dissabte, 7 de maig de 2016

Plantofisme polític


De la mateixa manera que hi ha persones de silencis eloqüents, n'hi ha d'altres que sempre t'imagines en situacions en què mai no les has vistes ni veuràs. Més que tàcits, els silencis de Rajoy són taciturns, fets de la mateixa opacitat pastosa amb què amuntega les paraules, que en la seua boca semblen autèntiques rajoles. Del tot previsible, tangencial i avorrit com només ho pot ser un registrador de la propietat que s'entossudeix a explicar-te els detalls de certs tràmits burocràtics, a Rajoy se l'ha de veure com el negatiu d'una fotografia en tons sèpia. Per molt que la seua imatge és invariablement la que ens ofereixen en públic, amb vestit reglamentari, en una roda de premsa (poques), en alguna sessió de control parlamentari (amb comptagotes), en algun debat polític (a contracor), per aquella revelació fotogràfica de què parlava més amunt jo sempre el veig amb batí i plantofes, assegut en una butaca passada de moda, fullejant un periòdic esportiu, per més explicitud el Marca. Rajoy m'evoca un don Pantuflo sense patilles que en la pau de la llar descansa dels maldecaps de la política perfectament aliè al rebombori permanent que armen Zipi i Zape, aturats de llarga durada, refugiats sirians o amenaçats de desnonament imminent. El seu regne sembla de vinyeta, de dibuixos esquemàtics, de faves comptades, de fotografia en sèpia o daguerrotip. El seu regne no és d'aquest món i ell, empès pel riu de les circumstàncies, s'avorreix com una ostra en l'ull de l'huracà, immòbil a veure-les passar i acumulant triennis. Diguen el que diguen és el millor polític, el que més bé representa l'Espanya obsoleta, el que amb menys esforç i mèrits ha acomodat el cul de plastilina a les mol·lícies del poder, el millor polític de l'antipolítica, l'apolític servidor dels amos del corral, el gris registrador de la propietat impròpia, el negatiu de la fotografia, l'impassible, l'ós lent i  peresós. Només qui és capaç de declarar, sense que li caiga la cara de vergonya, que li fa una peresa enorme haver de participar en debats polítics, te'ls has de preparar i és molt cansat, pot sobreviure trepitjant la llarguíssima catifa on jauen els cadàvers de tants companys d'armes. S'ensorraria (si no s'ha ensorrat ja) l'Espanya que tant diu estimar (però sense passió, matrimonialment, per contracte de compravenda, com tot, pres d'una insondable desgana) i a l'home de la vinyeta no se li acudiria una altra cosa que continuar llegint el Marca i fotre-li de tant en tant un clatellot al fill com a gest suprem d'amor patern. Tenir-lo al cap (del govern en funcions, de teatre de tresillo) és la millor manera de dissuadir-nos de la utilitat del debat, del diàleg, del pacte per solucionar les coses, el que més o menys s'espera de la política, quina mandra! Per això el tornaran a votar els mateixos de sempre i potser alguns més: és la ximple encarnació de l'antipolítica, el plantofisme de l'Espanya rància, la mandra sense mística de l'hijodalguismo, l'entranyable aversió a pencar, la ruïna d'un règim que continuarà trontollant i trontollant fins al Dia del Judici Final (i potser una mica més enllà i tot). Quina mandra, la d'ell, quin fàstic, el nostre! 

[Publicat també el dissabte 7 de maig de 2015 a Tipografia La Moderna.]

 

3 comentaris:

  1. Don Pantuflo:
    Dos gemelos y siempre expuesto en el TBO.
    Rajoy;
    Con "su niña", su "primo"(ignorante del cambio climático), sus "hilillos" del chapapote y su madriguera con la ventanita del plasma.

    ResponElimina
  2. Don Pantuflo:
    Dos gemelos y siempre expuesto en el TBO.
    Rajoy;
    Con "su niña", su "primo"(ignorante del cambio climático), sus "hilillos" del chapapote y su madriguera con la ventanita del plasma.

    ResponElimina
  3. Sí, amic David, l'etern retorn de l'estultícia encarnada en aquest personatge de TBO. Si aquest és el president (en funcions) com no deu ser el país que representa? Una abraçada.

    ResponElimina