dimarts, 15 de desembre de 2020

Un gran poema per a la música del món. A propòsit de la poesia d'Antoni Ferrer

La radical singularitat i qualitat de la poesia d'Antoni Ferrer, des de l'inicial Fragmentos con figuras para un vaso minoico de 1978 fins al per ara darrer Variacions Goldberg, de 2015, està íntimament relacionada tant amb el conjunt de referents que la seua obra posa en moviment com amb la mateixa concepció que el poeta té de la naturalesa i funció de la poesia, responsables al capdavall de la consecució d'una forma extraordinària (en el doble sentit que solem atribuir al mot) capaç d'encabir (concentrar i multiplicar) les reflexions i preocupacions d'ordre teològic i la religiositat de l'autor, totes dues ben arrelades en l'experiència vital, tant en la del pla personal com en l'interpersonal i el col·lectiu.

Les referències que apareixen tot al llarg de l'obra d'Antoni Ferrer a través de cites literals que encapçalen poemes, de paràfrasis incorporades al cos dels textos ("Vindrà la mort. Tindré la seua mida", del conegut vers de Pavese, "no se'n partrà la forma", de Jordi de Sant Jordi, que inspira la base temàtica i formal de les Variacions Goldberg, o els ausiasmarquians "ens causa d'esperar-la" o "Que pels cabells ens lleva", entre molts exemples), de la menció d'autors i obres o de l'abundant assimilació de fragments llatins procedents de la tradició cristiana (musical i evangèlica) configuren un bigarrat mosaic d'homenatges i deutes personals, de diàlegs mantinguts en el temps i d'estímul constant a la pròpia creació poètica. Tota aquesta constel·lació de referents culturals té un caràcter òbviament explícit. 

Però n'hi hauria a més els que anomenarem implícits, aquells referents que es manifesten en els models formals, en determinades preferències en la construcció verbal, etc., que remeten a moviments artístics, moments històrics o autors concrets. Es relaciona això amb el que la crítica tradicional denomina influències, però en un sentit més ampli que depassa l'estrictament literari i textual. Només a tall d'exemple: la presència dels clàssics barrocs castellans, a través sobretot de la brillant assimilació de la poètica del Miguel Hernández de Cancionero y romancero de ausencias, en Fragmentos con figuras para un vaso minoico ("y siente hambre de ti mi dentadura", "por no tener no tengo ni ternura", "tu prisa sonora y caminera", "desperté de ser niño y me desvelo", "victorioso, / mas ya desarbolado", etc.), la reconstrucció del motle de la poesia amatòria del Càntic dels Càntics en peces com "Adàgio" de Partitura laberint (1984) o l'interessant joc d'ecos, esmenes i reflexos amb Edgar Lee Master i el seu Spoon River Anthology que és sens dubte Pietà (1993). 

Encara podríem distingir-hi, en l'àmbit dels referents en la poesia d'Antoni Ferrer, els que connecten, en forma o contingut, amb la pròpia obra i que busquen cohesionar-ne el conjunt i explicitar la permanència en el temps d'idees, reflexions, dubtes o sentiments. Aquestes reincidències tenen molt a veure amb la concepció musical que el poeta té del seu art i també del món (aspecte crucial sobre el qual tornarem més tard), sobre la base del tema amb variacions que es densifica i extrema en Variacions Goldberg però ja present des dels inicis de la seua trajectòria poètica i molt especialment en el Cant espiritual (1992) i el Cant temporal (2000). Encaixarien en aquesta autoreferencialitat també les abundants incorporacions de versos de clàssics catalans, en especial d'Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, o Estellés en menor mesura, a les pròpies composicions o l'ús intermitent de formes verbals dessuetes (trobs, scient, co·l, defalt, vult, volp, etc.), neologismes i calcs llatins (agredolcen, terratremolen, èxsul, inult, delida, etc.), dialectalismes i d'un lèxic abundant del món de la ciència. El ressò de títols com el de la "Canción de cuna para dormir a Herodes después de la matanza de los inocentes" (1978), represa en Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1986) i, en fi, l'extensa gamma de les al·lusions musicals i mitològiques, aconsegueixen el mateix efecte d'harmonia i coherència del conjunt.

Són aquests àmbits, el de la música i els mites grecoromans, juntament amb el derivat de la tradició cristiana, els més àmpliament i intensament desenvolupats com a referents, incentius creatius i elements per a la reflexió i el diàleg permanents que és l'obra d'Antoni Ferrer. Una simple ullada als títols de les composicions ens pot informar sobre l'abundant presència dels mites grecs (Nausicaa, Ícar, Pandora, Prometeu, Escil·la i Caribdis, Teseu, Ariadna i el Minotaure, Narcís, Sísif, Orfeu i Eurídice, Dèdal, etc.), de personatges bíblics (Adam, Osees, Job, Jacob, Herodes, etc.) i d'elements musicals (Partitura, Sonata, Allegro, Adàgio, Minuet, Rondó, Cançó, Fuga, Rèquiem, Choral, Ària, Recitatiu, Preludi, Bagatel·la, Oratori, Himne, a més de constants al·lusions a obres i músics, etc.), tots tres sovint íntimament entrellaçats.

Tota l'estructura de la poesia d'Antoni Ferrer, d'una complexitat i bellesa enormes, descansa sobre la seua concepció religiosa i musical del món i de la vida. Sembla com si el propòsit bachià de representar musicalment la paraula hi fos recorregut en sentit invers (per arribar, potser, al mateix lloc: l'exaltació majestuosa de la creació i de l'essència eterna de l'ànima, el compliment de la perpetuació de la forma en la consumpció dels éssers en l'Ésser, "Terrena epifania de la forma / D'una més altra vida absent encara"), és a dir, com si tot l'esforç poètic del nostre autor consistís a representar verbalment la música. Tots els llibres de l'autor hi remeten ja des dels títols, bé siga amb la paraula Partitura, Cançó, Bagatel·la, Cant (espiritual i temporal), Pietà (la més plàstica de tots però amb un eco musical dels Magnificat), Dansa, Variacions o la cantata Quasi oliva speciosa. La música no hi és només com a ostinato rigore, com a rerefons o marc cultural que complementa el sentit de moltes composicions; no hi és tan sols com a esquema organitzatiu que presideix la recerca de l'harmonia i les simetries, ben visible (o audible) en el manlleu de gèneres i formes musicals i especialment important en les Variacions; ho és també i radicalment en la concepció emintentment material, fònica, del poema, que extrema els seus recursos en les formes ben pautades del sonet i en la gamma d'al·literacions i altres jocs sonors presents tot al llarg de la seua obra i que mai no abandonen el nord del sentit, que no són mai gratuïts ni insignificantment joganers però que tampoc renuncien a l'alegria de la troballa. Sensibilitat especial per a la música, acumulació de bons coneixements sobre aquest art o pura passió de melòman, el fons de la concepció poeticomusical d'Antoni Ferrer és d'arrel religiosa: "Que som xifrats en temps i el temps es xifra en música, en duració pura. / I en música es desvela tot l'ésser en els éssers" (Cant temporal). Dit d'una altra manera, la vida i el món són acte de creació musical de Déu i la poesia recompon la lletra d'aquesta partitura en infinites variacions. Tota l'obra d'Antoni Ferrer, doncs, s'eleva com una gran elegia, o millor, com un rèquiem ple de l'esperança d'una altra vida que farà que viure no haja estat inútil, perquè preservarà per sempre la forma, l'essència, l'ànima de l'home i el món en la seua plenitud. Elegia, rèquiem, pietà o compassió per les altres persones, per cada element minúscul del cosmos. Aquesta és una de les característiques primordials de la seua poesia, un element que la distingeix i singularitza dins la gran tradició mística: la compassió pel sofriment humà s'hi fa denúncia de les injustícies i acosta l'expressió poètica a les formes més arrodonides i curoses de la poesia social (Neruda, Ritsos, Estellés, Hernández, posem per cas). L'ambició de l'especulació i exposició dels principis filosòfics i teològics de l'autor s'agermana amb el dolor, s'humanitza, reivindica el costat més alliberador del compromís cristià per afirmar que el seu regne és també d'aquest món.

Concebut com un cant que adopta les diverses estratègies del monòleg i de l'apel·lació recurrent a Déu, el poema pot allunyar-se sense manies dels models naturalistes que malden per imitar les formes col·loquials i alliberar-se de la temptació de voler fer (per excés o per defecte) entenedor el seu cant: qui pot no entendre el que és pura música que entra per tots els porus dels sentits? Antoni Ferrer, una vegada més, rema contracorrent dels realismes, s'aferma en l'artifici del seu art i, paradoxalment (o conseqüentment), el fa diàfan, directe, senzill i ple de sentit en la seua complexitat. Posant la lletra a la música del món el poeta ha trencat les barreres que separen l'individual de l'interpersonal, l'ínfim de l'immens, el fragment del tot. Ha caminat cap a la unitat primigènia i última i ha donat compte dels seus passos, ha donat llum amb el seu art al més recòndit de l'experiència humana, alhora personal i col·lectiva. Ha donat forma a tot allò que només pot mostrar la gran poesia.

[Publicat a Saó núm. 463 de novembre de 2020.]

 

[Antoni Ferrer a la presentació del seu llibre Pietà a La Forest d'Arana en 1993.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada