diumenge, 14 de febrer de 2021

Democràcia plena

Són temps d'eleccions pandèmiques a Catalunya. En contra de l'acord dels partits, els jutges van vetar-ne l'ajornament que aconsellaven el sentit comú i el criteri dels experts. Els jutges espanyols són com aquells llepons de la infància, amos del baló de reglament, que decidien qui jugava i qui no i quan s'acabava el bròquil. La propietat de tan apreciat objecte els eximia de la mínima destresa futbolística i del compliment de les lleis fraternals del joc. Ja voldríem que la democràcia espanyola (de moment un trist oxímoron) tingués la finesa que imperava als carrers i patis d'escola, propietaris del baló a banda. Ho ha acabat reconeixent Pablo Iglesias, que a més ha tingut la gosadia de comparar l'exili de 1939 i el de 2017 i de preguntar-se què fan a la presó i a l'exili els líders dels principals partits de Catalunya. Bona pregunta, sobretot venint de tot un Vicepresident del govern que els hi manté. La conseqüència lògica a la pregunta portaria a qüestionar-se què fa una formació d'esquerres en un govern que consent o beneeix aquestes coses i d'altres de similar envergadura. Engolir-se molts gripaus per evitar, diuen, mals majors mentre prenen el bany tebiet del pragmatisme, en nom, això sí, d'una política pensada per a les persones, condició que es veu que exclou artistes crítics, dissidents republicans i independentistes irredempts. Això de treballar per a les persones s'ha convertit en el lloc comú a què qualsevol pot apel·lar, des de la presumpta esquerra a la indubtable dreta més o menys extrema. Una de les més aficionades a la formuleta és Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, que com tothom sap és d'esquerres, cosa que no li ha impedit esborrar un mural solidari amb Pablo Hásel, a qui estan a punt d'engarjolar, i que denuncia les podridures del règim en la persona del Rei Emèrit, no sense haver demanat disculpes a taules parades. Ja passa que en nom de la Constitució, que tots sabem que reconeix el dret a la lliure expressió, s'envia a la presó gent que s'expressa lliurement. És la mateixa flagrant contradicció entre proclamar per terra, mar i aire que Espanya és una democràcia plena (no com l'autoritària Rússia) i defensar la inviolabilitat d'una monarquia corrupta i pagar-li, a compte del contribuent, putes i hostalets de luxe al rei (aquest sí) fugat de la justícia europea per anar a raure a una satrapia clienta fidel d'armes i grans construccions made in Spain. Qui sens dubte també dissenteix de les opinions –passatgeres o conseqüents, ja es veurà– expressades per Iglesias en temps d'eleccions és Josep Borrell, que no debades viu des de 1979 xuplant del pot de la política i gaudint de les portes giratòries que el van dur a Abengoa i ser multat per fer ús d'informació privilegiada (també dita prevaricació). ¿Què no ha de dir un expert en oportunitats i furibund nacionalista espanyol, amo del baló de reglament amb set grans creus i medalles penjades, entre elles la d'Isabel la Catòlica i la de Carles III, i passavolant de profit de tots els càrrecs imaginables a què pot aspirar un addicte al poder com ell que ara escalfa la cadira d'Alt Representant Europeu per a Afers Exteriors i Política de Seguretat? Una cosa és inventar-se escopinyades fantàstiques al Parlament espanyol, manifestar-se amb els feixistes de Vox o contestar de males maneres a un periodista de la BBC, i una altra anar de desfilada triomfal a Rússia per denunciar la manca de llibertat d'aquell país i heure-se-les amb un diplodocus de la grandària de Seguei Lavrov i tornar amb la cua entre les cames. El deliri del poder no solament produeix monstres sinó que sovint fa perdre l'oremus, com li ha passat a Borrell i la seua doble vara de mesurar, quan li han recordat que a Espanya hi ha presos polítics. Necessiten dir-s'ho i repetir-ho, que per això disposen de tants altaveus mediàtics, que Espanya és una democràcia plena precisament perquè és una democràcia plena de forats, que no passaria els controls de qualitat d'una Europa que per fi ha tingut l'oportunitat d'apamar la qualitat moral i diplomàtica d'un personatge com Borrell, ja a punt de desplomar-se des de les altures vertiginoses de la seua cadira. L'enèsima prova de l'enganyifa l'ha donada Freemuse, organització internacional que denuncia la persecució d'artistes i que situa l'Estat espanyol en el pòdium mundial d'artistes empresonats i sentenciats, 14 en 2019, per davant de dictadures com Iran, Turquia, Birmània, Egipte, Xina o la mateixa Rússia de Putin. No es pot arribar més amunt, sens dubte, com li ha passat al mateix Borrell, i difícilment es caurà més avall. No volies caldo? Jas democràcia plena!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de febrer de 2021.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada