Un temps nou

Exageraré si dic que el tomb electoral del 24 de maig al País Valencià és ja una fita històrica –d'aquelles, vull dir, que tenen la grandesa de marcar un abans i un després? Ho concentraré, sense menysteniment de moltes altres, en una sola dada: a la ciutat de València Compromís quedà tan sols 10.000 vots per davall del PP (95.859 per 105.846 respectivament) trencant fins els pronòstics més optimistes. Si sentíem que feia molts anys que el país havia canviat, que havia anat canviant a poc a poc però de forma irreversible, sempre ens trobàvem davant la paradoxa d'un mur que semblava indestructible, el de les reiterades majories abolutes del PP. Tot això va volar pels aires el diumenge. Pessigant-nos la pell ens adonàvem que de sobte creamava la immensa falla que havia durat decennis, que el poble valencià arribava a la majoria d'edat, que per fi tots els qui treballàvem per un país més net, noble, culte, ric, lliure, desvetlat i feliç –per dir-ho a la manera espriuana– tastàvem el goig de la visibilitat, la responsabilitat d'administrar el poder polític i institucional. Fins aleshores moltes vegades havíem viscut com zombies, sense defallir però havent-nos d'engolir, seguint amb Espriu, els aspres vins de burla que ens donava una dreta cavernícola, organitzada en xarxa mafiosa disposada a dinamitar la democràcia, i unes majories incomprensibles a les urnes que es nodrien en bona part dels recursos obtinguts del lladronici. Culmina per fi per als valencians aquella transició plena de forats i renúncies que ens ha mantingut tants anys en el mapa de la ignomínia i el destrellat? En tot cas, ara comença un temps nou, que ha de ser radicalment nou, que ha d'enterrar la vella política dels uns i els altres (sí, també d'aquelles majories subalternes i anodines de Lerma). Si el model i la voluntat són nítids, ni que només siga perquè per a la nostra desgràcia hem viscut el que no han ser mai la democràcia i la política en mans dels demagogs ineptes dedicats al saqueig que ara toquen el dos, els reptes que tenim al davant són enormes. Tant, que faran mal fet els partits que, seguint els vells esquemes, pretenguen administrar aquesta immensa força, aquesta il·lusió de canvi radical, que ningú no té dret a malmetre, de manera unilateral, agraint educadament els vots però pretenent cavalcar en solitari. Sembla haver insinuat aquesta possibilitat l'alcalde en funcions d'Alcoi, Toni Francés. Ni l'aritmètica de les urnes, ni l'experiència acumulada de col·laboració de les forces d'esquerra ni, sobretot, els moviments tectònics socials que els vots evidencien d'alguna manera fan recomanable aquesta opció de vella escola. A Alcoi, com al conjunt del País Valencià, ha guanyat en bona mesura el pluralisme, la diversitat de la gent, la força del carrer. A partir d'ara ho té ben difícil, si no impossible, qui vulga governar amb els vells tics monocolors. Els reptes, amb un país que s'ha acostat perillosament a la fallida institucional, necessita de tots els partits compromesos amb els canvis en profunditat, necessita gestionar la pluralitat com una font de riquesa, necessita del diàleg i la correcció permanents, i necessita la complicitat, la contribució i la vigilància del poble i les seues organitzacions, de la gent més preparada, honesta i treballadora. Alcoi, per fi en sintonia amb els governs que es dibuixen a l'ajuntament de la capital i a la Generalitat, ha de buscar l'entesa dels tres partits que comparteixen uns principis bàsics, PSPV, Guanyar Alcoi i Compromís cicatritzant velles ferides, obrint-se a la ciutadania i continuant posant, ara amb més força, les pedres de l'Alcoi present i futur. És l'hora de la responsabilitat, dels grans reptes, de la confiança i la generositat, d'una nova política per a un país nou.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 30 de maig de 2015.]