dimecres, 11 de març del 2020

Lliures papallones del sentit

Les flors àrtiques, Ricard Ripoll, Premi Miquel de Palol 2007. Columna Edicions, col·lecció Àuria, Barcelona, novembre de 2007.
· · ·
Els llibres solen esborrar les petjades del camí, fixar el punt de l'arribada, cremar la rica suggerència dels palimpsestos sobre els quals van inscriure's. En una maniobra intel·ligent Ricard Ripoll ens passeja per una galeria d'espills i horitzons sempre oberts, mòbils i inabastables.
· · ·
Aportem avui a la consideració del lector la veu i el traç d'un altre perifèric, arbre esponerós que creix ple de salut poètica al bell marge del camí reial (o camí real) on la institució literària basteix les seues torres de guaita i exerceix el control amb duanes plenes de filferrades. L'arbre es mou i, com volia Agustí Bartra, “camina / a través de les hores, els éssers i les pàtries / seguit de flors àrtiques (sé molt bé que existeixen)”. Es tracta de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), professor del Departament de Filologia Francesa a l'Autònoma de Barcelona, director del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives) i de la col·lecció Palimpsest de March Editor, traductor de l'obra completa del comte de Lautréamont i de La llibertat o l'amor! de Robert Desnos. Amb Les flors àrtiques hi ha d'entrada la voluntat d'il·luminar els palimpsests d'on parteix l'autor, d'escarbotar la terra de les tradicions de la subversió i la modernitat poètica que fertilitzaren els simbolistes francesos i on van anar prenent cos les espècies més belles d'aquesta rica flora, des de Foix a Fabre o Brossa, passant per Agustí Bartra, i, més a la vora, totes les experiències que a mitjans dels setantes van ser engolides pels refluxos de la literatura més submisa i apoltronada. Les flors que germinen a l'Àrtic, que existeixen i no existeixen, imatge per antonomàsia de la utopia i de la poesia com a risc, com a dialèctica del que sempre és viu i, doncs, incomplert i inexhaurible, han escampat el seu pol·len –malgrat l'estridència dels ecos acadèmics i el seu poder mediàtic i uniforme– per l'ample paisatge valencià, des dels genesíacs Jàfer i Navarro, les petjades inesborrables de Joan Vicent Clar i els primers treballs de Josep Enric Grau i Vicent Escrivà, fins a les propostes de Josep Sou, Manuel Bellver o els més joves Josep Manuel Esteve, Josep Ribera (“I les roses absents de l'Àrtic verge”) o Elies Barberà. I en les zones més profundes del subsòl poètic, com no reconèixer la seua aroma penetrant en la millor poesia d'ara? Ignorar, en l'altra cara de la moneda, l'impuls transgressor, les tradicions de la revolta, és la manera més directa d'ascendir als llimbs d'allò superflu i prescindible, d'habitar la inòpia inoperant de concursets, capelles i escoles.
Però no basta l'impuls, la rauxa i el tremp. La poesia que no existeix i demana ser reinventada cada volta, com el lloc que habiten els nòmades sense pàtria, ens estimba al pou profund de les paraules, al silenci vertiginós de cada abisme. I així els mots han de tenir la solidesa de les pedres, contenir la melodia de músiques noves, cristal·litzar la llum d'altres galàxies, pintar-nos el blau de mirades que intuíem. I això és el que ha aconseguit, prodigiosament, Ricard Ripoll, poeta que en cada nou llibre inventa la forma i allibera les ferides del passat amb la metzina d'un oblit ple de memòria: Engrunes d'estels irats (1987), De l'abrupte fins al cos (1987), Els encontres fortuïts (2001), La Memòria dels Mots (2003) i el més recent, El cant del Salvador (2008).
Els 27 poemes de Les flors àrtiques parteixen d'uns mots essencials, espigolats a l'atzar del diccionari, es troben i col·lisionen en la sintaxi plena d'el·lipsis d'uns poemes despullats i creixen, alliberats en torrent d'energia, en la bromera d'uns poemes en prosa que solen situar-se en escenaris surreals dignes de mestre Foix. Ricard Ripoll ho explica amb altres paraules: preparació (fase física o de les essències), consolidació (fase metafísica o de la transcendència) i plenitud (fase patafísica o de l'alliberament). Proposem-ne un tast, manipulat, per a joia del lector, seguim al nostre aire aquests decursos: “La poesia es troba arreu on no hi ha el somriure de l'home amb cara de guatlla, perquè amb els mots delitosos que no volien dir res ens va tancar en cel·les d'espant i ara cal trobar quelcom que digui el buit sense arribar a donar-li nom, obrir les portes a la follia, perdre's en la passió de cada dia i desfer en silenci el teixit del temps amb paraules que es formen endins, papallones de sentit que cap xarxa no podrà atrapar. Lluny de la fredor dels matins quan passen les processons del deure, l'anhel compartit del futur per inventar, la dura realitat del desig, l'escriptura d'un poema que és combat”.

[Publicat a Saó núm. 325, febrer de 2008.]

[Ricard Ripoll, L'Escenari, Alcoi, el dissabte 7 de març de 2020. Foto Tomàs Tàpia.]

               [L'autor amb M. Rodríguez-Castelló. Foto Tomàs Tàpia.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada