dimecres, 2 de novembre del 2016

L'univers en la dansa dels arbres


Empar Sáez, Quatre arbres. XXXIX Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015. Pròleg de Màrius Sampere. Viena Edicions, «Poesia» núm. 204, Barcelona, abril de 2015.
· · ·
El primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) Dona i ocell (2014) ja s'erigia sobre la tensió entre dos símbols poderosos, l'arbre i l'ocell, que remetien a un joc obert d'opòsits significatius: terra i aire, realitat i desig, arrelament i vol, vetla i somni, etc. Des de la plena consciència de la pròpia substància femenina, que es perfila i conquista en el decurs dialèctic del llenguatge poètic, l'escriptora plantejava la seua obra com un desplegament sinuós de motius i imatges que adquiria la forma de l'espiral: el paisatge que obria un poema no l'anul·lava el següent sinó que el complementava amb nous matisos i troballes. El caminant d'aquest bosc musical hi era convidat a contemplar el conjunt i també, i alhora, cada detall d'una realitat esponerosa i fascinant. Feta de transparències i de naturalesa mòbil, les paraules tenien la gracilitat del vol, no ens deixaven romandre en clarianes de certeses, ens portaven tothora per les fronteres difuses dels significats amb la veritat que només és capaç de transmetre una veu que, girada cap endins, en una intimitat despullada i antiretòrica, ens acull com una estança càlida plena de finestres de vidres transparents que reflecteixen l'hoste amb la llum de les paraules que mai no ha dit i que tanmateix intuïa i li obri alhora els ulls a un bosc d'ombres i misteri. Al bosc de la vida que glateix més enllà de cada u i des del centre de cadascú. A un Bosc màgic, que és el títol de la primera part d'aquest segon lliurament, Quatre arbres. El pas d'un llibre a un altre s'ha fet sense trencaments, sense girs bruscos, en la persistència i fidelitat a uns motius i unes formes, a una concepció del llenguatge poètic com a cerca essencial, com a despullament, com a indagació radical en la pròpia naturalesa, que és la concreció exclusiva i corpòria de la naturalesa humana: «escriu empremtes de vida i mort, / escriu profundes petjades de llum / en la terra balba del teu cos»; «la vida i la mort s'entrecreuen en cada retop d'albada». Els ecos de Dona i ocell sonen entre els versos de Quatre arbres: «Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible» (DiO), «Prou sabies escoltar en el buit / de la pedra el seu boscatge» (QA). El trànsit, doncs, s'ha produït per decantació natural del tema de l'arbre i el bosc, per l'eixamplament de la potència del llenguatge, per l'enriquiment lèxic, per l'aprofundiment en les virtuts sonores del poema, per la plenitud en la captació de la realitat com un tot («El món és un únic cos / fet d'innombrables ombres»), per la incorporació de poemes en forma (externa, en diríem) de prosa. La segona de les parts, Sotabosc, remet potser –després de la «màgia» desplegada en la primera secció– a un món més tel·lúric, més ocult, fet sovint de malsons i amargors ja experimentats: «un animal antic brama de nou», «tornes a sentir un fred ensordidor, / endins, / des de les profunditats fangoses del temps». Sinestèsies com la citada del «fred ensordidor» (tan eloqüent), capgiraments de les convencions del llenguatge usual com el de «va caure el dia sobre la nit» (en perfecta sintonia amb «tu saps que el temps no es mou, no s'apropa, no et defuig, no t'empaita; el temps no és»), jocs d'antítesis («m'extravio cap al centre de mi mateixa»), són alguns dels recursos que tan sàviament i mesurada trobarem en aquest bosc poètic. Però hi ha un aspecte que fa de l'escriptura d'Empar Sáez un punt i a part en la poesia del nostre temps, fins i tot la feta per dones, sobretot la produïda per elles malgrat la reiterada i saludable tendència a insistir-hi: la integració de cos i llenguatge, la creació poètica com a recerca i construcció de la pròpia identitat, el reconeixement i transgressió dels límits, l'enyorança inguarible del que no es diu. No hi ha impostació ací –ja ho hem insinuat més amunt–, ni premeditació, ni florilegi metapoètic, sinó que tot parteix des de i cap a les arrels més profundes, el moviment de fons, la rabiosa exigència del desig, la lluita per una singularitat solidària. En aquest terreny em sembla que també les aportacions d'Empar Sáez són d'una solidesa inqüestionable. «Un tany de mi brosta entre les pàgines», «els mons que s'arboren de nou en tu», «ets per atzar / dita en alguna paraula», «t'amares de tot allò que desposseeixes», «t'abrasarà les pàgines pàl·lides del cor», «acarones el buit amb les paraules», «atura't en la branca de la teva llum», «l'escorça de la pell», «terra endins / en direcció als fondals del meu cos», «desprendre'm del bocí corpori / que estranyament em designa». Un regal, un plaer per a l'esperit, la festa genesíaca dels sentits que només ens procura la gran poesia. 

[Publicat a la revista Saó núm. 419, octubre de 2016.]

[Quatre arbres d'Egon Schiele, 1917.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada