dissabte, 16 de juliol de 2016

Pluja i onades

La terra estava seca, completament extenuada després de mesos i mesos sense pluges. Despús-ahir, però, va ploure en unes hores més que en tot el que portem d'any, tal volta més. L'aire i la platja han quedat nets com una patena, amb eixa suau transparència característica de finals d'estiu i principis de tardor però en ple juliol. Ara vivim el regal de la davallada de temperatures, en ocasions de fins a deu graus, i la ressaca d'una mar que encara trigarà uns quants dies a tornar a l'estat d'espill quiet o bassa d'oli tan agradable per al bany. Fora dels estiuejants que ho viuen en termes de greuge personal o atemptat meteorològic a les sacrosantes vacances en què la màxima aspiració espiritual consisteix a levitar en el nirvana de la tovallola estesa damunt l'arena, els mateixos segurament que es pensaven que el contracte de lloguer a la costa incloïa paella gratis, tota cuca viva gaudeix d'aquesta pluja inesperada com si fos un armistici enmig l'ardència, una reserva energètica imprescindible per acarar la resta de l'estiu. Les quietes aigües, en general, de l'Almadrava han pres aquests dies la rebolicada aparença de costa californiana o petit marejol cantàbric, amb onades capaces de fer el goig dels amics del surf. N'hi ha de diverses menes, depenent de la plataforma sobre què intenten els seus equilibris, taules amb rems o sense, de més o menys professionals i de comprades en botiguetes de platja per passar l'estona. En la nostra infantesa aquests dies de tempesta eren prodigiosos. El mateix que entaforava els grans a casa en interminables jocs de taula i baralla, empenyia els xiquets a xipollejar en els bassals que es feien als camins i allargar l'hora del bany a la mar convertint (a falta de taules de surf que només havíem vist en alguna pel·lícula o en alguna sèrie de televisió com Flipper, aquell dofí tan simpàtic) el propi cos en la síntesi perfecta de taula i surfista, embarcació i navegant, simple nadador empès per la força de l'onada per distàncies quilomètriques que rarament superaven els cinc o deu metres. Calia saber en quin instant precís fer el capbussó a favor de l'ona (just quan trencava, ni abans ni després), com mantenir el cos ben tibat i recte, amb els braços ben estirats a ambdós costats del cap, tancar els ulls, aguantar la respiració amb els pulmons plens d'aire, estar alerta per si l'ona et portava fins a la vora, perquè en aquest cas les mans t'havien de protegir de l'impacte amb les pedres que la poblaven. Una tècnica depurada al perfeccionament de la qual dedicàvem hores i dies. Les onades, doncs, són el batec perceptible del temps a la platja, el diapasó que marca el ritme i el moviment, i la pluja, aquest bé tan escàs a casa nostra, el retorn cíclic de la vida, el suau balanceig de la memòria omplint-se gota a gota. Al capvespre, amansida la tempesta, quan l'horitzó desplega la seua paleta de llums i colors i els estiuejants ixen com els caragols a passejar per la platja, mòbil en mà, un d'ells grimpa a la gran cadira on els socorristes fan guàrdia tot el dia i des d'allà llança a tort i a dret les seues fotos. Per alliçonar-lo, l'àngel que s'aparegué a sant Agustí en forma de xiquet li explicava que volia buidar tota la mar a poalades en un forat que havia fet a la platja. ¿Com explicar-los que l'oratge és, per sort, aliè a la voluntat humana, que les paelles no són de franc i que la mar no es deixa empresonar en cap simulacre virtual?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada