dissabte, 25 de març de 2017

Miquel Grau


D'assassinats n'hi hagué molts abans d'aquell i n'hi hauria molts després, ací i allà, oblidats a les vores dels camins i els fossars segellats, a les presons, els camps i les muntanyes, els calabossos i les casernes, tremolant de fred i estupor en els silencis de calç i en la flama trèmula de les petites memòries personals. Però Miquel Grau tenia vint anys i estava enganxant cartells que convocaven a la Diada del País Valencià l'octubre de 1977 quan una rajola llançada des d'una finestra a la Plaça dels Estels pel feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval li va destrossar el cap. Aquell jove alacantí, militant del Moviment Comunista del País Valencià, es convertí en mala hora en el primer mort valencià de la transició i en el símbol de la lluita per les llibertats nacionals i la democràcia. El seu assassí, fill d'una família afavorida pel franquisme amb concessions en el negoci de les benzineres i propera a Fuerza Nueva, fou condemnat a dotze anys de presó en 1978, però gràcies a un indult del govern de Suárez a penes si en va complir quatre. Avui és procurador de justícia i té despatx a València. La història de la immunitat d'aquella transició en fals que legalitzà la desmemòria a canvi d'un molt limitat sistema de llibertats es tornaria a repetir arran de l'assassinat a Montanejos de Guillem Agulló a mans de Pedro Cuevas, que tan sols complí quatre (nombre ja convertit en xifra de la vergonya) dels catorze anys a què fou sentenciat. Ni els tímids avanços de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, paper mullat a tots els efectes, ni els quasi quaranta anys transcorreguts des de la mort de Miquel Grau han servit de res per a l'aplicació de la justícia i la restitució de la dignitat de les víctimes i el reconeixement històric. La democràcia espanyola va nàixer en la sotsobra del pacte pel silenci, la inviolabilitat dels privilegis de classe, l'aplicació de l'argamassa monàrquica per mantenir-ho tot «atado y bien atado» i la camisa de força contra pobles i nacions, i dóna mostres, a Alacant com a Barcelona i arreu, d'una deriva que no ha acabat ja en naufragi gràcies al fort control dels mitjans d'evasió de masses que exerceixen les grans corporacions amb seu a la capital del regne, el conreu sistemàtic de l'analfabetització de la desmemòria i la mala salut de ferro dels grans partits del poder. Miquel Grau i Guillem Agulló, amb tot, van tenir els seus cantors en Al Tall i Obrint Pas respectivament, i després de tants anys en què a força de cantar i de plantar cara a la ignomínia començaven a ocupar el seu lloc en el reconeixement oficial i en el degut homenatge del seu poble, una nova mort els amenaça. Un jutge d'Alacant ha revocat, amb la (seua) llei a la mà i a petició del PP, la decisió democràtica de l'ajuntament de dedicar un carrer de la ciutat al primer assassinat de la transició. Fa feredat veure la fotografia del funcionari de torn arrancant el nom de Miquel Grau i restituint, en el que podem anomenar el jorn dels miserables, el de l'aviador franquista García Morato i els altres feixistes que tornen a senyorejar impunement els carrers de la ciutat. Aquesta és la seua constitució i la seua llei, aquesta és una vegada més la derrota de la civilitat i la democràcia, la nostra derrota.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de març de 2017.]



7 comentaris:

  1. "Vénen focs d'arrauxades resplendors / per coure l'esperança que ens empenta / al bull tenaç. Veurem si va de veres / la Llibertat" (Joan Valls, 1985).
    I ja ho hem vist.

    ResponElimina
  2. La bona poesia sol fer les preguntes oportunes quan pertoca. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Cal parlar de transició política en clau exclusiva espanyola, i em sembla que ni això. Allò evident és que al País Valencià no s'hi produí aquesta transició ni de lluny

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, ni això. Ací van inventar, per perpetuar el "atado y bien atado" la valencianofòbia del blaverisme i tot el que ens ha plogut des de llavors. Una abraçada, Paco.

      Elimina
  4. No descobrim res que no sabem ja aquells que ens importa estar informats i ens agrada l'avenç de la justícia. Però aquesta Espanya és i serà sempre una vergonya gràcies a la desinformació, al control dels mitjans de comunicació per part de la dreta més rància, i a la gran lluita dels poders actuals per mantindre la veritat del passat i el present ben amagada.
    Bon article Manel

    ResponElimina
  5. Gràcies, Josep. La pregunta és com podem anar trencant el monoteisme de la premsa espanyola (de dretes descarades i d'esquerreta disfressada). Feina a manta, persistència, la difícil lucidesa.

    ResponElimina