Estimat Manel, ací t'envie, més o menys ordenades, i apel·lant a la teua més que contrastada benevolència, les emocions, idees i sentiments que la lectura d'Humus ha fet en mi. Poesia, crec jo, molt honesta, que viatja de la ira a la contemplació lleument esperançada, de la terra en flames al jardí de les paraules: l'odissea, en fi, de l'aventura humana.
HUMUS, DEL CRIT A LA PARAULA
Després de la collita de l'assassí de la boira a la Mirada d'Ulisses, el Harvey Keitel, sense possibilitat d'una altra resposta front al fets consumats, llança un dels crits més esgarrifosos que jo haja sentit i vist mai a la història del cinema. I crec que a la següent escena –o al voltant– diu un dels poemes més bells dins la bella epopeia que aquest film és. Parla de tornar (a Ítaca, és clar) amb la roba d'un altre home, parla de retrobar el patí i el llimoner, l'estança i l'amor, i, el que més em va colpir, comprèn fins a quin punt, com a artista que és –abans obsessionat pels rotllos d'una pel·lícula mai revelada– s'endinsa o identifica –per primera volta potser?– en l'aventura humana. Llegint Humus he vist versos com a rèplica de l'esmentat crit. Paraules que sonen com a brams. Versos que ens sacsegen, ens atabalen, ens desassosseguen. Paraules que volen allunyar-se del crit cap als sentiments i la seua verbalització. És realment el poeta un fingidor? Sempre he tingut dubtes amb aquesta percepció pessoana, pel que pot suposar de desafecció envers la vida. Tenim el crit i la paraula, i és clar que la segona és sentiment raonat, però sentiment: enlairar el crit que només amb la paraula / ateny velocitat d'espera. I tenim el perfum –el rar perfum– d'una èpica natural, no gens bèl·lica, la que destil·la aquesta esmentada aventura humana reflectida al paper: s'escriu per sentir / el bes dels morts sobre la pell. És aquesta la raó del no-temps, de la ucronia, d'aquest lloc desassossegant a l'ombra del temps? I, tanmateix, acceptes el mandat brossià I siga la vida sempre al davant, però amb cert matís crepuscular: El vent escriu amb un llapis d'escuma / a l'esquena del mar / una carta d'amor. Poema com a instant suspès en el temps, i versos com a instants suspesos en el poema: La tarda és el sabor de canyella dels teus llavis, o el que és el mateix, el fabourg St. Germain abocant-se al mediterrani. Si d'aquest Humus depengués, demà mateix podríem començar la ciutat futura. Per què collons varen guillotinar aquests versos? Encara que el natural escepticisme de l'experiència quasi ho anunciava: i la llum torna a la mudesa. M'agrada moltíssim aquesta poesia que et reflecteix, crec, amb netedat, sense espúries aparences. Potser siga la màxima aspiració del creador davant la desesperança resignada que, com deia Leopardi, suposa el final de tot, de la sensibilitat i de la poesia.
Pepe Alonso, 20 de juny de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada