diumenge, 2 de setembre de 2018

Notes sobre Tamil Nadu

El camí porta els viatgers a Tamil Nadu, estat dels tàmils, poble de llengua i cultura ancestrals, d'origen dravídic, del sud-est de l'Índia, de 130.058 quilòmetres quadrats, el doble que el conjunt dels Països Catalans, i més de 72 milions d'habitants, amb una densitat de 554,73 h/km2 (pels 204 nostres). Chennai, l'antic Madràs, la capital, rebenta totes les estadístiques. És un conglomerat caòtic on viuen uns 8 milions d'ànimes en una densitat difícil de superar: unes 25.000 per Km2. / Tamil Nadu t'atrapa des del primer minut, no bé has eixit de l'aeroport. Gernacions increïbles, caos circulatori, calor asfixiant, aire quasi irrespirable. Acabes d'aterrar en un altre món que potser no arribaràs a entendre, i les preguntes que et provocarà t'acompanyaran més enllà del viatge, quasi sempre sense resposta. Amb vosaltres, almenys, viatgen un parell de valuosos testimoniatges, el de Pasolini i el de V.S. Naipaul, a qui arribarà l'última hora durant el vostre periple. La carretera cap a la propera destinació, Puducherry, sembla que mena directament a l'infern. O és ja l'infern. / Sap el viatger que no ha de mirar-se amb ulls occidentals, europeus, l'espectacle que Tamil Nadu li brinda. Però no en té d'altres. No creu en fórmules ni en tòpics i no renunciarà a l'única i humil eina de què disposa: un racionalisme que a cada pas trontolla. / Acceptar no és resignar-se, la comprensió no posa a les mans una vareta màgica, cal lluitar contra el que sembla inevitable. / El caos i la misèria, el malson de la tragèdia humana, l'horror de tantes cares es disputen cada pam d'aquesta terra amb la bellesa i l'elegància de la gent. / Per dir sí els tàmils mouen delicadament el cap a un costat i un altre en bella dansa. Dibuixen amb aquest moviment el vuit jacent d'una disponibilitat còsmica. / Parla Naipaul sobre la indiferenciació en què consisteix la vida social dels pobles indis. La iconografia religiosa és idèntica des de fa milers d'anys i es reprodueix incessantment. Les dones porten el mateix invariable pentinat de xiquetes a velles. Els camions, les camionetes, els autobusos, les bicicletes, els tuc-tucs, els saris i faldes dels homes, les infinites parades, les garlandes de flors, els temples, la publicitat comercial i la política... un únic motle infinitament repetit. El narcisisme dels selfies, convertit en esport popular, potser cerca compensar el complex d'eixam o formiguer. / El banià, l'arbre sagrat a l'ombra del qual Buda va atènyer el nirvana, trau arrels de les seues branques que quan arriben a terra s'hi enfonsen i tornen a arrelar per formar nous troncs. El cercle de la bandera índia o Ashoka Chakra, l'svastika hindú que simbolitza l'evolució de l'univers, la vida sempre recreant-se. / En tot de casos la modernitat made in Occident ha fet molt de mal al país. La pesta del plàstic s'estén pertot arreu amb la seua ombra tètrica. / El carro sempre davant, els bous darrere. Van portar cotxes, van haver d'inventar una pressa que no tenien i construir-li després les carreteres. Amuntegaven cases per més tard pensar en la ciutat. El botànic de Puducherry és un monument a la indigència. A Yercaud s'enrunen xalets que ningú ha estrenat (com en tants indrets de la costa mediterrània). A Selam persisteix inacabada i en ruïna una via de formigó enlairada damunt la principal avinguda, com aquells scalèxtrics odiosos de l'Espanya dels seixantes. A les imatges omnipresents de líders polítics, sovint convertits en horroroses estàtues rígides i daurades (i amb ulleres i altres adminicles), hi veiem la mateixa casta d'individus somrients i panxacontents, nimbats de garlandes. El poder només es fa present en aquest país per clavar el dit en l'ull del poble. / Potser té raó Naipaul quan afirma que els indis no veuen la brutedat en què viuen i que els envolta (una estratègia obligada de la supervivència, encara que potser fóra millor posar-se seriosament a la feina). La neteja ací és reservada a les castes més baixes, un treball que fa ajupir-se i que humilia qui el fa. / Les netejadores, amb unes graneres tosques, no netegen, ni volent-ho podrien: la seua funció és desplaçar la merda d'un costat a un altre. La majoria de ciutats no tenen servei públic de neteja ni claveguerams en condicions. El corb hi és amo i senyor, tan escandalosament antipàtic. / Milions de persones es dediquen a tasques perfectament inútils per unes rúpies. No és l'efectivitat que hi sembla comptar sinó representar el paper assignat. Netejadores, obridors de portes, reclams humans d'hotels i restaurant amb bandereta, trencadors de tiquets, buròcrates kafkians... Hi ha molts policies (tots del mateix grup o casta) però no hem vist que servesquen per a res més que demanar de tant en tant la documentació amb desgana i recordar que hi ha un poder en l'uniforme que porten i que és inflexible. / Els ciclistes solitaris de les carreteres. Lentament avancen però el seu pedaleig, impulsat de manera antinatural des de la planta del peu o el taló, voldria en realitat anar enrere o, millor, aconseguir la immobilitat perfecta, camí del nirvana. La bicicleta ací no és alegria sinó condemna. / Els vells desnonats que caminen pels marges de les carreteres, sota un sol inclement, perduda la ment i la mirada, arrossegant la pròpia vida com un parrac en un sentit o altre del camí, fantasmes que van enlloc, que es mouen en cercle. / A les ciutats de Tamil Nadu (Chennai, Puducherry, Madurai, Thanjavur, Selam, Thiruvannamalai...) es roda una pel·lícula de ciència ficció sobre el futur de la humanitat. El que semblava aturat en un passat remot és en realitat l'escenificació del futur planetari, el seu avançament narratiu. Si aquests pobles troben alternatives al seu col·lapse tal vegada podrem un dia respirar confiats. / Els viatgers pensen en la força bella i jovial de milions i milions de joves condemnats al no-res, que somriuen i fan ballar el cap sense parar, pensen en la immensa energia que trobarà els seus canals per realitzar-se en l'ampla mar de la vida. / Entre l'espant i la tendresa, cantava Silvio Rodríguez. Entre l'horror i la bellesa transcorre el nostre viatge per Tamil Nadu. / Masses d'escolars d'uniformes impol·luts, de mirada inquieta i penetrant, d'ulls que parlen tots els idiomes, homes i dones esparpellats que porten en la sang una elegància ancestral, una vitalitat oberta, una alegria sense doblecs i un riure que es regala perquè no és de felicitat gasiva sinó de generositat (una generositat que és patrimoni dels pobres). Tanta bellesa que esquiva l'abisme del trànsit, el vol sinistre dels ocells negres, la marea del plàstic, la malaptesa somnolent de les vaques, la histèria dels macacos i la presència mòrbida de santons, esguerrats i captaires. / En tres setmanes de camí, enmig de l'infern dantesc del trànsit urbà i la voràgine de les carreteres, ni una sola vegada hem escoltat el mínim renec ni una paraula més alta que l'altra ni cap alteració, ni excés verbal ni violència. La força d'aquesta gent manté el miraculós equilibri del caos. / Tamil Nadu és una ferida en carn viva del món que encara no cauteritza, preguntes que tremolen en l'aire i estimballs de l'horror. Però també tots els camins oberts per on avancen somnis i esperances.



[llibertat.cat, setembre 2018]

2 comentaris:

  1. Que extraña sensación no tener palabras, ni ojos, ni paladar que me permita saber lo que significa todo eso que cuentas. A ver si es que no entendemos nada, ni de aquí ni de allí. Un abrazo viajero.

    ResponElimina
  2. Poco, entendemos bien poco, por eso hay que mirar mucho, amigo Luis. Un abrazo.

    ResponElimina