dimecres, 24 d’agost de 2016

El crim perfecte ocorre en el llenguatge


Josep J. Conill, Signes antipersona (contra la poesia). In Púribus Llibres, Tavernes Blanques, abril de 2016.
· · ·
El títol del darrer poemari de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961), gràcies al parèntesi, sembla prou explícit quant a la matèria de què s'ocupa i la perspectiva des d'on s'escomet l'anàlisi i la proposta, però es tracta en tot cas d'una explicitud que demana tot de precisions, interpretacions, silencis i respostes. Dit d'una altra manera, l'avançada o avís del títol s'eixampla en l'explicitud que són els poemes, s'ompli amb el sentit de cada vers i cada paraula. I és així com el contra inicial pot desplegar-se en diversos a favor (o posada en pràctica del famós aforisme fusterià: «Quan dic `no´, ¿a què dic `sí´?»). Només en aparença això podria semblar paradoxal, fer poesia contra la poesia, tant com anomenar, com féu Nicanor Parra, antipoemes els seus poemes. De paradoxes, provocacions o incitacions, oxímorons, antítesis i ironia de tots colors, sí, en va ple el llibre, perquè de tot això és també fet el llenguatge, i més quan és dut als extrems que voregen el silenci en què consisteix tota pràctica poètica digna d'aquest nom. Allò que s'hi posa radicalment en qüestió, contra el que Conill escriu és la pràctica adotzenada de certa poesia (potser la més abundant, sí, però no tota) convencional, instituïda o institucionalitzada, contra el panxacontentisme vacu, contra el virtuosisme que es desentén del(s) sentit(s), contra l'estatus social de poeta que amaga els homicidis de la sintaxi i el pensament i un llarg etcètera: «els cadàvers / dels mots immarcescibles» (I), «grafòmans en zel», «senyors de l'inefable», «torturats saurins del jo totèmic», «l'estafa loquaç», «usurers de l'autenticitat» (2), «lúgubre palau de l'escriptura», «rossinyol moribund en terra de ningú» (III), «Sacs de gemecs apòcrifs» (IV), «un arsenal / sencer de trops per capgirar el lligam / entre els mots i les coses», «el plom bast de les parts per l'or del Tot» (2, II)… Hi ha també, com a nus gordià indefugible de tota poesia que busca en el marasme del present de tants ídols caiguts i enderrocats, la qüestió de si la poesia pot al capdavall donar compte de la complexitat, enfrontar les ombres que assetgen l'home, reconèixer les veritats del món, refer els fils que haurien de lligar les paraules i les coses. Heus ací la paradoxa: respondre amb la pregunta tot enlairant un vaitot així.
Josep J. Conill va començar a escriure molt jove. Ja el trobem en Llombriu, una revista que es feia a finals dels 70s, i a Brossa Nova, antologia publicada en 1981. Però aviat va deixar de fer-ho per raons que en part explica l'autor en el seu Post scriptum i que es «poetitzen» en el poema VII, el que clou la primera part del llibre i que fou l'últim abans d'un llarg silenci poètic que es trencà feliçment amb l'aparició de La nit en blanc (2011). Després l'autor es dedicà a l'estudi i la investigació en el camp de la sociologia del llenguatge, amb dos fruits extraordinaris: Del conflicte lingüístic a l'autogestió (2007) i Entre Calimero i Superman: una política lingüística per al català (2012). També ha publicat dos volums impagables d'aforismes, Submarins de butxaca (2008) i Sic transit gloria, mindundi, autèntiques peces mestres del gènere i síntesi disciplinada del camp vastíssim de cultura i preocupacions intel·lectuals (ergo vitals) de l'autor.
Alguna cosa més a propòsit del títol, que podem aplicar tant al poemari de Conill (el moviment es demostra caminant o higiènica pràctica de l'autocrítica) com a la institució poètica en general, amb les precisions que ací hem volgut exposar («Un repertori absurd de peces soltes: / signes antipersona»), com fins i tot contra els abusos personals del jo convertit en «tòtem» egòlatra, principi i fi de tanta pràctica poètica com corre (o ocorre) en els nostres temps (i sempre i arreu). El substanciós entrepà (seguint la recomanació de l'humor del prologuista) que ens fa a mans Josep J. Conill, el companatge que justifica amb escreix l'acurada edició d'In Púribus, es complementa amb l'envers Fiasco d'Amadeu Viana i el revers No us farem ni cas, poetes, cuit en el forn decasil·làbic, subtilment amagat sota la disfressa de la prosa, de Guillem Calaforra. La confabulació, doncs, és d'upa i molt alt nivell i, al meu parer, més que oportuna, i farà les delícies dels bons lectors. Ara només caldria que les mines antipersona es col·locassen en els camps on també senyoreja l'enemic de la bona prosa, aquelles novel·les inefables, aquells assajos insubstancials, aquelles comèdies inanes, aquell periodisme de calbot… Els camps que sembra tothora el poder alienador, els homicidis impunes en el camp de batalla del llenguatge. Benvinguts en canvi a la República els poetes que saben reconèixer-se com el «cetaci obsedit per un designi d'ales / que anhela navegar pel firmament, / camarada entremaliat dels núvols», perquè això no havia estat pensat ni dit encara, i encara que el d'ells siga un «bram sense esperança».

[Publicat a Saó núm. 417, juliol-agost 2016.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada