dissabte, 1 d’octubre de 2016

Portes giratòries


L'encertada metàfora de les portes giratòries –ara treballe en això que se'n diu política i a canvi de determinats gestos i gestions, quan me'n retire, tinc assegurat un contracte supermilionari en alguna empresa pública o privadaem recorda l'acudit del borratxo. Tan pet estava aquell home a qui negaven la penúltima copa en tots els bars, que no s'adonava que cada vegada que girava la porta entrava trontollant al mateix local i que acaba preguntant al de la barra: «Però és que tots els bars són teus?». La borratxera dels professionals de les portes giratòries no és etílica sinó de fums, d'excés de poder, d'egos unflats per altaveus mediàtics, de medalles que valen el seu pes en or, de colps a l'esquena i, sobretot, de diners fàcils com a premi als serveis prestats a l'autèntic poder. En qualsevol país democràtic aquesta pràctica estaria perseguida per la llei i provocaria el refús unànime de la ciutadania. Però a Espanya adoren o adorem les estàtues i ens encanten els rics i la parafernàlia i importa un rave l'origen de les fortunes, que ja presumim fraudulent, perquè nosaltres faríem exactament el mateix, i pixorro l'últim. La dreta formal duu en l'ADN aquesta habilitat per passar de l'escó al càrrec empresarial en un tancar i obrir d'ulls i sense haver de canviar de camisa. Però gràcies a energúmens com Felipe González i molts altres soi-disant socialistes i esquerrans (i aquests sí han hagut de canviar-hi alguna cosa més que la camisa), el mal s'ha fet transversal i sistèmic. Aquesta és l'hora, però, que cap militant del PSOE ha piulat pel que és a totes llums un robatori i un mal irreperable al crèdit de la política, si li'n queda cap. Al contrari, el blindatge d'expresident li ha assegurat una baronia vitalícia des d'on continuar emmerdant i remenant les cireres. D'aquest personatge, que fa anys que es rebolca en el fang de la història i encara li riuen les gràcies, ja ho hem vist pràcticament tot: ser i no ser a l'OTAN per acabar sent-hi del tot, armar els GAL, netejar amb salfumant les taquetes de marxisme que encara lluïa la samarreta socialista, covertir-se finalment en adalil de l'Espanya única i rància i aliat necessari del PP i del manteniment de l'status quo que li assegura les garrofes milionàries. S'ho manega tan rebé amb les portes giratòries que no només li obrin el Consell d'Administració de Gas Natural sinó també les seus del seu partit, on continua sent l'intocable, herència llustrosa dels anys de vins i roses (ja marcides). En menys del que triga una porta a girar, les seues declaracions contra Pedro Sánchez del matí es van convertir a la vesprada en un motí en tota regla de barons i baronesses que ha fet petar pels aires l'antic partit de Pablo Iglesias (l'altre). Com un borratxo empedreït, de tant girar fa l'efecte que no sap on és, si dins o fora, si trepitja el mateix local o un altre, però no li importa, perquè els que són com ell fan de la realitat un vestit a mida. A diferència del pobre de l'acudit, no pregunta al cambrer si tots els bars són d'ell, perquè efectivament ho són, de González. Molt bé, però què pinta Ximo Puig en aquest merder? Això sí és preocupant, i molt.

[Publicat el dissabte 1 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

2 comentaris:

  1. Estic d'acord en comparar la mediocritat de pobre borratxo amb la cínica sobrietat del destacat membre de la casta Felipe Gonzalez.
    L'existència de les portes giratòries és la prova més evident de la caricatura de democracia que tenim.
    Per altra banda, l'actitud del Ximo Puig és d'una incoherència intolerable capaç de fer-nos reflexionar que els valencians hem de fer la nostra propia política. Ximo s'ha posat al mateix ni vell dels barons. Aquells que sense haver-los elegit a les urnes fan política d'estat, sense ser capaços de gestionar amb seny el territori on han sigut elegits. Excel·let reflexió la de Manel.

    ResponElimina
  2. Tens tota la raó, Francesc. L'eixida (o entrada) del Ximo Puig sembla del tot incoherent. Crec que l'únic que hi ha pretès és posar-se a l'ombra dels possibles nous amos del PSOE, assentar bé el cul sobre la seua poltrona de poder. Molt trist. Una abraçada.

    ResponElimina