Per estar dins la vida

Aina Riera Serra, Poar la set. XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2025. Epíleg de Maria Antònia Massanet. Edicions del Buc núm. 36, La Pobla de Farnals, març 2025.

· · ·

El llibre de la mallorquina Aina Riera Serra (Palma, 1982) ve precedit d'altres dos poemaris més, A la taigà (2021) i Aquest llegat (2024), del recull de relats Ran de bàratre (2021) i de la novel·la Tota la terra no omplirà mai aquest buit (2024). És així mateix autora del documental Som elles sobre dones poetes de Mallorca (2013) i coautora, en col·laboració amb Maria Antònia Massanet, de l'antologia poètica Amb accent a la neutra (2014). És llicenciada en Comunicació Audiovisual i ha treballat com a periodista en diversos mitjans. El treball que avui comentem, Poar la set, l'integren 49 poemes d'extensió diversa, amb títols i sense. Tot i que hi predominen els poemes llargs i de mitja distància (entre sis i vint-i-tants versos, posem per cas), almenys en dotze ocasions el poema es resol en cinc o menys versos. Nombres canten. És en aquest subgrup de poemes breus, intercalats mesuradament entre els poemes llargs i els mitjans, on s'extrema la tendència de la poeta a l'aforisme, la impressió fugaç, el joc visual i el pensament a raig. I a l'autoretrat íntim i la ironia: "El que digui el meu cos va a missa. / Per això he tornat tan beata." O el titulat "Ai": "Menj panettone i deix caure totes les miques per terra. / He oblidat com menja una al·lota / decent / com / jo."

Encapçalat per la poderosa imatge del títol i per sengles cites d'Andreu Vidal, Joan Vinyoli i Joan Tomàs Martínez, el llibre s'alça des de l'experiència i la idea que el desig i l'amor són l'aigua que mou la sénia de la vida. Per això és inútil i amarg mirar l'aigua morta del passat (Vidal), per això el desig, que és fretura (Vinyoli), és l'únic que ens permet no morir del tot, per això el vell i bell combat del desig porta el delit. Per això l'infinitiu Poar la set, no l'aigua, sinó el desig d'aigua que la calma sempre temporalment. O com va deixar escrit Italo Calvino: "Sobre aquest estat de desig convé ser més precisos: hom observa un estat de desig quan d'un estat de satisfacció es passa a un estat de creixent satisfacció i per tant, tot seguit, a un estat d'insatisfactòria satisfacció, és a dir, de desig".

Val la pena subratllar que no es pot reduir el desig al que en essència és la seua dimensió eroticoamatòria i agafar-lo (ell, esmunyedís per naturalesa!) en un sentit més ampli, la pulsió, la inquietud, el principi que mou l'existència humana. La necessitat d'omplir el buit o la mancança que ens conforma, la cerca de l'altre, del cos, de la presència de l'altre, s'estén a la construcció inacabable del propi jo, la sagnant lluita per l'equilibri i el "Hygee", la paraula noruegodanesa que designa el sentiment de benestar, d'ambient alegre, íntim i càlid que dona nom a un poema: "quan llar és un país d'amor". Així es desprèn de la lectura d'uns poemes definits per la recerca (formal en tant que vital), per la llibertat, per la passió, per la veritat, contra la desesperança i l'angoixa, contra l'odi i les guerres. Les de Gaza i Ucraïna són presents als poemes "Cap al sud" i "Sang al Prípiat" respectivament, sense efectismes i molt emotivament, molt reals en la seua transmissió quasi fílmica, documental: heus ací la seua força, la de les imatges en la seua abassegadora immediatesa, sense proclames, com a testimoniatges crus de la veritat.

Els poemes d'Aina Riera, que naixen i s'expandeixen, ja ho hem dit, des de l'epicentre del desig, marquen també un transcurs, un viatge. Hi ha la solitud en què s'interroga a una mateixa i s'hi dialoga, burxant i despullant les convencions, i hi ha els companys d'aquest viatge i als quals van dedicats alguns poemes, en forma de carta ("A Dani Martínez"), homenatge ("A Laura Riera") o elegia ("A na Jeanette"). El final del poema que comença "Si jo no necessitàs tanta pell…", d'on hem extret el títol d'aquesta ressenya, és un bon exemple d'introspecció i autoretrat que no m'estic de citar i que l'autora recita magistralment (ho vam poder comprovar en directe el passat 15 de març a Alcoi): "Però som així, com m'ha fet l'hivern, mai sadolla i quieta, / d'anhel hodiern i vibrant esperit i ritual de recerca. / Tenc en el mot, la voluptat, i la pell somalla, / per estar dins la vida, com ella m'hi vol, / exultant i exhausta". El de la poesia no és un joc de mera estètica o un posat glamurós per a dies aigualits sinó un repte a vida o mort, tràgic i alliberador ensems, per a qui es declara "malalta de món" i diu ser "una carnisseria" ("aquí, la meva víscera trinxada per a tu, / perquè la roseguis lentament i pausada, / de sexe obert, / recordes?") o estimar "prou la vida per no convertir-la en deixia". Perquè "escriure poesia / és com saltar sense calces per damunt la lava".

I el viatge, poada i satisfeta la set, acaba de moment en uns poemes inspirats en terres d'Uruguai, Cabo Polonio, "Monte Ombú", amb el seu bosc de bellaombres, la flor del Sietecueros, d'on emergeix "l'inici d'aquest no-final". El de la pell, com el d'aquest arbre americà, és motiu recurrent en Poar la set com a símbol d'autodefensa, de frontera permeable entre el dins i el fora. La poesia d'Aina Riera és un volcà actiu amb erupcions que fertilitzen i vivifiquen, molt en sintonia amb altres poetes dones que hem visitat ací darrerament (Alba Palau, Isabel Canet). El final del llibre ens deixa amb la delitosa set de més poesia. Què més es pot demanar?: "estirar / amb aquest rovell / que ja assedega".

[Publicat a Saó núm. 517 d'octubre de 2025.]