb aquell humor tan especial. Però mentiria si et digués que no t’hem trobat a faltar. No, no ens posem solemnes, que diria l’Estellés. Tenim les teues cançons, que t’hauria fet goig veure tan ben editades, un Ovidi en directe que acaba de publicar el Paco Muñoz, el Toti ha muntat per fi els Deu catalans i un rus, una joia, i un fum de coses més: fotos, poemes, pel·lícules… a banda d’uns quants records que no podrem evocar junts entre colp i colp de cafè i que ens haurem d’empassar tots sols. Per això, Ovidi, trobem tant a faltar la força de la teua humanitat sincera i vitalista!
Serà difícil posar-te al dia del que ha passat mentrestant. A més, allà on ets no et calen maldecaps i ja et supose ben informat per altres vies. En tot cas deixa’m dir-te que l’aniversari de la teua marxa (que els amics hem celebrat cada any puntualment) et provocaria un parell de rialles: una de tendresa, en comprovar que el teu record resisteix ple de salut el pas del temps, que arreu del nostre país avui s’organitzen actes en la teua memòria, que noves promocions van incorporant-se al coneixement de la teua obra, on troben tantes coses que el present els nega. Per aquest cantó, doncs, cap problema, t’has convertit en un clàssic (no, no et rigues!), en una font que no para de rajar veritat, amor, profunditat, ràbia, tristesa, poesia, en fi, tot allò que dóna sentit a les coses. L’altra rialla te la provocaria el sarcasme, o més aviat t’hi faries un pet de riure, amb tanta ignorància, mediocritat i mala bava com destil·len els de sempre, els amos del cotarro que gestionen les pessetes (ara se’n diuen euros). Si et serveix de consol, et diré que el poder no ha pogut desactivar la força del teu missatge, i per això té por que l’exemple es propague. Per aquest altre cantó, continues guanyant batalles: qui pot domesticar l’artista d’una peça?
Doncs s’hauran de fotre els qui en vida van voler que callasses i encara llancen terra sobre les teues vacances. Si sabesses quants actes se celebren en el teu nom, continuant la feina que ens deixares! Sense anar més lluny avui al Micalet, que torna a ser ple de gom a gom gràcies a tu. I els darrers mesos, només a València, a Ca Revolta, a la Universitat, a l’Escola de Magisteri, pel 25 d’abril, en llibreries i cafès, casals i associacions de veïns, sindicats i partits d’esquerra, en instituts i escoles, on la canalla aprén les teues cançons, que és el que més els rebenta. Ja saps, la teua gent, la gent del teu poble, la gent del teu país, que en just pagament al teu treball se sent dipositària d’un llegat vastíssim, artístic i humà, i no permet que li arranquen un tros tan gran de la pròpia memòria. Sense ella seríem “branca d’empelt en altres prats o rellogats dels estels”, com tu vas dir. Et faria goig escoltar tantes bones versions de les teues cançons com circulen, t’agradaria compartir tant de recital i tanta gresca, tanta complicitat. Ací no et faltarien, cert!, motius per al riure i per al plor, però comprovaries finalment que la teua feina no fou debades. No negaràs que això t’omple d’orgull, que aquest és al capdavall l’únic guany possible, el que dóna sentit a una vida: continuar ben viu també en vacances. Emprenyat i tendre, ens podries regalar un parell de cançonetes més per il·luminar les ganes d’estimar i revoltar-nos. Mentrestant, és veritat que no te’ns acabes, i que amb tu tenim corda per estona i raons per continuar creient en la punyetera vida.
Se m’acaba l’espai i he de deixar un fum de coses al tinter. Per cert que l’última versió d’El meu poble Alcoi, amb la guitarra del Toti, és senzillament magistral. Les modificacions que hi has incorporat superen amb escreix aquelles versions clandestines gràcies a les quals vam aprendre la cançó de memòria molt abans que la poguesses editar. No podíem tenir millor himne. Gràcies, per la part que em pertoca: “Poble tossut i obert / carrascós, clevillat. / Com un gall matiner / canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fóra fora finestra”. Ah, per acabar, ens revelaràs quin era aquell racó que només sabies tu, ple de flors a l’estiu i ple de flors a l’hivern? O se l’ha de buscar cadascú? Siga com siga, una abraçada ben forta i fins sempre, Ovidi.

[Text llegit al Teatre Micalet com a presentació de l'espectacle 10 anys de vacances el 24 de setembre de 2015.]

[Fotografia de Xavier Terol.]


1 comentari:

  1. Un text molt bonic, molt entranyable... El meu petit, privat, homenatge a l'Ovidi és fer sentir les seues cançons a la meua filleta de tres mesos. És impressionant com obri els ulls i bada davant la veu de l'Ovidi, una veu que és un misteri de bellesa indesxifrable.

    ResponElimina