Llum, paraula, cos

Josep J. Conill, La llavor en la fosca. Salze Editorial, Josep Porcar editor, col·lecció flors del mal, núm. 1. Castelló de la Plana, octubre de 2025.

· · ·

La publicació del darrer llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) és fruit de la feliç conjunció d'uns editors atents i sensibles, amb ganes de donar molta brega, i el desplegament d'una obra que no pot deixar indiferent ningú que s'estime de veres la poesia, la literatura i aquest país fet sovint de massa distàncies i silencis. En el cas de Salze Editorial, que comanden amb sàvia mirada els poetes Josep Porcar i Marta Vilardaga entre Osona i la Plana des de 2021, la sèrie de traduccions de poesia universal contemporània que ja ha donat cinc preciosos volums (Julia Hartwig, Dinos Khristianópulos, Louis MacNeice, Eavan Boland i Attilio Bertolucci) es complementa ara amb la col·lecció de poesia catalana contemporània que porta el baudelerià nom flors del mal en homenatge a un dels pares de la modernitat literària. El disseny dels nous llibres, marca de la casa, és al seu torn una declaració d'amor als llibres que combina molt bé classicisme, austeritat i elegància, idoni per estimular el plaer de la poesia i la lectura. Llarga vida a un projecte nascut a contracorrent de tantes coses! Pel que fa a La llavor en la fosca, el llibre que avui ens ocupa, no exagerem si diem que es tracta d'una obra monumental, destinada a perdurar (contra distàncies i silencis). Per la magnitud quantitativa (ni més ni menys que 112 poemes, la majoria d'ells de llarga extensió, repartits en 6 seccions) tant com per l'interès dels temes que aborda i la multiplicitat de formes i recursos poètics que s'hi apleguen.

Foguejat a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan poemes seus van aparèixer a la revista Llombriu i a l'antologia Brossa Nova (1981), Josep J. Conill no va tornar a l'edició poètica sinó molts anys després, en 2002, amb Despossessió, al qual van seguir La nit en blanc (2011) i Signes antipersona (Contra la poesia) (2016). És autor, a més, de valuosos assaigs en el camp de la sociologia del llenguatge (Del conflicte lingüístic a l'autogestió, 2007, Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, 2012) i de tres llibres d'aforismes, Submarins de butxaca (2008), Sic transit gloria, mindundi (2015) i el més recent Estelles sota les ungles (2024), i responsable de l'edició de l'obra poètica del castellonenc Màxim Alloza (1885-1945) i coeditor de Do Latim às Linguas Nacionais (2004), de Lluís Vicent Aracil. Les diverses opcions literàries i interessos de l'obra de Josep J. Conill descansen sobre una molt sòlida enciclopèdia cultural i un rigor intel·lectual desacostumats per aquestes latituds que encara fan més incomprensibles (o massa comprensibles, ai!) les distàncies i els silencis que l'assetgen. Esperem que l'edició de La llavor en la fosca contribuesca a trencar un setge que dissortadament no és l'excepció de la regla en una cultura massa dominada pels personalismes i la immediatesa.

Perquè el conjunt de la proposta poètica de Josep J. Conill naix a contracorrent de les pràctiques i poètiques avui hegemòniques. La llavor en la fosca combat el sentimentalisme i els romanticismes vagarosos amb les eines més punyents del racionalisme gràcies al control de la sintaxi, que exigeix el coneixement en profunditat de la llengua i del llenguatge poètic. La inspiració, sembla dir-nos l'autor entre versos, cal embridar-la si no volem sucumbir a les trampes del bonisme esteticista dels llocs comuns i transitar el buit i la insignificança. Si no volem convertir la poesia en un exercici gratuït i prescindible. La seua és expressió d'un nou realisme allunyat dels discursos que històricament l'han tractat d'acotar, una poesia de l'explicitació arrelada en la complexitat de l'experiència humana, epigramàtica, lluminosament esmolada en la pedra de la ironia, d'una factura radicalment clàssica (amb clars vincles amb Ausiàs, Villon, Quevedo, Donne, Baudelaire, Larkin, Gil de Biedma, Brecht i Gabriel Ferrater, aquest amb nom i cognom) per a una visió moderna sobre temes plenament vigents i punts de fricció dels pitjors mals contemporanis.

Tot i que temes i formes s'entrellacen al llarg del poemari amb reincidències, ecos, contiguïtats i variacions, a la primera de les sis seccions hi predominen els poemes sobre la paraula i l'escriptura, el llenguatge i la poesia. La segona, al seu torn, se centra més en l'amor, el desig i el plaer, l'etern combat entre Eros i Tànatos, mentre que a la tercera s'apleguen poemes dedicats a la crítica de costums, les convencions i mentides socials (el matrimoni, el consum, l'alienació de les persones…). Hi sovintegen les reinterpretacions dels gèneres literaris ("Conte cruel") i la subtilesa de les abundants referències culturals, sobretot literàries i cinematogràfiques. La part central del llibre, la quarta, abunda en motius poètics fornits per la memòria personal de l'autor gràcies als quals el lector assisteix a episodis del passat en una mena d'ajustament de comptes i a un desplegament sinuós dels temes de la senectut i la mort (llegiu l'impressionant "Crit"). La cinquena secció intensifica la presència de la mort en poemes com el magistral "En nom del pare" amb què el poeta converteix l'oració i l'esperança en un clam d'angoixa i reconeixement del dolor i la tortura humans. Finalment l'última part articula el contradiscurs poètic que desmunta el mite de Jesús i les enganyifes de la religió a través, per exemple, del monòleg dramàtic de Maria en el magnífic "Stabat Mater" o en el titulat "Teoagonia", la denúncia dels fraus de determinats lletraferits en diversos poemes, l'horror del nazisme o de Gaza en "Magatzem de l'infern 2" i la tragèdia dels fugitius i les pasteres ("Navis stultorum"), els desastres ecològics a "Gaia" o la deserció del propi idioma en "Sangtraït": "Aquells que hàgim traït / la llengua d'un nounat / en un temps traduït / malversarem el fat, // reus d'un pecat d'origen / pel verb que no hem llegat, / absents en el vertigen / buit de posteritat // d'uns mons que no són nostres, / de signes sense rostres / com rastres bruts de fum, // nuncis d'una impostura / que el crit dels morts sutura / a força de costum".

Fet i fet, la de La llavor en la fosca, la força suggestiva de la metàfora, la poesia sembrada enmig la cruel nit humana, és una festa poètica que cal celebrar com pertoca a les ocasions especials i les coses de veritat, una llavor que ha germinat per donar pas a la llum, la paraula i el cos.

[Publicat a Saó núm 518, novembre 2025.]