dissabte, 16 de setembre del 2017

Catalunya ens interpel·la a tots


Des del tancament d'Egunkaria, la il·legalització de Batasuna i l'empresonament d'Arnaldo Otegi i els seus companys, no s'havia produït a Espanya una conculcació de drets individuals i col·lectius tan descarada i massiva com la que estem vivint aquests dies. Aquells abusos a Euskal Herria es produïen, però, amb l'excusa i sota el paraigua de l'existència d'ETA, que ja iniciava la fase letàrgica que conduiria poc després a la seua dissolució. Ens trobem avui en el moment, a quinze dies de l'1 d'octubre, en què els aparells repressius de l'Estat estan duent a cap les seues accions més cridaneres però de fet, com il·lustra el documental Les clavegueres d'Interior (censurat per la major part de les televisions espanyoles), la guerra bruta contra l'independentisme democràtic, cívic i pacífic desplegada amb l'Operació Catalunya ha estat la pràctica habitual d'un estat que encara es diu de dret. Com que s'ha forçat interessadament la llei fins a fer-la coincidir amb els interessos del règim, en flagrant contradicció amb els tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació i que han estat subscrits pel mateix estat que ací el vol impedir, i s'ha declarat delicte la voluntat democràtica d'un poble, qualsevol mesura els sembla bona per preservar la indissoluble unitat d'Espanya. Cosas veredes, amigo Sancho, deia el bo d'en Quixot: escorcolls d'impremtes, prohibició d'actes (no solament a Catalunya sinó també a València, Madrid, Xixón i ahir mateix a Vitòria-Gasteiz), confiscació de material al setmanari El Vallenc, retirada de cartells, multes estratosfèriques, mentides i intoxicacions per terra, mar i aire mediàtic, amenaces i querelles... L'escalada pot derivar en accions violentes en els propers dies que tal vegada puguen, si no impedir-lo completament, posar moltes traves a la realtzació del referèndum per tal de desacreditar-ne els resultats. En qualsevol cas, el ridícul el tenen assegurat: policies buscant urnes i paparetes (convertides en perilloses armes terroristes) i la gent entonant cançons i llançant clavells a la Guàrdia Civil. Amb l'excusa de la il·legalitat prefabricada a mida i la mirada posada a apuntalar el règim en descomposició i acontentar la part d'Espanya segrestada pels seus mitjans de formació de masses, la repressió ja s'ha fet extensiva a altres territoris de l'estat. Això ens interpel·la a tots els qui creiem en els drets democràtics, començant pels d'expressió i reunió. Siguen quins siguen els esdeveniments que tindran lloc els propers dies, i al marge del veredicte de les urnes si al final s'obrin a la ciutadania, fa temps que l'Estat, en tancar tota via al diàleg, va decidir tractar Catalunya i la seua gent, de facto, com un país estranger, independent. La citació a declarar de 712 alcaldes respon a aquesta idea de l'enemic extern que ha justificat històricament tanta barbàrie, aquelles causes generals i estats d'excepció de la dictadura. Demostren en la pràctica la concepció colonial del seu estat, hereu d'un imperi obsolet i un franquisme massa viu. I és tanta la seua arrogància, el seu menyspreu i el seu autisme, que el fiscal general de l'estat, José Manuel Maza (en el seu nom, la nostra penitència), diu que els catalans estan (estem) abduïts [sic]. La vespra mateix de la independència de Cuba un capitost de l'època afirmava solemnement que estava assegurada la sacrosanta unitat de la pàtria i que l'illa caribenya sempre seria espanyola. Que així siga. Amén.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de setembre de 2017.]


6 comentaris:

  1. El primer que faig avui és llegir la teua columna, Manel, perquè ja sabia de què tractaria. Perquè no m'esperava que tractés d'una altra cosa. Si de tots els escriptors d'aquest país pogués esperar això, tindríem molta força. Però no. Resulta que hi ha massa gent entre nosaltres que no s'hi sent interpel·lada, per por, per interessos, per continuar fent la viu viu. I ara no cal fer la viu viu. Ara cal parlar. Els silencis o les fugides d'estudi d'escriptors que haurien de parlar fan pena. Hi ha qui encara està pendent i baveja perquè l'statu quo cultural espanyol li faça una ressenyeta del seu llibre... Gràcies per la teua escriptura.

    ResponElimina
  2. Efectivament, Ramon, ara més que mai cal parlar fins a quedar afònics i una mica més. Són dies crucials per a Catalunya però també per als qui no hi vivim. La dignitat ens la hi juguem tots. I els silencis també són, sovint, clamorosos. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Amb permís, m'afegesc al vostre diàleg.
    En primer lloc, gràcies per l'article, Manel. I de seguida: jo també trobe a faltar un posicionament rotund per part dels escriptors del País Valencià, en conjunt; dels que escriuen en castellà i, sobretot, dels que escriuen en català. Tot i així, cal parar atenció a iniciatives lloables, com ara el manifest que promouen, entre altres, Gemma Pasqual i Octavi Monsonís, que, a pesar de l'aparença sonsa de "Va de democràcia", dóna clarament suport al Referèndum d'autodeterminació. I també veig que, a les xarxes socials, hi ha molta gent del gremi que s'hi està posicionant clarament: Jàfer, Navarro, Tomàs Llopis, Núria Cadenes... I Jordi Sebastià, que és polític, i també escriptor. Potser ens cal, això sí, cohesió, i fer-nos sentir en plataformes i mitjans més enllà de la volatilitat de la xarxa.
    Que tinguem sort! Abraçades per als dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps, Maria Josep, sempre benvinguda a aquest espai, que és obert. Tens raó, hi ha hagut i hi ha posicionaments clars, tant individuals com col·lectius, sobre el tema concret del referèndum. Jo mateix he subscrit el manifest de Viadel i companyia. En qualsevol cas, l'atonia que comentàvem no és patrimoni dels escriptors, a qui sempre demanem un lògic plus de claredat i compromís, sinó molt especialment dels polítics i de la societat (i no sabem si fou abans l'ou o la gallina). El procés que està vivint el Principat des de fa almenys deu anys, en comptes d'esperonar-nos als valencians com a poble sembla que ens ha tenallat les escasses forces civils amb què ens pensàvem comptar. Em sembla inaudit. Uns per por (de no ser contaminats per tanta alegria) i altres per pena, els anys de desgovern del PP ens van deixar exhausts, però el govern de l'esquerra no ha estat capaç tampoc d'infondre'ns il·lusions. Més aviat al contrari, sembla que ens prefereixen aïllats i preservar-nos contra el perill de creure'ns mig amos del nostre destí. I la societat civil, i els escriptors? Doncs això. Una abraçada.

      Elimina
  4. Disfruto, con tu lectura, del consuelo de estar acompañado. La vergüenza vivida solo deviene en melancolía por eso es más de agradecer tu compromiso inagotable. Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, Luis, por lo menos siempre hay Cotarelos y Izquierda(s) Castellana(s) que rompen la norma del silencio y abren la puerta a aquella solidaridad interrepublicana con que siempre soñamos. Por lo que sé del acto de Madrid en Lavapiés, todavía hay esperanzas, todavía hay poesía y dignidad. Un abrazo.

      Elimina