dissabte, 11 de maig de 2019

La rotonda (1)

Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis amb qualsevol excusa i les vegades que el nom de la seua ciutat va associat a episodis del passat. Direu que això no té res de particular, o que fins i tot és un fenomen universal en identitats que podríem qualificar de fortes. O que forma part de les solucions fàcils tirar mà dels llocs comuns per evitar lapses de silenci incòmodes. D'acord, però també és veritat que quan un comportament més o menys natural es converteix en hàbit o fins i tot en tic, perd la seua funció d'impuls a la sociabilitat i esdevé pur convencionalisme, un tòpic que ja no diu res. O pitjor: una trampa, una maniobra compensatòria, una escaramussa d'evasió. Els alcoians (i alcoianes, ep!) invoquem Alcoi amb una freqüència realment sorprenent, sí, i més considerant el context valencià, poc procliu en general a l'exaltació de les pròpies qualitats, qui sap si perquè fora dels quatre tòpics gastats no té massa coses de què enorgullir-se. Invoquem Alcoi de vegades fins a l'extrem d'avorrir aquella concurrència que, pobreta, no comparteix el 'privilegi' de la nostra substància identitària.
Sí, ens van llegar un món que té com a melic Alcoi, el nostre món, un món que nosaltres amplifiquem per plaer o rutina, devots o escèptics, fins als límits de l'univers conegut, potser perquè en el fons, davant l'espill inconfessable però sincer de la intimitat, ens sabem ben poca cosa. El mal és, doncs, que tothora tenim Alcoi a la boca, com a escut o nostàlgia, però hi reflexionem ben poc o no gens i sempre de passada i superficialment. El fort sentiment de 'polis' ha renunciat al necessari exercici polític, a la reflexió i el debat, a la participació creativa i els projectes col·lectius, i ens hem quedat amb el cul a l'aire. Mentre ens dedicàvem als nostres rituals, individuals o col·lectius, laics o sagrats, uns altres s'ocupaven de gestionar els recursos de tots i a fer i parlar en nom de tots (i sovint per l'interès d'uns pocs). Però la política, com la guerra, és massa important com per deixar-la en mans dels polítics, o dels militars.
Per això necessitem agafar-nos al clau roent del passat que justifique aquest vici, una mica infantil, de la supèrbia. Llavors rememorem aquells temps nebulosos de quan la ciutat encapçalava la revolució industrial i la lluita pels drets socials, l'excepcionalitat de què parla Joan Fuster, l'ànima industrial que se'ns escapa com el fum de les xemeneies sense que hi puguem fer res, apel·lem a l'Alcoi del Petroli, a l'Alcoi modernista, a l'Alcoi de primera divisió, a l'Alcoi que fou potència civil... I quan se'ns acaba el repertori de glòries passades, enmig la tristesa de tots els diumenges de vesprada de l'any, quan veiem el centre de la ciutat agonitzant gota a gota, la població minvant any rere any, el treball precari, els nostres joves obligats a emigrar, quan veiem els 3.500 vots que l'extrema dreta ha recollit de les aigües tèrboles de totes les crisis, quan veiem la poca espenta d'una esquerra que ha anat perdent un llençol en cada bugada de renúncies, de projectes i il·lusions… podem fer dues coses: voltar sense descans ni trellat la rotonda de les nostres impotències presents (convertint, com ja fem des de fa anys i panys, la nostra festa en l'excusa ideal del propi immobilisme) o tirar pel dret, decidits a replantejar-nos-ho tot, convençuts que malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem.
¿Així doncs què farem, continuarem rodant en l'autocomplaença postissa de les banalitats o ens decidirem ja a tirar mà del treball i dels drets i la força col·lectiva per plantar cara a la vida, com sempre hem fet, per sembrar la llavor d'un futur més lliure i més just? El 26 de maig ens han convocat a les urnes. Sempre és bon moment per continuar fent-nos aquestes i d'altres preguntes, sempre és bon moment per intentar eixir de l'avorrida i absurda rotonda, agafar impuls i tirar pel dret. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de maig de 2019.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada