SOMNI D’UNA OMBRA
Jordi Botella
I
Molt abans que l’escrivent Fernando Pessoa es multiplicara en centenars d’autors que ompliren els manuals de la millor literatura portuguesa per al futur, Shakesperare oferí a la posteritat un dilema, «ser o no ser», que encara no s’ha pogut resoldre. Tanmateix uns anys abans hi hagué un poeta menor nostre, Joan Timoneda, que a partir d’un dubte sobre ell mateix i l’amor, projectà la incògnita del rostre davant l’espill «sóc qui só que no só jo»; i més anys arrere Píndar inventà la modernitat vertadera a partir d’un embarbussament grec «ti de tís / ti d’ou tís», o dit d'una altra manera, «què és qui, què no és qui?», un vers esmolat del segle Vè aC que a continuació rebla amb la resposta següent :«Somni d’una ombra és l’home».
La roda fou decisiva per a la posteritat, però més encara la projecció d’una ombra en la caverna. Més enllà de les flames que oscil·len com dansarines balineses es perfila sobre la paret un gargot, el rostre fosc d’un altre rostre, un interrogant llançat a la foguera, «so qui so que no so jo».
Al principi va ser el caos i de la foguera del caos va nàixer l’estranyament, matèria amb què es basteix l’home, al costat del fang i les vísceres. L’estranyament sorgeix de la consciència: el reflex en l’aigua, l’ombra en la caverna i l’alé d’un matí d’hivern escocés.
II
L’últim poemari de Manel Rodríguez-Castelló ens parla d’aquesta seqüència d’interrogants que conformen el genoma humà. Ja en el seu llibre anterior Lletra per a un àlbum (2005) despullava els versos de qualsevol embolcall que poguera atenuar la mirada sobre l’abisme producte del pas del temps, de la memòria i de les cicatrius que van deixant sobre les persones.
Preguntes què
mentre vas desmadeixant el temps
que va fent-te
Ara, sense la unitat de propòsits centrats en la pèrdua de la mare que caracteritzava aquells versos de l’any 2005, el poeta fragmenta en cinc seccions aquesta consciència que, potser, xifre en la imatge del túnel i el punt de fuga el seu major significat: una lleu guspira enmig de la foscor; l’expectativa en els feixos de la llum que, a poc a poc, s’aproximen gràcies al nostre moviment constant; un lloc d’encontre on coincidiran les dues línies paral·leles del que som.
Exiliats del país, exiliats de la terra.
La primera secció d'Estranyament ve a ser la consciència de les persones amb les quals comparteix viatge Manel Rodríguez-Castelló, totes elles encarnades en una humanitat construïda a partir d’éssers que «caminen davant de mi […] / A la nostra esquena ha començat l’incendi […] / Aquestes són / les empremtes que van quedar en la cendra», com clarors filtrades a través de les claraboies dels túnels, referències efímeres que ens permetran seguir el camí.
Així doncs, «El destí és un poema al·lucinat», edificat vers a vers, passa a passa, un projecte col·lectiu sense més garanties que no siguen les d’«aquella tenacitat que custodiava en la frescor d’un aljub secret / aigua i més aigua d’invicta memòria».
III
De sobte les «veus» del túnel convergeixen en una de sola. S’obri el diàleg amb l’altre, Andrea, la filla, com si s’encengueren els llums d’un saló de ball. Sota els compassos d’una suite que revela un temps circular sobre el qual els dansaires giragonsen amb els compassos d’una peça on «benvinguda i comiat / són baules de la mateixa cadena, cara i creu / de la moneda que la vida / sempre està llançant a l’aire», pare i filla són els «autonautes de la cosmopista», idèntics a Julio Cortázar i Carol Dunlop embarcats en un viatge que els menà de París a Marsella sense eixir de l’Autopista del Sud.
Així pare i filla, amb les ressonàncies de les paraules que José Agustín Goytisolo pronunciava a Julia, «a pesar de los pesares», van a mamprendre una aventura vital perfilada en la imatge de l’automòbil i els seus passatgers com una metàfora del nostre pas per la vida, contradictori, efímer… sota l’estranyament de qui no sap destriar «el punt fix i el punt de fuga / […] entre el proper i allò que va perdent-se en la distància / […] diàleg entre el dins i el fora».
De manera molt semblant a la de la furgoneta batejada amb el nom de Fahner que conduí al llarg de setmanes Julio Cortázar del nord al sud, la filla acabarà sent per al pare la companya, l’heroïna mercè a la qual «Tu, princesa del meu conte, amb la llança d’un somriure / mates el drac de la tristesa».
Tots dos en l’automòbil de la vida, pare i filla fitaran l’horitzó sota la incògnita i alhora el prodigi que naixen de la ignorància de la pròxima corba, de la direcció del volant o de, fins i tot, de quina serà la següent parada.
perquè continuen estenent-se les carreteres
dellà del temps infinites
amb el misteri d’Un mateix i l’Altre
IV
Vivim en la utopia dels punts de fuga: el lloc imaginari on van a confluir el que som i el que no som, el que som i el que voldríem ser, la realitat i la paraula justa per encaixar-la. Tanmateix, aquesta recerca ens esperona a seguir endavant en una «espiral infinita detinguda / mentre buscava el seu centre», tot i saber que aquest moviment constant acabarà essent un «caragol ja convertit en pedra de memòria, / eco geològic del temps que no es recobra».
«L’arbre caigut del sentit em barra el pas / per un camí que ignora els nords». El caminant guaita de reüll la bruixola i s’adona que l’agulla s’ha tornat boja per a esdevenir una fletxa llançada enmig de la nit. Com si la paraula gratara la corfa de la realitat per comprovar si les síl·labes corresponen a l’objecte assenyalat, si les paraules graten en els racons del cervell per trobar el sentit.
Aquesta és la «matèria de l’estranyament»: «obris la porta a una realitat que té altres portes» com un malson de passadissos infinits que et du enlloc. Llavors «Preguntes què» a l’igual que Píndar quan exalta la figura del púgil Aristòmene d’Egina, guanyador en combats a Megara i Marató, després d’elogiar els seus triomfs que l’assemblen als déus, i acaba interrogant des de l’altre costat de l’espill «qué es qui, què no és qui?».
Una resposta pot ser «grisa cendra del no-res». Una altra podria ser «una absència que en l’aire reverbera». Al capdavall «Acabes estranyament pensant que el poema més bell / parla només en silenci». Amb tot, contiues amanollat al full en blanc com un nàufrag «a les ales del sentit», un tauló corcat, fràgil enmig de l’oceà però que et permetrà covar l’esperança de sobreviure, escriure «una paraula / que hagués estat dita una vegada només», «Una trista cançó que és soledat / parla entre les runes del temps / d’amor i mort».
V
També, però hi ha una «Cançó del ja sí». Perquè «Entre el ja no i el no encara / hi ha el silenci de l’espera / besant el coll de l’abisme, / hi ha el parèntesi que és pàlpit de l'ésser, / el quiet moviment […] / hi ha el desert blanc de la paraula / i un cavall que galopa sense brida […]». Hi ha «La vida perpetuant-se / en cada alè».
La «Cançó del ja sí» encapçala la quarta secció, que du el significatiu títol de Els dies futurs. Després d’una travessia en què gràcies a la humitat de les parets del túnel hem enfilat l’eixida amb un refilet de llum que s’emmirallava en els bassals, ara «podem sortir a l’encontre de l’ara sí ja / i per sempre».
Abans «la nit s’assemblava massa a un ull tancat±. Ara, després dels passadissos on les paraules rebotaven buscant els objectes i el sentit s’emmurriava en un racó del cervell com una nina abandonada, obrin els braços les places, el lloc on s’alça la veu de l’ànima civil.
La veu solitària que abans cercava en els túnels el punt de fuga on retrobar-se amb ell mateix i amb els altres, ara batega dins d’un cor que denuncia «la templa dels corruptes / […] la migdiada del polític […] / la gola de l’arquebisbe […] / la rialla purulenta de les finances […]» i «amb la fona heretada de l’antic combat / lluita contra els goliats de la guerra».
Aquest és el temps de les places, el temps de l’abraç més enllà de les fronteres i el temps de les persones: «home o dona seuen a la porta de casa. / En la resplendor de llur mirada / combaten / un destí escrit amb lletres tenebroses / amb l’instint tossut de trèmula esperança».
VI
L'última secció, Seqüència d’Angus, pren el nom d'una regió escocesa. Sota aquest epígraf amb set poemes, la «seqüència» s'entén com una successió d'elements amb un vincle entre ells, a l’igual que en el cinema una unitat dramàtica d'espai i temps ens descriu un passatge.
En el poemari s’adopta la imatge de l'aigua com la consciència d'un temps que va i ve amb la mateixa fragilitat i insistència del riu Esk al llarg dels segles. Unitat de la consciència de la persona i del corrent que flueix amb un sentit propi: «el vell estranyament / de les aigües, / infinitud del que mai no es tanca ni s'esgota / ans es recrea en cada revolt, i creix en cada salt / que fem d'oblit o permanència».
Sota un atmosfera entumida de whisky, molsa i roure assistim al trànsit d'un any a l'altre. Darrere del regust mineral al paladar i l'esguard rovellat de les boires del Mar del Nord Manel Rodríguez-Castelló elabora un escandall i alhora obri una expectativa per a arrribar a la conclusió que «Viure té aquestes coses / de la memòria pujant en glopades d'abisme, / un arrap sobtat en el lloc de velles ferides».
A la celebració d'aquest cap d'any tots hi acudim com a la cançó de Jaume Sisa: «Oh benvinguts, passeu, passeu. / De les tristors, en farem fum». Són personatges d'un vell espectacle on un mateix actor representa els papers del rei i del bufó: «Corona't aquesta nit / encara que la corona siga massa gran / o massa petit el cap».
Dins del got de malta rellisca la ironia «en l'abraç de sentit que la vida et dona, / bellesa compartida de l'amor / en l'última nit de l'any a Angus». Perquè, al capdavall, en la convenció del pas d'un any a l'altre, enmig de la conxorxa del confetti, «el primer dia és cada dia», la lucidesa ens permet distingir, enmig de «Llum i gebre sobre els camps» la «complicitat de silencis i tristeses / en l’any que s’estrena».
Mirades compartides amb un món que puja el teló un any més, el ritual de la regeneració i alhora de l’angoixa que es reflecteix en les aigües fosques del riu Esk –el nom del qual, en gaèlic, vol dir aigua–, que reitera la partitura de l’existència: aigua dins de l’aigua: «Impugnen les esperances / els mals averanys que alguns vents /d’ahir s’entossudeixen encara a empényer».
Seqüència d’Angus tanca el llibre i dona ple sentit al conjunt perquè troba com «El vell lligam / perdura estirant-se pels camins que recorren la vida». El «vell lligam»que enllaça l’espai, el temps i les persones i justifica l’argument de la nostra història de la mateixa manera que les aigües del riu Esk travessen l’argila i la torba fins dissoldre’s en el mar d’Escòcia: aigua dins de l’aigua.
Aquest trànsit de l’any és l’hora de la celebració, perquè el prodigi de no saber destriar el final del principi o el principi del final, qui som i què deixem de ser, ens esperona a insistir en aquest «viatge en el temps, / enllà de coneixement i memòria». És l’hora de la celebració d’una realitat capaç, com nosaltres mateixos, de ser sotmesa al canvi tothora. És l’hora de la celebració d’aquest estrany viatge a través dels segles i dels espills, i de les persones que ens hi acompanyen. Per això «Brindem per tu / enmig les extenses solituds d'Angus», mare, des de les «taules parades amb unes roses / del jardí que perdura / en un ventre d’imbatuda tendresa». Per això «Brindem per tu”, amiga, perquè «la teua veu, la teua mirada» fan «que per les portes / mal tancades no hi entre el fred ni el vent».
[Alcoi, febrer de 2014]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada