Durant dècades d'autonomisme la Convergència de Pujol es va
especialitzar en allò que s'ha anomenat la política del peix al
cove, és a dir, anar omplint el cabàs (de transferències,
d'inversions, de promeses) de mica en mica. Era com el nostre `el que
va davant va davant´, sempre lent i precari, sempre per davall de
les necessitats, que obliga a vigilar infatigablement que el sarnatxo
torne a casa amb algun peix que altre, encara que siga menut. Fou i
és l'Espanya que centralitza impostos i recursos i reparteix
gasivament i amb tota mena de maganxes, un enquistat problema de
finançament que amenaça la pervivència mateixa de l'Estat i
converteix el tripijoc autonòmic en una escola de procuradors
d'almoines i artistes en la gesticulació que afevoreix el tracte de
favor per part de l'Estat-Pare de Madrid. L'etern qué hay de lo
mío del laberint burocràtic espanyol. Fa temps que
majoritàriament a Catalunya es van fartar d'aquest mercadeig
humiliant, i crec que no m'erre si dic que els valencians també
comencem a estar-ne tips. Bascos i navarresos, per contra, es van
assegurar les garrofes amb el denominat cupo del seu règim
foral, gràcies al qual, després de recaptar els propis impostos, en
trametien una part acordada a l'Estat. El resultat d'aquest sistema
(i no seré jo qui negue les peculiaritats de cada país i el dret
dels seus ciutadans a dotar-se de les fórmules de finançament que
creguen escaients) nega la presumpta igualtat de tots els espanyols
en el terreny tan real dels recursos econòmics i és particularment
i tossudament sagnant per als Països Catalans. Els darrers
pressupostos de Rajoy, eixos que s'aprovaran amb el vot del PNB i de
Ciudadanos, foren considerats per la majoria de formacions
valencianes com una burla en tota regla que fa inviable l'autonomia.
Amb cupo i blindatge foral, els bascos del PNB han aprofitat
la feblesa de Rajoy (en nombre d'escons, amuntegament de casos de
corrupció i manca d'alternatives a la independència catalana) per
canviar vots per peixos grossos (rebaixar el cupo i aconseguir
a més que els tornen 1.500 milions d'euros que, diuen, havien pagat
de més) i permetre que el PP continue ballant en la corda fluixa
mentre es nega a mirar als seus peus els cocodrils de l'agonia amb la
boca ben oberta. Els bascos sempre han estat bons mariners,
acostumats a pescar la tonyina, el bacallà o la balena. De les seues
captures en l'alta mar de la corrompuda política espanyola ningú no
els acusarà d'insolidaris, fenicis ni egoistes, coses reservades per
a la clàssica i immutable catalanofòbia (que inclou, no cal dir-ho,
la valencianofòbia). Està molt bé i bon profit que els faça.
Llàstima, però, que remant amb tanta força cap als caladors més
rics hagen de pagar, al capdavall, un preu tan elevat com el de
neutralitzar el sobiranisme euskaldun i alimentar la imatge falsa
d'un Rajoy dialogant, capaç de cedir quan les xifres manen.
Catalunya queda aïllada i Euskal Herria vacunada contra contagis
indesitjables. Ah, i sense que s'haja parlat de procés de pau ni
acostament de presos ni qüestions polítiques que a ningú no
importen. Un negoci redó, lligat en el més estricte apoliticisme,
de mutus beneficis, entre velles hidalguies que ho celebraran
amb brindis campechanos (jatorrak en basc) de bon vi de
Rioja. Osasuna.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de maig de 2017.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada