Cal reconèixer que la política comunicativa no és el fort del Botànic, amb responsabilitats compartides en les diverses branques de l'arbre administratiu. Incloent-hi els eslògans amb què pretenen vendre'ns els seus projectes. La proximitat de les eleccions, lluny d'extremar la cura amb el llenguatge (que és espill dels continguts), com denunciava l'altre dia Ferran Suay en aquestes mateixes pàgines a propòsit de la propaganda que Compromís ha penjat en autobusos urbans (Este bus no està a Madrid. Els nostres "jefes" tampoc), actua més aviat com a estímul de la mediocritat. Ignore si hi ha una mena de departament amb publicistes i experts en mercadotècnia que es passen el dia calfant-se el cap fins a trobar, com en l'empresa on treballava el perplex marit de la televisiva Embruixada, la fórmula capaç de provocar l'encanteri i assegurar la venda massiva de productes, o si cada departament o conselleria o el que siga va per lliure i se les apanya com pot. Però si n'hi ha, diria que no són precisament uns llumeneres. No sembla sinó que la falta d'idees i voluntat pedagògica –que és allò que més prompte es perd quan es toca poder i es vol mantenir a base d'ensabonar l'audiència donant-li el peixet que es pensen que reclama– busque en la pirotècnia maldestra de l'eslògan la manera de tapar tant de forat, cosa per altra banda impossible. Deixebles mandrosos de McLuhan, si el mitjà és el missatge, qualsevol acudit xiripitiflàutic més o menys carregat de bombo farà el fet. Posem per cas la rematada infelicitat del No em toques els versos! amb què la Direcció General de Cultura i Patrimoni publicita la campanya que durà poetes a les aules de quart d'ESO. Poca estima se li ha de tenir al gènere, certament, per decantar-se per una frase tan desafortunada. És amb una forma barroera i dessubstanciada com aquesta que es vol acostar la poesia a joves i adolescents? És predicar amb el que no pot ser sinó un contraexemple la manera més idònia d'introduir els alumnes en l'art verbal? L'ambigüitat de la fórmula, que remet a expressions com no em toques la figa, o els ous, o no m'emprenyes, o això no es toca, etc., és l'aperitiu que despertarà la gana poètica dels nostres joves? Ho dubte. Aspirar a guanyar-se la concurrència estrafent un llenguatge que presumptament és el mateix del destinatari, que d'aquesta manera hi connectarà ràpidament, és més vell que el pixar i sol menar directament al ridícul. A aquells docents que per suplir la manca de recursos omplien les classes de tristes imitacions del llenguatge i les maneres dels seus deixebles amb l'excusa de ficar-se'ls d'un bot a la butxaca se'ls acabava prompte la pólvora i mostraven al menor descuit el llautó de les pròpies misèries. Tota rebaixa de qualitat –literària, política, verbal, pedagògica…– en nom de l'eficàcia i de l'audiència delata, més que no la ignorància o ineptitud del destinatari, la manca d'intel·ligència, perícia, compromís i rigor de l'emissari. Fa temps que sabem que tot ensenyament requereix estranyament i distància, no falsàries proximitats. El cas que comentem il·lustra fins a quin punt la renúncia a la necessària pedagogia de govern és una traïció en tota regla, en fons i forma, als propòsits anunciats amb més bombo i platerets que interès real en la cosa. Pels seus fets els coneixereu, i pels seus eslògans. Els publicistes i responsables polítics de la campanya hi exhibeixen un doble desconeixement: el del món de les aules i el de la poesia. Ni els adolescents es mamen el dit ni en nom de la poesia es pot ser més prosaic. Però, confiats que aquestes coses no tenen la mínima transcendència ni ningú no se les pren massa seriosament (i en això sí demostren saber de què va la cosa, però llavors la pregunta és inevitable: per a què tanta parafernàlia, per a què esmerçar-hi pocs o molts diners?), al contrari, potser fins els riuran la gràcia, continuarem fent la viu-viu. A fi de comptes aquesta serà l'enèsima campanya que precipiten sobre el sofert cos de la secundària, per a què tantes subtileses. L'esbombada noblesa de la intenció poetitzadora justificarà amb escreix la malaptesa dels mitjans. I tots contents i pagats. Però a un servidor se li acut respondre-hi que l'única manera d'entrar en la poesia i de gaudir-ne és precisament tocant-la, abraçant-la, vivint-la, compartint-la. La poesia, que no els versos que alguns voldrien ben desats a les vitrines per traure'ls en dies de guardar i poder lluir-los en processó. No ens toqueu la moral!
[Publicat a Diari la Veu del País Valencià el divendres 24 de març de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada