dissabte, 14 de novembre de 2015

La fera ferotge al Palau


«Ja sabeu com va anar la cosa. Corria l'any 68 del segle XX. Allà al meu poble Alcoi… Jo era un xicot més aviat tímid que de tant en tant es desbordava d'energia i parlava pels descosits. I feia teatre mentre em guanyava la vida amb treballs esporàdics i, tot s'ha de dir, divertits, perquè això depèn de com t'ho prengues, i jo sempre m'he pres la vida d'una manera seriosament, radicalment divertida. Per això me n'havia anat a Barcelona, a cal tiet Rafel Mengual, germà de la mare, per guanyar-me la vida en mil oficis i poder assajar teatre a les nits. Per a algú que venia del poble, fill de treballadors anarquistes derrotats i humiliats pel franquisme, la gran ciutat era un espai enorme per a la lluita i la llibertat, l'amor i la creació, l'art i la vida. I llavors vaig entropessar amb la cançó, que va rescatar del més fondo de mi una memòria musical que havia tingut ma mare com a mestra principal. Moltes nits, després dels assajos, em deixava caure per algun dels locals on actuaven Raimon o els Setze Jutges i discretament anava col·leccionant acords per a guitarra. Això era magnífic! Que amb la veu i la melodia i els gestos que anava afinant-me el teatre, i l'ajuda de la guitarra, poguera dir tantes coses i que la gent les entenguera i compartira, s'hi emocionara i m'ho agraïra! M'hi sentia útil i unit a la gent en la lluita per la llibertat. Així va nàixer «La fera ferotge», la meua primera cançó. En realitat era jo, érem tots, aquella «fera ferotge» aixafada i perseguida pel règim, els rebels, demòcrates i dissidents, esquerrans i catalanistes, i era el franquisme, el poder de llavors, que ens havia pintat així per espantar el ramat de submises ovelletes en què havien convertit gran part del poble. Sí, una «fera ferotge» de cor tendre però valent, que només reclamava una gàbia un poc més gran i una mica més de menjar. Poca cosa, si bé es mira, perquè l'important era plantar-se davant la injustícia i recuperar la dignitat, i per això em van apallissar, van apallissar la pobra fera, i la van tornar a la gàbia. El final d'aquella faula estava cantat, però el cert és que cada dia hi havia més feres ferotges plantant cara, tantes que el franquisme va caure a mitges de mort natural, a mitges empès per aquella força. Mentrestant, en uns anys vertiginosos, jo havia escrit peces com «Perquè vull», «Els banyetes», «Serà un dia que durarà anys», «Món divertit», «Als companys», «Als nous amos», «La cançó del cansat» o «Autocrítica i crítica», on deixava clar que no em refiava d'aquells canvis de jaqueta, d'aquells pactes de silenci, aquell deixar les coses sempre a mitges. No m'equivocava, per desgràcia: els nous poders «democràtics» van decidir que això de les feres ferotges ja estava bé i van donar per amortitzats cançons i entusiasme. Ara els diners, la llibertat i la felicitat plourien del cel o serien retransmesos per la tele i era de mal gust recordar les quatre veritats de sempre: el narcòtic de l'oblit engreixava la maquinària dels diners i del poder. Així, de mica en mica, expulsat dels escenaris pels nous amos, com tants companys d'ofici i molta gent insubornable, i després d'haver donat al públic tantes peces mestres de la cançó i tantes actuacions i poemes inoblidables (i passeu-me per una vegada la immodèstia), vaig començar a fer les maletes. »El paroxisme d'aquella persecució de feres ferotges, que ens va fer per fi caure del burro de l'engany i veure-li el cul a la mona, tingué lloc al País Valencià amb la tremenda estafa del PP i els seus còmplices. Jo ho vaig viure a mitges però amargament, perquè el 95 ja me n'havia anat de vacances, amb la mosca, com sempre, darrere l'orella. Per això no va deixar de ser una sorpresa que tot l'esforç que els poderosos i manifessers del país havien fet per enterrar-me en l'oblit, tant en vida com en plenes vacances, rebotara en forma d'exemple popular de les noves lluites, en referent civil de vitalisme i rebel·lia. No s'han deixat de celebrar mai les meues vacances, però en el desè aniversari, en 2005, va haver-hi un gest especialment significatiu, com un preludi del que ja per fi comença a ser normal: els amics del Col·lectiu Ovidi Montllor van ocupar aquest mateix Palau per reivindicar la nostra música i els nostres cantants, la nostra llengua i la nostra cultura, la dignitat revoltada del nostre poble. La fera ferotge al Palau! És l'Ovidi que torna després del dur i llarg exili, amb velles i noves banderes! Jo m'ho mire amb una tendresa un xic burleta des de les meues vacances, què hi farem. Potser perquè sé que no sóc jo sol qui torna, que som totes les feres ferotges, disposades a eixamplar i afermar l'espai per menjar el pa que ens correspon i ens alimenta. És el país, és el poble qui amb mi hi entra. No sempre les faules, si és que mai acaben, ho fan malament».

 [Text llegit al Palau de la Música de València, amb motiu de l'honenatge a Ovidi Montllor "La fera al Palau", el dimecres 11 de novembre de 2015. Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de novembre de 2015.]



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada