dissabte, 21 de maig de 2016

Del gris al blau


Passant pel marró. Comissaria CNP Velluters, València, 2016. He perdut la cartera (en primavera) i vaig a fer la denúncia, comunicar-ho o com es diga. No em mame el dit i puc preveure, sense gaire marge d'error, el que m'espera. Però potser aquesta vegada al policia de torn no se li dispara l'automàtic quan em sentirà dir Bon dia, i em deixarà acabar la frase, vinc a comunicar-los que he perdut la cartera (en primavera) i tots els documents que hi duia. En efecte, em permet acabar la frase però tot seguit, impasible el ademán, em dispara: «No, no, no, en español». De rabiosa actualitat el principi lampedusià, adaptat a les circumstàncies: «Cal que tot canvie de color perquè el color de fons siga el de sempre». Què no m'entén? Resposta contradictòria, perquè demostra que sí que m'ha entès: «No, yo soy gallego. ¿No es usted español?». Li mostre el passaport, que caduca demà, aniversari del 15M, com a prova fefaent que efectivament ho sóc (i em calle dir-li que entre el ser i el sentir dista a voltes un abisme, sobretot en ocasions com aquesta). Li recorde els meus drets en castellà, perquè no se m'acabe d'enfurismar i perquè tinc altres coses més interessants a fer un dissabte lluminós de primavera, que el valencià és oficial i bla, bla, bla. Argument de l'uniformat: «Estamos en España y es de mala educación hablar en valenciano a una persona que no lo entiende (però m'havia entès perfectament). Además, el valenciano no es una lengua…». I abans no em regale una lliçó magistral i indesitjada sobre llengües i dialectes digna de manual franquista, li dic que més val que ho deixem córrer i que anem al gra. He perdut la cartera i a més a més aquest paio em vol pispar la llengua, me la pispa de fet, uniforme de blau impecable, sòrdid despatxet per atendre els ciutadans (ehem). No volies brou, dues tasses pel mateix preu! A la web del CNP on he localitzat la comissaria avisen que es poden fer les gestions en anglès, francès i italià, a més de l'espanyol axiomàtic. On han quedat els temps en què alguns reietons es vantaven de parlar català en la intimitat? Se'n recorden, de quan col·legues del gremi d'ensenyants feien classes de llengua a membres del Cuerpo Nacional? Les successives contrareformes, tan constitucionals sempre, han deixat els papers dels drets plens de taques de cafè de comissaria, de carahillo, de ordeno y mando tocat de qualsevol substància tòxica en tota la gamma de colors entre el gris i el blau, passant pel marró, i el verd oliva si molt m'apuren. El passaport m'ha traït: valdria més ser estranger de facto però atès en la pròpia llengua. El dret constitucional de conèixer l'espanyol s'ha convertit en el deure de parlar-lo per collons, en l'excusa perfecta per passar-se pels ous «l'especial protecció» a les altres llengües. Però des de quan el colonitzador necessita fer-se el simpàtic amb els indígenes? Simpatia, eficàcia? Obediència i por, mala llet i autoritat desautoritzada. (Segon capítol i últim, per ara, amb final feliç. Al cap d'uns dies recupere la cartera gràcies al civisme d'un taxista que parlava valencià i lluïa bandera espanyola en el retrovisor –educació i ideologia no són matrimoni ni parella de fet– i que l'ha dipositada a l'oficina d'Objectes Perduts de l'Ajuntament. La telefonista i els municipals que m'han atès, correctament i amable, ho han fet sempre en valencià.)

[Publicat el dissabte 21 de maig a Tipografia La Moderna.]

  

4 comentaris:

  1. Jo conec un PN que parla un valencià impecable, casat amb una PN gallega que que vol entendre i enten el valencià i que tenen un xiquet en ensenyament en valencià de forma molt conscient i positiva. Regarem bé aquesta llabor que és molt valuosa.Tot i entenent que són l'excepció que confirma una norma molt punyent, no deixa de ser un raig de llum i la possibilitat d'altres colors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar, amiga, el problema no són tant les persones com les institucions. Fins i tot em sembla evident que "ideolgia" i educació o civisme són coses distintes. M'alegre que a la vostra escola lluesquen les oportunes excepcions a la regla general. Una abraçada.

      Elimina
  2. Redéu, xiquet, on has anat a parar, al paradís espanyol? Llàstima d'haver-los amollat allò de "Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra", a veure què.
    Fill meu, mala bava i cara de fava se li queda a un de sentir tanta humiliació.
    Fusterianament

    ResponElimina
    Respostes
    1. El mal, Isidre, és que aquestes coses passen cada dia i que sovint prenen un caire molt més virulent i humiliant. Almenys un servidor pot denunciar-les en forma d'article d'opinió, com a avís per a navegants. Salut.

      Elimina