M'assabente per la premsa que avui 6 de juny fa vuitanta anys del desembarcament de Normandia, principi del final de la Segona Guerra Mundial i del feixisme. Malgrat que en tot aquest temps la maquinària bèl·lica, cada vegada més sofisticada, no ha parat de sembrar arreu, amb especial insistència en escenaris postcolonials però també en el mateix cor d'Europa (els Balcans ahir, avui Ucraïna), la mort, la destrucció i la misèria, llegir ara les xifres de morts, ferits i desapareguts d'aquella batalla fa feredat. Però en fa més comprovar com tot el que es va construir sobre la sang i aquelles runes, l'inestable equilibri de blocs de la Guerra Freda, que va continuar promocionant guerres i matances pertot arreu, i la confiança en el projecte d'una Europa unida sota els valors de la democràcia, la llibertat i la justícia social, es veu avui amenaçat per l'emergència d'un feixisme més auster en les formes i la parafernàlia però igualment corrosiu en el llenguatge i els propòsits. El cuc feixista s'està menjant la poma per dins, hi ha fet niu i n'accelera el procés de podridura. La caiguda del mur de Berlín, lluny de conduir els territoris de l'antiga URSS per la senda democràtica, va empènyer-los cap a les formes més brutals de capitalisme i entronitzà un feixista com Putin amb els seus deliris mafiosos de poder expansionista. Manipulant la memòria antifeixista del seu país, aquest reietó despietat no dubta d'acusar de nazis els ucraïnesos per veure de justificar la seua guerra. Sense novetat en el gegant xinès del partit únic on flamegen les banderes roges, la corbella i el martell amb tanta eficiència i pulcritud com s'hi persegueix la dissidència i es trepitgen els drets d'uigurs, tibetans o hongkonguesos. A través del vot, els mecanismes democràtics i el control de les institucions, l'extrema dreta, sovint en col·laboració amb la dreta autoritària de tradició feixista, com en el cas espanyol, envaeix avui l'espai popular que històricament corresponia als moviments d'esquerra. I creix com la bromera d'una marea negra. Europa s'escora cap a les extremituds de la dreta, per on va perdent l'aigua que la preservava com un oasi impossible. Sens dubte per demèrits propis en la construcció d'un espai sòlid de drets democràtics i valors republicans convertit avui en un paquiderm burocràtic incapaç de donar solucions als problemes migratoris o de justícia social. També, és clar, per les transformacions vertiginoses d'un món més i més globalitzat i més i més lent en la cerca d'alternativa i respostes a les múltiples urgències. Per desídia o impotència, Europa ha renunciat a erigir-se en el referent mundial per a la pau, la democràcia i la prosperitat, el contrapunt necessari al caos i el col·lapse i als imperialismes enfrontats, en la veu que clama per revalidar una entesa mundial fonamentada en els drets, la pau i la llibertat. En temps de sequera els efectes del canvi climàtic i la destrucció mediambiental s'aguditzen i multipliquen. Negres tempestes agiten l'aire, com diu el vell himne anarquista, però no porten pluja, només mortífers llamps i trons, pedra i ventades. Al País Valencià ja n'estem patint els efectes. Entre bambolines ocultes al públic es preparen els grans negocis amb què la dreta continuarà ofrenant noves glòries a l'Espanya que li ompli les butxaques i assegura els privilegis, mentre es persegueix tossudament el valencà i es devasta el país, es desmantella metòdicament el poc que s'havia açlat en cultura, ensenyament i sanitat i es sufraga la tornada als ritus sanguinaris i tribals de la tauromàquia. Abaix la intel·ligència! El Conseller Barrera s'està guanyant-se a pols el malnom de Burrera. Ell concentra en la seua persona els pitjors vicis del feixisme rampant: menyspreu per la cultura, sobretot la del país, autoritarisme i males maneres exhibits sense complexos, negacionisme (de la memòria històrica, de la violència masclista, del canvi climàtic), aribitrarietat en el repartiment dels recursos de tots, ús del càrrec públic per al foment de les dèries pròpies, aplicació de la censura… Al capdavall, però, l'antipàtic personatge no deixa de ser el ninot del ventríloc, tot i que molt útil per saber què ens espera si la seua xerrameca s'escampa i per repensar les armes amb què ens hi hem d'enfrontar. Europa s'acosta perillosament a l'abisme de la repetició d'errors passats. No n'hi ha prou, per rectificar-ne el rumb, amb la psalmòdia de l'antifeixisme convertida en un simple espantaocells, ni amb els cordons sanitaris que no fan més que donar peixet al monstre. La batalla important és i s'ha de donar en el camp de la cultura, que inclou l'exigència de transparència, netedat i agilitat en l'exercici del poder i de la gestió pública, s'ha de donar en les perifèries on s'acumulen les misèries del capital i la marginació, s'ha de donar en la frescor d'un llenguatge que dote de ple contingut els principis de la igualtat i la solidaritat humanes. Assetjada al nord per la guerra d'Ucraïna i a llevant pel genocidi de Palestina, el vaixell europeu ha d'incrementar els seus esforços diplomàtics, impotents i abúlics fins ara, ha de rearmar-se en els fonaments que van transformar l'endèmica lluita fratricida en un model equilibrat de convivència. El desembarcament del proper diumenge d'eleccions no és el de Normandia de fa vuitanta anys, que és desitjable que no s'haja de repetir mai més. Ara el que cal és un desembarcament d'allaus de vots compromesos amb els drets de les persones i dels pobles, de la llibertat i la democràcia, capaç de parar el colp de l'onada feixista. D'alçar munts d'arena contra la marea negra i preservar les platges de l'esperança que encara podem anomenar Europa.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juny de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada