dimecres, 10 de març de 2021

Jo és una altra

Imma López Pavia, Veus. Premi Ibn Hazm de Xàtiva 2019. Bromera Poesia núm. 142, Alzira, juliol de 2020.

· · ·

És aquest el quart poemari d'Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), després de Santuaris (2015), Text-ures (2018) i Solsticis (2019), a raó d'un premi per llibre en el curt espai de cins anys. Llegint aquest darrer lliurament comprovem que hi ha veus que maduren pacientment en el silenci i que un bon dia ressonen amb tota la intensitat acumulada dels anys. Són com volcans que dormien i de sobte irrompen en illa, plantes que floreixen en el moment més ingrat o propens i impensat de l'hivern, prodigis naturals, subtilitats que mou l'aparentment immòbil, silencis concentrats que brollen per fi en fonts de paraules. Ara veiem el riu, contemplem un paisatge d'infinituds que ens sembla acabat de fer, recorrem aquests poemes tan bells i tan savis de l'autora, però sabem que tot això s'ha anat gestant enmig l'especial batalla que la poeta lliura amb el temps, pels camps estesos entre Eros i Tànatos, en el camí cap a l'expressió del sentit que ve de molt lluny i en el transcurs del qual arriben veus d'ací i d'allà, aigües que augmenten el cabal de la pròpia experiència, vides que van fonent-se amb la pròpia, admiracions i deutes, estima declarada obertament, confessió de vida, identitat en les paraules –que tot això és la poesia. Els poemes d'Imma López són sempre plurals oberts, substantius sense límits, camins que no tenen fi oferts a la mirada que recrea els paisatges, al món que parla per la seua boca, a la vida que és conversa essencial transformant-se: santuaris, textures, solsticis. I veus.

El femení plural casa bé amb la substància dels poemes de Veus. Dividit en tres parts, la primera i més extensa i nuclear, és Veus d'aigua, un conjunt de vint-i-vuit composicions algunes de les quals trobem escrites amb la tècnica del que s'ha denominat la "veu mimètica" o soliloqui, en què la poeta s'inspira en els tons, maneres i temes de determinats autors i personatges (Akhmàtova, Dickinson, la pintora Gentileschi, Yourcenar, Wolf, Kafka o la Sibil·la mítica) tot emprant-ne la primera veu. En altres poemes l'evocació (o homenatge, o fusió en allò que és sentit com a comú, la condició de dona, la condició d'artista…) es produeix a través de la narració i la descripció en tercera persona. Hi desfilen Camille Claudel, Dora Maar, la dona anònima de l'Habitació d'hotel, el quadre d'Edward Hopper, Eleanora Fagan (Billie Holiday), Mary Shelley, Gerda Taro, Annemarie Schwarzenbach, la protagonista nadadora d'una novel·la de Soledad Puértolas, les "Nines de drap" Norma Jeane, Jean Seberg, Edie Sedgwick, Janis Joplin i Amy Winehouse, les bruixes ("expertes en conjugar / el verb –viure– / en present d'indicatiu"), la "Medusa segle XXI" ("reina de les fronteres d'aram"), les fotògrafes Vivian Maier, Diane Arbus i Hellen Levitt, entre d'altres. I la poeta Szymborska en doble reflexió: a través d'un recorregut que l'autora fa pels carrers de Cracòvia ('Kroke') i en el poema "Eva al paradís" estrafent la veu de la polonesa d'una manera subtil i molt personal. El poema "Heterònims" dona alguna clau sobre el sentit últim d'aquests poemes: "Són elles o jo al fil de la navalla? […] Ser l'altra, a la manera de Rimbaud: jo és una altra". Les Veus d'aigua ("Somnis d'aigua i dèries del bosc. / Les meues veus i les de les mortes, tan properes en el meu rostre ara.") simbolitzen la força de la vida des de la mirada no sotmesa de la dona, veus explícitament alçades contra l'opressió patriarcal, el mite del paradís, la idea alienadora de la maternitat a través de les "Xarxes i fils" del temps.

Funciona també per contraposició a les Veus de fum finals, aquesta davallada als inferns d'Auschwitz-Birkenau, ja suggerida en la invocació a la Medusa de la part precedent. Entre l'aigua i el fum, però, la Trilogia del matrimoni, una altra de les "teranyines" teixides del poder patriarcal i contra les quals Imma López es rebel·la a través dels poemes "Intempèrie", "Katadesmoi" ("ni vídua, / ni verge, / ni casada") i "Himeneu".

Tanquen el llibre els poemes de Veus de fum, escrits arran de la visita a l'esmentat camp d'extermini nazi, amb el poema final "Pregària" contrapuntat amb cites de La mort i la primavera rodorediana. El ric univers de les passions que alimenten la matèria dels poemes d'Imma López Pavia, la literatura i l'art, el món i els mites grecs, els viatges, presents en els llibres anteriors, s'hi eixampla amb nous horitzons. La força i limpidesa d'aquesta veu de veus fan del nou poemari una de les fites literàries importants del 2020, una obra destinada a ser audible en el temps malgrat tots els sorolls. I a obrir noves infinituds a la mirada sàvia i sensible, profunda i lluminosa de la seua autora.

[Publicat a Saó núm. 466 de febrer de 2021.]

 

 
                    [L'autora al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi en 2015. Foto de Tomàs Tàpia.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada