Homenatge a JB

Em permetrà l'amable lector d'aquesta columneta que passege avui per terrenys més personals per parlar una mica del meu amic. Però qui és JB? El famós whisky? El poeta Joan Brossa? James Bond? No, JB és Jordi Botella, el meu amic Jordi. I ve a compte açò perquè la revista El Gratis ha tingut l'encert de concedir-li un premi Palmell, mà de futur 2018 per la seu tasca al capdavant del Centre Cultural d'Alcoi (1986-2000). Per una vegada algú és profeta en la seua terra, més val tard que no mai. Profeta, a més, en les arenes movedisses de la cultura, que sol ofegar-se en cultureta i estafa. Els timbals de l'alcoyanía, tan estridents llavors com ara, no van poder impedir que l'inexpert i jove director remés contracorrent per endinsar-se en mars nunca dantes navegados, com els portuguesos d'Os Lusíadas. No és aquest lloc per a l'inventari però sí per recordar que alguns dels primers projectes de JB van ser aquell Alcoi-Lisboa en homenatge a Pessoa i la commemoració dels trenta anys de La cançó de Mariola de Joan Valls. Avís per a navegants, cosmopolites de calbot i beats del localisme. Les raons de l'èxit i la influència que per fi algú reconeix a la gestió de JB són moltes i molt diverses, però subratllem-ne algunes. La primera és que JB no és profeta, sinó artista, però dels profètics, amb una cultura molt sòlida i molt ben armada per a la raó crítica. La segona és que va aplicar a aquella santa casa (símbol d'esplendors passades, quan Alcoi tenia seu del Banc d'Espanya, ora pro nobis) els infal·libles principis dels drapaires mamats a casa: no estirar més el braç que la mànega i vigilar els comptes del deure i de l'haver. És a dir, la frugal i difícil síntesi del trellat amb uns principis ètics a prova de bombes, una al·lèrgia innata a la infatuació, al figurar i al vici conformista de «ser coseta». I moltes pàgines ben païdes (prematurament) de Nietzsche, de Faulkner, i tutti quanti de casa i d'arreu, erudició que no ha fet d'ell mai un docte cagalló com tants se'n veuen en aquests rodals de la cultura i la incultura perquè per a ell la cultura és simplement la vida. En el seu pas pel Centre de Cultura JB va seguir les passes del llop estepari, del disciplinat resistent que ha estat i continua sent el meu amic. Hi estava, com se sol dir, més soles que la una en la seua tasca, enmig d'una ciutat que anava perdent un llençol en cada bugada, sumida en la impotència del que va poder ser i no fou i del que podent ser tampoc no es veu enlloc, dedicada a mitges al totxo (i així ens va) i a la sublimació festiva (i així ens lluu), perduda i sense nord. Els qui no el coneixien llavors prompte es van poder adonar que JB, a més de solitari, era corredor de fons, com es demostraria molts anys després literalment, quan l'homenatjat ja es trobava lliure d'aquells maldecaps i pujava i baixava muntanyes com un esperitat acumulant trofeus i marques (de veterà). En un substrat més profund que la meritòria tasca d'excitar la cultura en una ciutat fèrtil però abandonada com un ermàs hi ha el seu treball com a escriptor, íntimament lligat a l'anterior i alhora independent. Però per a això, i per a donar altres pistes personals d'una amistat que ja dura mig segle, necessitaria escriure una biografia de JB que alhora seria una autobiografia. Fet i fet JB és l'espill que m'ha servit d'exemple, de rèplica, d'estímul, de consell i no sé quantes coses més d'ençà que vam conèixer-nos quan encara portàvem pantalons curts, anàvem junts a escola i fantasiejàvem amb les pel·lícules d'espies, llavors molt de moda. El títol Vides paral·leles de Plutarc de Queronea podria aplicar-se al nostre cas, però no sé quin dels dos seria el grec i quin el romà, que en qüestió de clàssics Jordi sempre ha anat molt per davant (a banda aptituds personals, va triar el batxillerat de lletres quan jo encara penava entre les ciències). Si no fou ell qui m'ensenyà a parlar en valencià, estic segur que en fou un dels principals inductors, perquè amb dotze o tretze anys ja componia alguna cançó en l'idioma del país. Això de país vindria més tard, perquè Alcoi llavors, per a nosaltres, era el món –amb el permís d'Agres i de l'Almadrava, lloc aquest darrer que ha acabat esdevenint mútua fortalesa. En fi, que la resta, amistat mútua i literatura compartida, és, fet i fet, poesia, com deia aquell, i la deixarem per a un altre dia. Llarga vida!

[Publicat a Tipografia La Moderna el divendres 28 de setembre de 2018.]

 [Imatge de JB captada per Tomàs Tàpia en el lliurament del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi el dissabte 10 de març de 2018.]