dissabte, 24 de setembre de 2016

Bon rotllo


Se'n recorden, quan en un país anomenat Espanya s'afirmava que qualsevol idea política es podia defensar per vies democràtiques i pacífiques? Però llavors ETA va abandonar les armes i els va agafar, com se sol dir, en boles. Com que l'existència del terrorisme era una excusa perfecta per mantenir ben engreixada la maquinària repressiva i uniformitzadora del poder, pau i democràcia es van convertir prompte en dogmatisme constitucional, un fòrceps amb el qual enviar a la il·legalitat tot allò que no cabés en una carta magna [sic] que ja aleshores era paper mullat d'una època històrica periclitada. Ens estarem de reportar ací els abusos que els intèrprets de la bíblia constitucional han anat perpetrant en nom (paradoxalment) de la llibertat, la unitat, la democràcia i altres paraules santificades del mateix estil. El cas és que quan l'independentisme català va començar a dibuixar horitzons tangibles amb una presència massiva i transversal entre el poble i les institucions de Catalunya, els llops esteparis van haver de passar de la incredulitat inicial a l'estupor, del menysteniment orgullós i ridícul a la pràctica sistemàtica de la guerra bruta. El llop no està acostumat a negociar, només a imposar-se a queixalades, i com que a més ja és vell i té la dentadura feta un sentllàtzer, s'enroca en la síndrome del bufat, que consisteix a negar tota evidència. Mancat d'idees, alternatives i reflexos, el llop s'esgargamella avisant que l'independentisme és el llop, que porta violència i enfrontament i que trenca la convivència. Debades per a ell, que confon interessadament el conflicte i el debat polítics amb la crispació (el castellà ho expressa molt bé: se cree el ladrón que todos son de su condición), l'independentisme ha donat proves palpables de civilitat, pacifisme i exquisidesa democràtica. La idea que Catalunya es trencava era, en boca del llop, una profecia que pretenia autocomplir-se, un desig mal dissimulat, una negació enterca de l'evidència. Aquesta setmana hem tingut l'enèsima oportunitat de comprovar que la lluita ideològica, legítima i necessària, es pot resoldre per vies civilitzades, amb la qual cosa la convivència, en termes de respecte a les idees dels altres i al seu dret a expressar-les, el bon rotllo diríem, n'ix reforçada. A les festes de la Mercè de Barcelona hi ha hagut enguany pregó oficial de l'escriptor unionista Pérez Andújar i pregó alternatiu independentista de l'actor Toni Albà disfressat de Felip V sense que s'hi haja trencat cap plat ni dit una mala paraula. Si els esteparis solen resoldre les seues disputes a garrotades, com en el cèlebre quadre de Goya, que s'ho facen mirar, però que no emprenyen els altres amb els seus fantasmes. Feijóo, un altre baró gallec (i em sap greu sobretot pels gallecs) i successor dels Rajoy, Fraga i Franco, ha reblat el clau de la demagògia barata afirmant que no es pot negociar amb «la pistola del separatisme damunt la taula». I així tornem al principi. Tu demana urnes que ells ja trauran les pistoles. Quant temps més estaran sense govern i penjats en la mala llet de la seua inòpia? Nosaltres, en tot cas, preferim el bon rotllo.

[Publicat el dissabte 24 de setembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada