Pego com a exemple

Els qui ho entenen asseguren que la Guàrdia Civil és intocable, un estat dins l'estat. Fins en declaracions oficioses d'algun polític veterà ben situat en l'escalafó del règim s'ha arribat a escoltar això en forma d'avís a algun pollet acabat d'arribar al negociat i amb ganes de moure coses. El mal és que el mateix es podria dir del conjunt de les forces armades, de la magistratura o de l'elit funcionarial que, mane qui aparente manar, remena sempre les cireres. Si, posem per cas, la Guàrdia Civil s'hagués democratitzat i posat al servei de la ciutadania (submissió al poder polític i sotmetiment al control democràtic, entre d'altres), algun o altre membre del cuerpo hauria estat processat com a conseqüència dels innombrables escàndols, abusos i episodis de guerra bruta que s'han succeït en els darrers 42 anys. Parlem, és clar, dels casos coneguts perquè de l'iceberg amb prou feines si en veiem de tant en tant emergir la punta. Sense anar més lluny, en una democràcia homologable personatges com Daniel Baena o Pérez de los Cobos, importants protagonistes de la guerra bruta contra l'independentisme, missatgers de falsos testimoniatges desmuntats per la mateixa justícia, haurien estat cessats (com ho fou el segon) i expulsats de la institució. Qui té fam, diuen, somnia rotllos. S'imposa la pregunta: no deu ser que la teoria de l'estat dins l'estat és un conte per justificar la manca de voluntat dels governs de torn per democratitzar l'estat en conjunt? ¿No deu ser que la Guàrdia Civil i les altres 'anomalies' compleixen fidelment la comesa per a la qual van ser creades, la guerra bruta contra la dissidència, l'exercici autoritari i antipàtic del poder, l'amenaça sobre qualsevol intent de canvi efectiu, l'automatisme paranoic del todo por la patria? Només això explicaria en el fons la permanent inhibició del poder polític en la democratització dels 'intocables', les condecoracions escandaloses, els pressupostos estratosfèrics que es passen les urgències socials de la pandèmia pel camal: 2.341 milions per a armaments, 21.618 milions per a Defensa, un 9,8% més que l'any passat! Només això explicaria el vet constant a les investigacions sobre presumptes (deixem-ho en presumptes) irregularitats, com en el molt recent a l'operació Volkov.

Només això explicaria els fets de Pego, l'empara desacomplexada del feixisme que la Guàrdia Civil (i la Policia Nacional) executa dia sí dia també mentre els responsables polítics xiulen i miren cap a un altre cantó. Enquistats en les seues casernes, aliens per complet a l'entorn social i cultural dels nostres pobles i comarques, enrocats en els principis més reaccionaris del militarisme i del nacionalisme espanyol, els guàrdies civils es comporten de fet com una força colonial, sí, com un exèrcit d'ocupació, amb la confiança i prepotència del qui sap que el poder l'amanyaga i el protegeix, el condecora i vetla pels seus interessos. Per això s'identifiquen i sovint confonen amb els feixistes, units tots sota una mateixa bandera, una sola pàtria feta d'exclusions, un masclisme sense fissures, un menyspreu absolut a tot el que saben diferent. Els valencians ho sabem bé, encara que sovint simulem oblidar-ho: només el fet de parlar en la pròpia llengua ja ens fa sospitosos davant la Benemérita, de manera que en fugim com de la pesta, i si de cas ens veiem forçats a tractar-hi, ho farem invariablement en la seua llengua, cosa que tampoc no els inspira cap simpatia, qualitat contra la qual semblen vacunats des del bressol. A Pego la Guàrdia Civil va acompanyar una colla d'uns pocs neonazis fanàtics del Gandia CF mentre es delectaven en els seus càntics, fatxenderies i provocacions pels carrers del poble. Alertats, un bon nombre de veïns i veïnes van aplegar-se per mostrar el seu rebuig als bàrbars, que van haver de refugiar-se al camp de futbol durant unes hores sota el paraigua policial. I ja hi som, la història de sempre: protecció a l'agressor i criminalització dels demòcrates antifeixistes, amb el resultat de 9 joves identificats, detinguts i retinguts uns dies després en les sinistres casernes d'El Verger, Xàbia i Calp. El dimecres passat, en la convocatòria per demanar la llibertat dels joves i exigir responsabilitats polítiques per l'enèsim abús policial, centenars de persones es van aplegar a Pego, ja convertit en emblema de la dignitat democràtica i la resistència al feixisme, el de paisà o l'uniformat. La Delegada del Govern, Gloria Calero, i els màxims responsables del Govern Valencià, a quin costat de la ratlla que separa els demòcrates dels feixistes se situen? Miraran cap a un altre cantó i xiularan una vegada més? I la Llei de Memòria Històrica del Govern de Madrid, continuarà sent paper mullat? Canviarà alguna cosa tenir el govern més progressista de la història o el feixisme continuarà creixent a l'ombra plàcida de l'estat (o dels estats dins l'estat), la misèria moral i la incultura?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 13 de novembre de 2020.]