divendres, 10 d’abril de 2020

L'endemà de l'endemà


Crisis com les de les malalties tenen això, tot gravita des del seu centre. El malalt anhela parlar tothora del seu mal perquè expressar-lo en certa manera alleuja. Els bons metges ho saben per experiència: sovint curen tant les paraules com les medecines. El confinament, però, no és al capdavall més que la cara amable de la pandèmia quan s'està sa i estalvi, l'impotent però privilegiat observatori, ple d'incerteses, de la devastació. Impossible sostreure's a la llei de la gravetat, la malaltia és en ella mateixa una agudització dels sentits, una presa radical de consciència sobre el propi cos, un estat d'abaltiment que s'allarga en un present constant, en la successió monòtona d'immediateses. Albert Camus, tan justament citat aquests dies, expressa així la transformació del temps i la sensació dels sotmesos a quarantena: "Experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que és viure amb una memòria que no serveix per a res. […] Impacients del seu present, enemics del seu passat i privats de futur, semblàvem així aquells a qui la justícia o l'odi humans fan viure rere els barrots". El Covid-19 ha llançat per terra la muntanya de certeses i il·lusions damunt la qual vivia la majoria de la gent de l'anomenat primer món. No els qui, víctimes constants d'un sistema radicalment injust i pervers com el capitalisme, n'han pagat i paguen les principals destrosses que la gran màquina de la depredació produeix sense parar: els exclosos de tot arreu, les víctimes dels genocidis i les guerres, les fams i les malalties, la immensa majoria del planeta. Aquests, en la lluita a mort per sobreviure, no tenen temps de fer-se il·lusions de res i menys encara de cap futur. Els altres,, necessitem malgrat tot agafar-nos al clau roent de l'avenir, l'endemà de l'endemà. Confiats que tard o d'hora la ciència vencerà el terrible virus, ens preguntem si la vida podrà continuar sent més o menys com la vivíem, si la societat que hem construït no ha arribat ja al seu esgotament, si no és hora ja que ens ho replantegem tot de dalt a baix. L'endemà de l'endemà s'haurà cobrat un preu altíssim en sofriment i en vides humanes, el sistema sanitari, amb tants dèficits com hi ha provocat la gasiveria i la usura dels poderosos, s'haurà tensat al màxim vorejant tothora l'abisme del col·lapse, la nefasta gestió de la crisi haurà posat al descobert la ineficiència dels sistemes de govern (d'uns més que no d'altres) i la ineptitud de la gran majoria dels dirigents polítics. Europa s'haurà revelat com un mastodont incapaç de reaccionar àgilment als grans reptes i d'articular respostes coordinades favorables a la majoria dels ciutadans. Malgrat els pactes de silenci que ja estan en marxa (descarada pluja milionària per a la premsa amiga) l'Estat espanyol haurà de passar compte dels errors i fracassos i els seus màxims responsables assumir per fi les responsabilitats que pertoquen a un sistema democràtic. L'endemà de l'endemà, alleujats dels rigors del confinament i retornats a poc a poc al moviment del carrer i a la vida col·lectiva, veurem que les precarietats, l'atur i les desigualtats s'hauran multiplicat exponencialment, que molts estats, entre ells l'espanyol, paradoxalment (però no tant) sota un govern d'esquerres, voldran mantenir la inèrcia de l'estat d'alarma sobre els drets i les llibertats col·lectius i s'agafaran a l'autoritarisme i l'excepcionalitat per salvar els mobles del règim, la corona i els poderosos. L'endemà de l'endemà haurem de lluitar decididament per allò que ens va salvar en els moments més difícils, la ciència i la investigació, la informació veraç i responsable, el sistema públic de sanitat, l'educació i la cultura, la capacitat de gestionar les coses properes i d'autoorganitzar-nos, la immensa solidaritat de la gent, la força de l'estima. L'endemà de l'endemà, excepte els qui vulguen caure de peus altre colp en el poal de l'engany, excepte el qui vulguen de nou vendre'ns la mateixa cabra sobre les bondats del sistema, haurem de saber que tot i el nostre combat, el mal no desapareix, només s'ajorna, i que tot l'esforç humà s'adreça simplement a millor saber controlar-lo i prevenir-lo per fer la vida més plena, més digna, més lliure: "Perquè ell sabia allò que la gentada joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres, que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai […] i que potser vindria un dia que, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertaria les seues rates i les enviaria a morir en una ciutat feliç". 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 d'abril de 2020.] 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada