Hi ha amors que maten, sobretot si són inconfessables més que impossibles. La germana petita sol emmirallar-se en la gran, la Teta, vol ser com ella, vestirà com ella, es maquillarà i caminarà i es captindrà com ella, hi sent una adoració irresistible. Almenys fins que ella mateixa creixerà amb el concurs del temps i atenyerà la pròpia i diferenciada plenitud. Per molt que semblava –que han volgut que semblés– que València i Barcelona vivien d'esquena i s'ignoraven mútuament, sempre s'han mirat als ulls o observat d'esquitllentes, sovint per a bé, per a mal algunes voltes. La xicoteta, dissimulant la seua estima amb rampells d'orgull ferit i enrabiades més aviat ridícules, la més gran exhibint l'autosuficiència pròpia de qui, en l'edat pletòrica, se sap admirada, desitjada, sol·licitada i totes li ponen. Per això i per l'anhel d'eixir de l'estret clos familiar, Barcelona somniava ser París. Les naturals diferències entre les germanes són en el fons complementàries, per això es necessiten tant, per molt que es tracten amb displicència i aparenten no voler saber-se'n res, l'una de l'altra. Així fou en la història, en la literatura com en l'urbanisme, en el tràfec humà (sobretot el que parteix de les estacions del nord meridionals) com en l'activitat productiva dels nuclis industrials més arrelats, en l'intercanvi científic i els departaments universitaris, en l'adaptació de fórmules d'alliberament i aspiracions democràtiques, en els corrents elèctrics de la cultura. Catalanisme i valencianisme no són a fi de comptes més que sinònims d'un mateix anhel. Un tarannà de mercat i plaça pública fets d'idèntic material noble inspirà sempre les dues germanes. Ni que fos només que compartien una autopista de peatge assentada sobre l'antiga Via Augusta i una geografia, el veïnatge del mar, una similar embranzida econòmica i laboriosa i una mirada posada sempre en l'estímul europeu, les dues germanes estaven destinades a entendre's, a estimar-se. Per molt que la denominada transició les va agafar amb el pas canviat en la travessia d'un desert secular que el centralisme carpetovetònic va aprofitar per burxar en les petites picabaralles domèstiques, havien d'emmirallar-se l'una en l'altra i compartir els vells somnis, que les feien més vigoroses, més lliures. L'afinitat, tot i els vetos i entrebancs de la metròpoli, es fonamentava a més en el lligam més sòlid de tots: el patiment comú. El maltractament d'un estat que les espremia com a colònies, les obligava a sotmetre's a un deute que no deixava respirar a ple pulmó i condemnava les respectives parròquies a sofrir tota mena de restriccions, maldecaps estructurals i exclusions socials que cada vegada afectaven masses més grans de població. Però hi ha amors que maten, sobretot quan no són declarats.
Va caldre que Barcelona i el seu país caigueren, després de l'intent frustrat d'independitzar-se d'Espanya (a base de porres, jutges prevaricadors, el colp d'un decret infame, el discurs del Borbó, multes, exili i presó i les naturals errades i vacil·lacions d'un moviment sense gaires precedents a mà) en l'actual estat de depressió perquè gràcies a la mediocritat imperant que s'estén d'Ada Colau a Jaume Collboni, la germana gran mirés d'imitar el que feia la germaneta, amb aquells aires de suficiència que exhibia des que havia aconseguit convertir-se en seu de la Copa Amèrica i circuit urbà de la Fórmula 1 amb absolut menyspreu pel bon gust i pel silenci, una ciutadania anestesiada, la puresa de l'aire i models més civilitzats de convivència per a major glòria dels taurons d'una especulació insaciable. Barcelona, capgirant la truita històrica que havia exportat el turisme de masses suïcida a la Ciutat del Túria, importava els destarifos valencians sense reparar en el detall de la ruïna econòmica, política i social que havien provocat. María José Català, la rutilant batllessa de València es convertiria en la musa urbanística de l'alcalde de Barcelona, el senyor Collboni. Qui ho havia de dir, els fantasmes de Camps i Barberà baixant a tota hòstia pel Passeig de Gràcia!
Per no ser menys i equilibrar la balança de l'amor dissortat entre les germanes i a la vista que, mort el procés, la posició favorable de l'independentisme en la governabilitat de l'estat permetia albergar alguna esperança, per tímida i remota que fos, d'un concert econòmic a la catalana (similar al basc i al navarrès), diverses veus de Compromís ja han advertit que no el votaran si no s'aborda un nou sistema de finançament per al País Valencià. Et ego quoque, jo també, s'exclamen compungits ara, sense concretar gaire en què podria consistir el nou "cafè per a tots" amb què ja sospiren les comunitats autònomes amuntonades en l'estret camarot dels Germans Marx. A Àgueda Micó i Joan Baldoví els ha faltat temps per dir "I un ou dur!", com el trapella de Groucho. I tant que els valencians necessiten com la pluja que no plou un sistema just de finançament abans que no es queden en els purs ossos! ¿Però calia entonar, després de les successives submissions al projecte de Sumar a canvi de poca cosa (el diputat Vicent Marzà a Estrasburg i no sabem què més), la cançó del greuge contra la germana gran? ¿No podrien aspirar-hi, al concert econòmic i a tot el que faça falta, de manera mancomunada i solidària i contra l'amo de les claus, que no és altre que l'Estat espanyol, i no barallant-se entre germanes ni ressuscitant en l'enrabiada l'espectre de Camps i la seua clàusula sinistra? I qui vulga ous durs, que els pose a bullir.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de juny de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada