dissabte, 17 de desembre de 2016

Forcadell i els lapsus de Rajoy


Els coneixements de llatí de Rajoy són d'ordre estrictament pràctic, oral diríem, i, pel que sembla, limitats al molt reputat gènere del lapsus linguae. Una antologia ben documentada de les seues esllavissades, des dels temps remots dels filets de plastilina fins a la molt recent invocació a les properes eleccions (no sabem si perquè són molt a prop o perquè són les següents), i que ha encès totes les alarmes i excitat tots els malabarismes del desmentit, és tasca feixuga. És curiós que etimològicament lapsus i lapse signifiquen caiguda o esvaró. Però els lapsus de Rajoy, ja dic, són tan variats i freqüents que ja no sabem si són l'excepció o més aviat la regla del seu discurs, que és el discurs de la dreta espanyola. ¿No deu ser, ens preguntem, que el que crèiem descuits verbals són en realitat la substància mateixa dels seus textos i que quan sembla que encerta el que vol dir (quatre paraules de traç gruixut, repetides com una psalmòdia: imperi de la llei amb tot el seu pes, Constitució i, darrerament, diàleg, diàleg pertot arreu) és que incorre en els seus lapsus? Amb aquesta tàctica, similar a la dels encantadors de serps i a la dels experts en hipnosi col·lectiva, està aconseguint situar-nos en el regne del lapse, un espai mort entre dos temps, en la pura inanitat d'un present sense memòria ni esperança. Aquesta il·lusió d'un instant etern, escampant-se en infinits cercles concèntrics i viciosos, és l'autèntica essència de l'Espanya radial, per això la inoperància del lapsus de Rajoy encara té robat el cor de tants espanyols com el voten, per això el gallec ha estat guardonat per l'Associació de Periodistes Parlamentaris com el millor orador [sic] de l'any. I així seguirà rodant el lapse fins al gran col·lapse final.
El mateix dia que el Suprem arxiva la causa contra Fernández Díaz i De Alonso (i legalitza de pas la guerra bruta política, ordida en seu ministerial), Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya, és cridada a declarar per haver «permès» un debat parlamentari, és a dir, per haver complit amb la seua obligació. Que poc dura el diàleg (o pal sense pastenaga) en casa del pobre, que poc serveix que a Soraya Sáez li òbriguen despatx a Barcelona, que inútils les formes mel·líflues d'Enric Millo! Com en la sentència contra l'estatut, que va encendre la metxa del procés d'independència, o l'encausament als responsables de la consulta del 9N o la criminalització de la llibertat d'expressió quan adopta la forma de crema de símbols intocables com la monarquia, molts ciutadans han sentit violada la seua dignitat i han expressat al carrer i multitudinàriament la seua solidaritat amb les institucions pròpies i la defensa de la democràcia. Les elits espanyoles tenen un problema que es diu Catalunya. I potser també una solució. Però han decidit matar la gallina dels ous d'or a base de pinso d'una legalitat que pesa molt encara però que adultera la base mateixa de la legitimitat democràtica i el parlamentarisme. Potser inhabilitaran la Presidenta però aquest lapse fantasmagòric té els dies comptats. Pel nord-est ja bufen els vents lliures de la nova república.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada