dissabte, 16 de gener de 2016

Àneu


Els viatgers passen uns dies al Pallars Sobirà, entretinguts en el saludable exercici de l'esquí amb un grup d'escolars valencians. A Espot, avantsala del llac de Sant Maurici i els Encantats, són acollits a l'hotel Saurat, un dels clàssics del Pirineu avui dirigit per la cinquena generació de propietaris. Alçat sobre una antiga fonda en els anys vuitanta del segle XIX, n'era hoste habitual Josep Maria de Sagarra, com ho recorda una seua foto penjada en una paret de l'àmplia sala d'estar i de recepció i una petita però selecta biblioteca. L'escriptor barceloní, per part de sa mare, Filomena de Castellarnau, tenia arrels pallareses. Sembla que el fill, Joan de Sagarra, en va continuar la tradició i avui el centenari establiment ha batejat una sala amb el seu nom, detall que als viatgers els sembla d'una delicadesa humil i exquisita. Tot i que els lligams entre valencians i aquests altres catalans perifèrics del Pallars i de la resta de terres pirinenques han estat històricament més aviat minsos, per raons òbvies i diverses, l'excursionisme primer i l'auge de l'esquí i els esports de muntanya dels nostres dies n'han contrabalançat en part la tendència. Els pallaresos de la Vall d'Àneu, que tenen la seua pròpia, íntima i menuda València, quan volen referir-se a l'altra, en diuen "de les taronges". No hi ha cosa que relativitze més les coses ni abaixe més determinats fums com viatjar. Però sense els subratllats oportuns dels viatgers, als nostres escolars els sol passar per alt que el català d'aquestes terres siga tan proper al nostre i posen sovint l'automàtic del castellà quan parlen amb la gent d'ací, exactament com fan entre ells encara que tinguen el valencià com a llengua pròpia, familiar i escolar. Costa déu i ajuda traure'ls una estona de la flonja bombolla mediàtica, del vici dels mapes del temps televisiu, de tota la faramalla identitària que intenta fer digerible el més alluyat i estrany i dissipa el que és més proper i tangible. I encara hi ha temps, després de les estimulants activitats de la neu, per fer algun tomb pel poble i xarrar amb un o altre aneuenc. Al pub Sapastre, en dia de partit de futbol, s'hi apleguen uns quants veïns d'edats diverses. Malgrat que Junts pel Sí va guanyar les eleccions catalanes amb prop d'un 80 % dels vots, l'home amb qui parlem sobre la possibilitat que Catalunya esdevinga un nou estat, s'hi mostra més aviat reticent. Preferiria, diu, que desapareguessen la meitat dels polítics (així, en general), i que la comarca disposés, per exemple, d'un servei mèdic on poder-se fer les radiografies. Efectivament, sembla increïble que hages de fer vuitanta quilòmetres en taxi, fins a Tremp, per haver de fer-te'n una. La independència, per a ell, i encara que no hi crega, hauria de trobar solució a aquestes coses. I a moltes d'altres, òbviament. Amb aquesta barcella i un parell de ratafies, el licor dels antics raiers, cau la nit, que encén un cel ple d'estrelles, una vegada més en aquest racó de la Vall d'Àneu.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 16 de gener de 2016.]


2 comentaris:

  1. Quan veurem aquestes peces dietarístiques reunides en un llibre? Per qualitat s'ho tenen ben merescut...

    ResponElimina
  2. Amic Ramon, aquest columnisme de trinxera, a dia fix, és una bona excusa per escriure partint sovint de les circumstàncies canviants, els viatges, les itineràncies. Al final, del conjunt de notes-columnes, se'n poden fer com una mena d'antologies temàtiques. Això de publicar-ho, però, ja són unes altres calces. Si de mi depengués, i ni que només fos per matar el cuquet… Una abraçada.

    ResponElimina