València underground

Acaba d'emergir de l'esbudellada panxa de la Gran Via Marquès del Túria un refugi antiaeri del temps de la guerra, quan l'avinguda duia el nom de Durruti. Ja sabem que a poc que furgues l'entranya de València, hi brolla l'aigua o les ruïnes, o les dues coses alhora. La realitat invisible no deixa de ser realitat encara que no la vegem, i ocupa més espai que el de les simples aparences, per la mateixa raó que és més gran el que ignores que el que més o menys creus saber. Això, és clar, no es limita al terreny de l'arqueologia, que opera en termes de verticalitat històrica, sinó que s'estén sobretot per l'ampli horitzó coetani. La miopia de la nostra mirada guanya moltes diòptries en la societat de la (des)informació perquè l'espectacle vertiginós de la imatge i l'estridència dels discursos del poder que escampen els altaveus mediàtics arriben a fer-nos creure que la ciutat és només allò que volen que mirem i escoltem. Si tota ciutat és en part invisible, com va pronosticar Italo Calvino, la seua invisibilitat s'ha de fundar, perquè siga habitable, en un cert equilibri entre allò superficial i allò submergit. Però la laberíntica ciutat de València té més aviat la forma de l'iceberg (i en temps d'escalfament global, malgrat el fred d'aquests dies!). Si un no es desempellega de tant en tant de la miopia imposada, fins i tot de l'adquirida amb la més bona de les intencions, pot sucumbir a l'amarguesa de pensar, posem per cas, que Canal 9 (o Camps o Fabra) és el país i que ací tots es diuen Roberto o Sentandreu. Ve a tomb la divagació d'avui per l'emergència d'un parell d'anècdotes sense pretensió de categoria: l'existència a la ciutat d'un restaurant on al costat d'exquisits plats el chef llegeix i regala poesia (més per més, més) i de la impremta de la Fonteta de Sant Lluís, Martín Impressors, convertida des de fa anys, a través del segell Campgràfic i de l'infatigable impuls de Josep Lluís Martín, en punt de referència obligat del disseny i la tipografia. Contracorrent, excepcional, pedres del marge em diran. Exemples, respondré, d'una València oculta sota tones de ferralla inútil. (A Tunísia i altres països àrabs emergeixen avui realitats que fins ara eren invisibles, almenys per a la mesquina miopia d'Europa i els USA.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de gener de 2011.

La baveta de la valenciania

Deu ser molt dur això de ser Senador o Senadora, ho comprenem, per Tarragona o per Cuenca, per València o Badajoz. No pel sou ni per l'excés de treball, no, sinó per l'ensopiment propi d'un càrrec i d'una institució que ningú no sap ben bé per a què serveix. Clar que a alguns o algunes això els deu importar ben poc mentre arrepleguen les garrofes cada mes, però a la majoria aquesta inanitat els deu posar dels nervis, pobrets. En diuen la Cambra Alta, però és per dissimular, perquè la moral general –emoluments a banda, ja dic– deu trobar-se molt a la baixa. El mateix nom Senat evoca senectud, o senil, és a dir, cosa de vells, i no crec que a ningú li faça gràcia de ser identificat amb idea tan obsoleta en els temps que corren. Molt pitjor en el cas de joves com José María Chiquillo, encara en edat de merèixer, per no dir res de la tendríssima Leire Pajín. Quan el cos encara vol sexe, droga i rock & roll, haver d'organitzar unes partidetes al cinquet o al parxís amb els companys de bancada entre dues becadetes de plenari o comissió deu ser insofrible! I que de tant en tant vinga el president de torn o el cap de files a amollar-te la lliçó magistral!
Per això no entenem que per una vegada que algú dóna sentit a la vetusta institució, sempre en el terreny virtual dels símbols, com ara escenificar allò de la representació territorial perquè ses senyories facen una mica de gimnàstica amb l'aprenenatge de llengües no estrictament espanyoles, o no tan espanyoles com l'espanyol, els del PP munten aquest sarau contra la traducció simultània i el saludable ús de l'auricular (peça imprescindible per a una vida jovial). Com sempre, els senadors valencians d'aquest partit, seguint la veu de l'amo Aznar, lluminosa guia de la Còndor mediàtica, han donat la nota més pintoresca en l'il·lustre casino. La valenciania que tant els fa escatainar al corral valencià naix de l'espanyolia acomplexada de qui porta en la sang les humiliacions patides per avantpassats remots i oblidats i ara es mou per fi tan fluïdament amb el castellà que no perd ocasió de practicar-lo, tan pagat i agraït, tan submís, amb la baveta que li cau, pobret.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de gener de 2011.

La soledat del fumador de fons

No sé què emprenya més de la recent llei antitabac, si l'expulsió dels viciosos del paradís uterí dels bars (els altres llocs públics ja eren vetats a tan pecaminosa dèria) o la conversió d'un tema certament anodí en l'estrella invitada a presidir les tertúlies pàtries com una cortina de fum, i no per manca precisament d'altres debats més substanciosos. Mentre es parle del fum del tabac, certament, altres flames bastant més perilloses continuaran cremant i empudegant l'aire com si tal cosa. Es produeix així la inversió de la magistral metàfora ausiasmarquiana d'un fum transformat en casus belli que s'enlaira en absència d'ignició i d'un combustible digne d'aquest nom (“sens foc continuu fum”). Vam desistir en el seu moment de viatjar i fumar alhora, com si els plaers fossen mútuament incompatibles. En els aeroports vam estimar-nos més l'abstinència que l'oprobi d'aquelles peixeres tristes on ningú no parlava (i quantes vegades la cigarreta havia encès la conversa i havia estat l'inici d'una bella amistat!). Als restaurants i bars purificats per la nova asèpsia, fumàvem disciplinadament a la porta del local. Molt abans que ningú no prohibís res, quan es fumava com aquell qui diu fins al quiròfan, les regles de la cortesia ens feien demanar permís abans d'encendre la cigarreta. La dèria prohibitiva, que ha pres la forma de la cortina de fum per dissimular altres intoleràncies molt més amargues, s'estén com una taca d'oli en la societat de les restriccions. El que més emprenya és el dit inquisidor, la instigació a la delació dels viciosos, el paternalisme d'un estat omnímode que vetla per la salut amb una mà, amb una altra compta els euros i amb una tercera (en té moltes més: per això és omnímode) se l'agafa amb paper de fumar obviant el fet que amb cada xuclada s'embutxaca sis setenes parts d'impostos amb què els aficionats a la mala vida bé tenen pagat un llit d'hospital. El que més emprenya és veure's caminant per la corda fluixa amb l'abisme de la delinqüència esperant allà amb la boca oberta. I que ningú no toque un pèl dels abusos bancaris, de la malaltia del futbol, de la corrupció sistemàtica, del vici abúlic de la televisió, del menyspreu a la cultura, dels infinits perills del trànsit, de la indústria nuclear…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de gener de 2011.

Fet per cercar

Ivan Brull, Cantaments. 13è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt 2010. Onada Edicions, Poesia 8, Benicarló, 2010.


Cantaments, la primera entrega poètica d'Ivan Brull (València, 1978), contravé el tòpic que parla de la immadura fragilitat dels neòfits. Passa que els tòpics, aquests prejudicis de la raó que sovint ens priven dels beneficis d'una mirada neta, cal prendre-se'ls amb molta cautela. Quantes grans obres no són fruit d'autors novells i quants llibres fallits no es deuen a la mà de poetes consagrats? Siga com vulga, i prescindint d'aquests apriorismes, el llibre que avui comentem és una proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera. Austera amb el maneig del material poètic, que no decau mai en la temptació de la filigrana espectacular; intel·ligent perquè sovint basa la seua construcció en les indagacions del pensament poètic, en la reflexió o revisió crítica de l'experiència. I sincera? És molt difícil de definir aquesta qualitat poètica, emparentada amb l'autenticitat i la veritat, perquè és una sensació que el lector obté de fonts molt diverses i que té a veure amb les inflexions d'una veu que sentim creïble i que ens anima a establir amb els poemes un pacte de confiança. Rere el neologisme de Cantaments (una fusió de cants i encantaments?) Ivan Brull traça un itinerari que comença amb l'assumpció del passat familiar, eixa cadena íntima i esborradissa de la història que es corporifica en el mateix autor, Trams de família. Hi segueix la secció titulada Les claus esmolades, on assistim amb major intensitat a la forma de l'autodiàleg amb què el poeta aborda el tema de la recerca i l'evocació de les coses perdudes. La tercera part del poemari, Anades, tornades, pèrdues, conté 11 poemes (cinc dels quals són sonets) de caràcter eroticoamatori, ubicats en experiències presents o passades. La part final, L'esguard del mussol (com el brúfol o l'òliba, ocells de nit que sovint han simbolitzat la saviesa), se centra sobretot en la reflexió sobre l'escriptura com a experiència personal, com a obertura al món i ensems com a reclusió en els propis límits, en els vaivens d'aquella dialèctica entre el dins i el fora que és consubstancial a tota escriptura. En certa manera el moviment del poemari s'estableix de fora cap a dins, de més lluny a més a prop, del passat al present, del general al particular, no, és clar, com a punts nítids ni fixos, sinó més aviat com a tendències, vaivens, oscil·lacions, espais que sovint es confonen, camins il·luminats pel focus del pensament i la poesia que ara es fan visibles i tot seguit s'esborren en la boira. A qui açò signa li han semblat especialment commovedors i arrodonits els poemes que Ivan Brull dedica a desempolsegar la memòria fragmentària de la família, els de la primera part, amb aquelles veus fantasmagòriques que habiten les cases enrunades d'un passat que, tanmateix, tremola en el present tothora actualitzat de la memòria amb una dimensió plenament física. Entre la celebració i l'elegia, el poeta evoca els paisatges de la seua infantesa pels viaranys d'aigua de l'Albufera valenciana i la llum rescatada de Xàbia i Dénia.
Tota poesia de veritat és una lluita per la forma. La proposta d'Ivan Brull és, en aquest sentit sí, vacil·lant, temptativa, des de la consciència (que hem aprofitat per titular el present article) que el poeta és sempre un cercador, que la seua feina parteix sempre de l'absència. És probable també que aquesta sensació de dispersió que tenim llegint Cantaments siga deguda al fet que els poemes aplegats en el llibre hagen estat escrits en períodes de temps molt dilatats i que la suma tinga el propòsit (i el mèrit) de l'antologia personal. En qualsevol dels casos, aquest començ d'Ivan Brull és sens dubte fulgurant, molt més que una simple promesa: la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs. De moment, fareu bé d'assaborir aquests cantaments amb delitosa calma.


Publicat a Saó núm. 355, desembre de 2010.

Un matoll de raïm de pastor per acompanyar el poema homònim d'Ivan Brull.

Benidorm 2011

He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula) per terres escoceses. Ni correu electrònic ni premsa digital, només la cadència de l'idioma propi i compartit que sempre es porta damunt i que és el que més s'ha sentit aquests dies a The Auld Byre, la casa dels meus germans al cor d'Angus, perquè els valencians hi érem abassegadora majoria. Per completar la teràpia no he desaprofitat l'ocasió d'empassar-me un bon grapat de poemes de Don Paterson i de Norman MacCaig (aquest continue assaborint-lo lentament en l'edició completa que acaba d'enllestir el seu fill per a Polygon: un malta de tan extraordinària qualitat requereix tot el temps del món) i, fins i tot, de saludar el nou any vestit amb falda (però no a lo loco, o no del tot) de bon tartà i ballant melodies de la terra animades per acordió i violí. Avesat a fumar a la intempèrie del rigorós hivern escocès, supose que em serà menys penós el compliment de la llei antitabac que acaba d'entrar en vigor ací. Després de tornar a passejar per les platges de Saint Cyrus i Lunan Bay i els gèlids carrers de Montrose, Dundee i Edimburg, i d'haver esplaiat els ulls pel mantell de neu que encara cobreix Escòcia, de confondre'm entre la boira i haver mirat el cel net ple d'estrelles d'alguna nit, em creia quasi estalvi del mal quan tafanejant entre els programes de televisió vam descobrir la sèrie titulada Benidorm, fidel retrat de la fauna britànica que sol elegir aquesta destinació turística. Com que malgrat la meua perícia com a lector, l'anglès parlat continua sent un misteri insondable per a mi, no en puc donar massa detalls, però a la tornada tots els viatgers que anaven a Alacant em semblaven clons dels antiherois que havia vist a la pantalla. Mentre l'avió anava perdent altura a les envistes del delta de l'Ebre, sobrevolava un país que a aquella distància i sota la llum nítida de gener era d'una bellesa potser només comprensible des de la pròpia memòria, per molt que els benidorms on d'altres troben inspiració per a l'humor més desimbolt i més negre siguen el pa nostre de cada dia en la petita distància i tinguen tan poca gràcia. Però que no ens falte l'humor en l'estrenat 2011.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de gener de 2011.

Els noms i les coses dels noms

Pere Salinas i Joan Navarro, Grafies. Incisions, Editorial Editilde amb la col·laboració de sèrieAlfa.art i literatura, València, octubre de 2010. Pròleg de Gemma Gorga. Traduccions: Octavi Monsonís (espanyol), Elisa Andrade (portuguès), Adela Gato (francès) i Pilar Segarra (anglès).

Dos anys després d'aquell treball de correspondències entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro que fou Atlas, vet ací impresa, en el present llibre, la darrera incursió pel camí del diàleg a través de les fecundes terres transfrontereres de l'art. A diferència d'aquella proposta –un intercanvi sostingut en el temps de preguntes i respostes que engendraven noves preguntes i respostes–, Grafies. Incisions parteix del treball plàstic inicial de Salinas i culmina en els poemes de Navarro elaborats just un any després. Per continuar amb la metàfora epistolar diríem que la d'ara és la lletra poètica que Navarro escriu en contestació a la carta pictòrica de Salinas, dividida en les divuit incisions que mantenen la correspondència amb les divuit grafies del pintor. Però més enllà del tempo i seqüenciació d'ambdós treballs, i gràcies a la disposició en paral·lel de les dues escriptures, el resultat d'aquest diàleg és idèntic en els dos casos: les dues veus, els traços dels dos artistes, són perfectament audibles i visibles, com a formes específiques d'expressió, en la fecundació recíproca i en l'amplificació de sentits que suposa tot diàleg autèntic.
Ens trobem d'entrada amb la deliberada voluntat de transgredir les convencions més superficials de les arts respectives en el sentit del títol (que es cenyeix a aquella descriptivitat tan usual en moltes propostes plàstiques i no pocs treballs poètics), una mena de sinestèsia o transferència metafòrica entre la pintura i la poesia, sense que la maniobra, a la vista dels resultats, signifique cap mena de renúncia a l'essencial de cada modalitat artística i sí una obertura de possibilitats temàtiques i expressives. Així, Salinas escriu les seues pintures traçant símbols fònics, grafies, i Navarro fen la matèria del sentit amb l'instrument tallant de les seues paraules: incisions. La impressió de la forma de les lletres és tan visible en els quadres de Salinas com audible en els poemes de Navarro ho és la presència de l'element matèric.
Com en altres llibres de Joan Navarro (pense ara en el seu darrer treball A deslloc), el llarg poema inicial es pot llegir quasi com un manual d'instruccions o, millor, com un mapa que dibuixa la totalitat del viatge que són els seus poemes en prosa, l'embrió i el cos perfet, l'origen i el final, creació i dissipació, com un joc de nines russes pautat pels dos punts (realitats disposades en cercles concèntrics) i el punt, alenada entre dues analogies, el·lipsis que habiten distàncies comptades en milers d'anys llum, sincronia de l'esclat fenomenològic.
Aquest llarg poema és una paràfrasi del Gènesi. No parteix, però, de l'abans sinó del després: “Després de la paraula tot fou paraula”. Com en el relat bíblic, és a través de la paraula ja humanitzada (per “guarir-nos de la malenconia del buit”, “Pedra de betzoar per a la tristesa”), que el “garbuix de sons s'il·luminava”, que s'engendren noves paraules, “Incisions: Fornícules del no-res”. Però la linealitat de la narració, l'arbitrari ordre cronològic de causes i efectes, es trenca ací, es doblega i mira enrere, cap als imaginats moments anteriors al primer hàlit de vida, cap a “aquelles hores primeres”, “La veu d'aquella aurora”. El poema recorre el camí i el dissol; la maniobra consisteix a “diluir-se en el trànsit” i “Persistir”. Sobre l'anomenada i callada presència dels objectes, en la mudesa impassible dels processos, de sobte s'erigeix el subjecte sense nom (“No era allà, però hi era”) o viatgem una distància còsmica que ens duu a Aschenbach (el de Mort a Venècia?), a les síl·labes trèmules de Baruch (Spinoza?) o a l'Eurídice que habita el regne de les tenebres. Construccions de les paraules, trama i ordim de la memòria, “paraules que parlen d'elles i entre elles i que callen en dir-se”. Tot això després de la paraula, i gràcies a ella, coneixement i experiència, nom i cosa del nom. “I abans de la pintura”? Aquesta pregunta tanca el cercle del primer poema i obri la porta dels altres disset.
A partir d'ací, en poemes més breus, es multipliquen i solidifiquen les correspondències entre quadres i paraules, i l'exquisita selecció lèxica de Joan Navarro, que busca el grau màxim de precisió objectual en una escriptura entretallada (“Moviments del pensar”, en diu l'autor) que va donant lloc a l'emanació permanent de sentit i referències com una obra sempre oberta en la seua infinitud, es concentra i s'expandeix en l'expressió del procés, en el pòsit i la deixalla, en el sediment, en l'etern retorn dels noms a les coses dels noms: perpètua gènesi i moviment. El diàleg entre aquests dos grans artistes, per a sort de tots, continua regalant un material preciós a la nostra gana de plenitud i bellesa.

Publicat a Saó núm. 354, novembre de 2010.

El matís d'Hugo Mas

Feia estona que m'havia penedit d'anar en cotxe al concert que Hugo Mas oferí a la Sala Matisse la nit del dijous quan vaig trobar un espai miraculosament lliure en l'infinit cementeri d'automòbils de Blasco Ibáñez. El fred i els perills nocturns que assetgen el ciclista, em repetia, eren preferibles a l'estúpid desassossec de buscar aparcament com l'ase voltant la sínia. Sort que m'ho havia agafat amb temps. Quan vaig arribar al local només hi havia els instruments dels músics a l'escenari i deu o dotze matiners com jo que demanaven beguda. La sala ja era quasi plena quan va aparèixer l'Hugo i a mi encara em quedava mig gintònic. Amics, coneguts i saludats de l'artista, entre ells bona cosa d'alcoians, encaixaven i intercanviaven mots amb la concreta intensitat dels prolegòmens d'una actuació. Va pujar Hugo a l'escenari amb l'estudiat aire de descurança marca de la casa i, fetes les presentacions mentre l'orquestra escalfava motors, demanava un rom amb llima i una cigarreta. Per molt que la majoria dels congregats hi havíem anat per escoltar-lo, no és fàcil, per les dificultats acústiques del local i els confusos titubejos dels principis, captar l'atenció del respectacle d'una manera tan contundent i immediata com ho sap fer Hugo, que des de la primera síl·laba deixa clar que està disposat a seduir-nos amb el millor de si mateix, que és molt. I així fou durant un recital d'hora llarga en el qual va repassar els principals temes del seu àlbum més el regal d'un himne anarquista de Léo Ferré que ell posa en boca dels treballadors alcoians. Que l'Hugo Mas és un monstre de l'escena (per recórrer a un tòpic tan manit com indispensable) és cosa evident, com ho és la seua capacitat per liderar uns músics a qui deu bona part de la qualitat dels seus arranjaments musicals. Però la raó per la qual aquest músic-poeta, que ha assumit sense estridències els llegats més vius i imperibles de la cançó, és punt i a part en l'actual panorama rau en la saviesa amb què subministra el matís i fa rodar la seua proposta sobre l'eix de la paraula dita, cantada, recitada, mussitada, l'elegant administració dels seus silencis. L'explosió de sentits que ens va regalar a la caverna de la Sala Matisse, l'allau d'emocions amb què ens fa bategar la bona cançó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de desembre de 2010.

                                                     Foto d'Ernest Estornell durant l'actuació a 
                                                                    l'IES F. Ferrer i Guàrdia 1/12/2010.

Nosferatu

Té mèrit que a aquestes alçades de la pel·lícula (o és més aviat una interminable sèrie televisiva?) protagonitzada pel nosferatu de Castelló, aquest monstre de l'escena encara ens sorprenga amb un nou colp d'efecte que deixa petites tantes memorables actuacions com li recordàvem. Com passa quasi sempre que la immensa figura de Carlos Fabra ocupa la pantalla mediàtica, la notícia de l'estàtua projectada per a l'aeroport de la capital de la Plana ha estat subratllada per una sintaxi que posa la carn de gallina. Els en reproduiré un exemple, possiblement millorat pel redactor del periòdic, i que siga el que Déu vulga: “Él se inspira en mí, saliendo de la cabeza de Carlos Fabra un aeropuerto”. La frase sona estranya, forçada, com d'ultratomba, però és que la destresa literària no és el plat fort dels films de terror, i menys quan el protagonista hi ha de fer a més de guionista, director i productor alhora. L'aeroport que està eixint del cap amb ulleres fosques de Fabra és, sens dubte, el de Castelló, tot i que de moment l'únic que es veu (o que no es veu) és l'empresa Aerocas i els 300.000 euros destinats a l'erecció del monument de 24 metres d'alçada i 18 de diàmetre obra de Ripollés, coprotagonista de la pel·lícula. Suposem que els avions, que hauran d'anar amb compte de no impactar contra un obstacle de tals dimensions, vindran després. De l'artista en qüestió només coneixem una mena d'aspirina amb braços i cames que presideix una coneguda rotonda de València, de manera que no estem en condicions d'avaluar-ne els mèrits, tot i que sembla, per les fotografies en què apareix vestit d'arlequí o de bufó, perfecte per a pel·lícules de vampirs especialitzats a xuclar la sang dels pressupostos. També hem vist la cara de l'estàtua inspirada en el cap d'on ix l'aeroport, una màscara mortuòria que s'ha estalviat el repte de reproduir els ulls de l'ensabonat president. En comptes dels ulls que miren, doncs, hi tindrem l'espill opac de nosferatu. Per muntar la seqüència final de la pel·lícula suggerim el conegut poema de Brossa, que li va que ni pintat: “Aquí és un home. / Aquí és un cadàver. / Aquí és una estàtuta”.

Publicat a Levante-EMT, dissabte 11 de desembre de 2010.

Els budells del poder

De les afirmacions d'Aznar al diplomàtic estadounidenc de torn que acaben de destapar els papers de Wikileaks (traduïm l'intraduïble: “Si veig Espanya desesperada, hauria de tornar-hi”), es desprenen tot de dubtes inquietants. ¿No expressa la part condicional de l'oració més aviat un desig (sord, tàcit, subordinat, com la majoria dels que sol llançar entre dents, amagat darrere el bigotet fatxa, l'expresident) que una possibilitat raonable? Desig de veure Espanya en plena desesperació per haver-hi de tornar (no a Espanya, sinó al poder directe sobre ella) a desfacer entuertos. No direm res sobre la desesperació d'Espanya, ni sobre la idea que tal cosa puga ser visible a ulls humans, i menys a ulls tan petits com els d'Aznar. ¿I si a la hipotètica manca d'esperança hagués contribuït (però això no entra en els seus càlculs) de manera decisiva ell mateix i el seu partit? Volverán las oscuras golondrinas o banderas victoriosas, tant se val. La malenconia de qui va presentar la retirada de l'atado y bien atado en la figura de Rajoy com un servei a la pàtria i no com el que realment fou, l'única manera de salvar la pell i continuar pastant milions a compte de les multinacionals neocons, torna de tant en tant per omplir el present d'una por retrospectiva que tomba d'esquenes. Amb tot, no és aquesta ni de lluny la notícia més substanciosa de l'allau de papers que posen a la intempèrie els budells de l'exercici del poder gràcies als agosarats de Wikileaks. En el fons el quart de milió de documents alliberats del secretisme dels estats no aporten cap novetat, res que no sospitàssem o que no estigués més o menys escrit i descrit de Maquiavelo ençà. Però de la sospita més o menys fundada sobre les misèries del poder hem passat d'un colp a la verificació documentada. Els quatre o cinc periòdics més importants del món no han tingut més remei que administrar la bomba i veure d'alleujar-ne els efectes curant-se en salut. Potser tot això posa en entredit les pràctiques del periodisme convencional i subsidiari (el quart poder és al capdavall poder). Però més enllà de les revelacions d'Aznar, que empetiteixen encara més el ridícul salvapàtries, hi ha el dubte de si tot això no es perdrà en l'oceà fagocitador de l'actualitat i si, exposats els budells del poder a l'aire lliure, podrem crear-ne un altre de necessari i possible.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de desembre de 2010.
   

Fora de la llei

Després de la minifestació d'España 2000 a Benimaclet i de la indesitjada i indesitjable visita posterior de José Luis Roberto i una quinzena d'altres hienes al Centre Social Terra, el delegat del Govern espanyol, Ricardo Peralta, ha afirmat que aquest partit d'extrema dreta “no ha incomplit la llei”. Vol dir això que, segons ell, no hi havia motius legals per prohibir l'exhibició de violència xenòfoba que ha tingut els veïns amb l'ai al cor durant tota una setmana. No sabem quina llei invoca Peralta per llevar-se de damunt la mala puça, si la de partits o la del codi penal (totes dues, en el capítol II i l'article 510 respectivament, penalitzen les conductes que atempten contra drets i llibertats fonamentals de les persones), però sona a excusa de mal pagador. És una llàstima haver de recordar allò de feta la llei feta la trampa, perquè ens agradaria comprovar que la llei és igual per a tots i no donar més arguments al nostre escepticisme. ¿O no hem de considerar il·legal la irrupció en un local públic, al més pur estil western, d'un grup de coneguts feixistes per intimidar i amenaçar de mort els clients? ¿No és il·legal recórrer a la violència, verbal i física, contra “emigrants, ocupes i catalanistes” (sic) i altres espècimens de la llibertat? ¿O és que la llei invocada per Peralta serveix per empresonar abertzales i, pel mateix preu, donar també ales i cobertura als grupuscles violents d'extrema dreta? Utilitzats durant la transició com a forces de xoc per als treballs més bruts de la reacció blavera, la dreta triomfant ha pagat generosament els seus serveis amb la impunitat i sovint amb bons contractes públics (veja's el cas més conegut de Levantina de Seguros del temut Roberto). Gràcies a això València s'ha convertit en ciutat sense llei on els xèrifs de l'esquerreta oficial s'espolsen les puces i deixen la ciutadania amb el cul a l'aire. Més valdria a Peralta recordar els casos de Miquel Grau i Guillem Agulló o les bombes a Fuster i Guarner, i tots els atemptats contra la democràcia que des de fa anys protagonitza impunement la bèstia feixista, abans d'agafar-se-la amb paper de fumar legalista i veure passar el proper seguici fúnebre en batí d'estar per casa. Qui avisa no és traïdor, com ha fet España 2000, però sí aquell qui, amb el ceptre de la llei a la mà, empara aquesta violència. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 de novembre de 2010.

El dia de la bèstia

Benimaclet, el barri on treballe i on he viscut molts anys, és terra d'al·luvió formada pels sediments de diversos corrents migratoris que el van transformar de dalt a baix a partir dels anys seixantes. Els primers immigrants van arribar-hi empesos per la centrifugació del desarrollismo que va buidar camps sencers de Castella, Andalusia o Extremadura. La proximitat a la Universitat i els mòdics lloguers de les cases que els nouvinguts havien anat adquirint van atraure-hi també molts estudiants. La convivència entre petits botiguers i llauradors autòctons, treballadors, estudiants, ensenyants universitaris i altres professions liberals, va conferir al barri, en el crepuscle del franquisme, un aire desimbolt i una placidesa a penes alterats pels frecs normals en tot veïnatge. L'equilibri entre horta i ciutat, sentenciat a mort per l'avanç del formigó que mou la roda especuladora, manté a Benimaclet un cert verd d'esperança: si el camp ja no hi és, hom el pot sentir encara en el ritme de vida i les fragàncies que escampen les brises estacionals, caminant per sendes antigues i carrerons que s'abracen a la Plaça on hi ha la casa que hostatjà el mestre Carles Salvador, al cementeri voltat de bancals. La identitat benimacletera compensa en part el buit d'una ciutat governada per la burrera i es nodreix d'una recepta que inclou associacionsme, treball per la llengua i la cultura valencianes com a via d'integració social, tractament solidari i democràtic dels problemes, llibertat i tolerància com a ingredients principals. Tot això és el que la bèstia feixista, que ahir intimidava al Cabanyal i despús-ahir a Russafa, voldria reduir a cendra. Amb el vistiplau d'una autoritat que es desentén dels incomptables atemptats que tenen la rúbrica de la mà negra, i emparats en drets que no dubtarien ni un segon a conculcar, les bèsties de la porra i els anabolitzants mentals d'España 2000 han convocat avui (escric divendres) una manifestació pel barri. Els pijos de la Gran Via reviuen el cadàver insepult del franquisme i, per a vergonya i impotència dels demòcrates, tornen a escampar el seu odi racial. Però aquests xenòfobs seran avui els únics estrangers al barri. El poble de Benimaclet continuarà demà, i passat, i l'altre, viu i unit com un puny en el seu compromís per fer-se més habitable, arrelat i obert, alternatiu i solidari.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de novembre de 2010.

El que val és la transparència

Yves Bonnefoy, Principi i fi de la neu, El Gall Editor, col·lecció Trucs i Baldufes núm. 13, Palma de Mallorca, maig 2006. Edició bilingüe francès-català. Títol original: Début et fin de la neige. Pròleg i traducció de Susanna Rafart.


El poeta i crític francès Jean-Michel Maulpoix, a propòsit d'Yves Bonnefoy (Tours, 1925), destaca l'antiplatonisme com una de les característiques essencials de la seua poesia. No es tracta de buscar l'ésser (o, si se'm permet, el sentit) dellà del sensible sinó en l'aparença mateixa, perquè les coses d'ací pesen més en el cap dels homes que les idees perfectes. És probablement el mateix que afirma María Zambrano quan diu: “El poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. Capgirant la posició idealista, per a Yves Bonnefoy és precisament el concepte, la idea, allò que barra el camí i mascara el rostre de l'ésser. Al llenguatge petrificat del concepte, doncs, Bonnefoy, segons el crític francès, hi oposa la paraula poètica surant en veïnatge de l'innominable. Naturalment ambigua, ella esborra els límits, renuncia a encerclar excessivament l'objecte i desbarata la separació entre les coses per tal de restablir el conjunt de correspondències. El resultat d'aquestes operacions se situaria en l'ideal artistotèlic de la transparència: “Dans des phrases qui soient comme une rumeur d'abeilles, / comme une eau claire” (de la secció La grande neige - El torb). Alliberar-se del llast d'idees i conceptes fóra indispensable per aconseguir l'estat de disponibilitat poètica i acarar l'instant i la immediatesa (que algun colp porta a la llunyania del record convertit en presència viva en el poema) en la seua nuditat. Début et fin de la neige - Principi i fi de la neu és d'alguna manera, segons la traductora al català i responsable del pròleg la poeta Susanna Rafart, un “tractat de teoria artística”, o una reflexió poètica sobre el llenguatge, “perquè el pensament poètic és un mode d'acció sobre el llenguatge”.
Hereu declarat de Mallarmé, Yves Bonnefoy se separà aviat del moviment surrealista per una  resistència a tot allò que mena a l'absolutització de la poesia i a la seua conversió en univers separat de la realitat, autosuficient o autàrtic. Per a ell la poesia és una experiència dialèctica que tendeix a superar l'oposició entre realitat i somni. La seua dicció, despullada de tot element accessori, densa i essencial, està emparentada amb Henri Michaux i Paul Éluard, però també amb René Char o Giuseppe Ungaretti.
Publicat en 1991, quan el poeta tenia seixanta-sis anys, Principi i fi de la neu s'organitza en cinc seccions (La grande neige, Les flambeaux, Hopkins Forest, Le tout, le rien i La seule rose) que es despleguen a partir del motiu central de la neu (i del fet de nevar) com a gran metàfora de la creació poètica. Com les paraules que en l'encaix de les unes amb les altres van il·luminant nous jocs de correspondències, els flocs de neu que van caient sobre les coses (preparant el gran llenç en blanc que ha d'albergar una nova representació, una nova aparença) pinten de no color i de silenci el paisatge, una transparència en trànsit, cap a l'aigua, cap a la neu trepitjada. La neu (l'escriptura poètica) desembulla el cel, aclareix la confusió, prepara el paisatge de la disponibilitat poètica. És la paraula que subratlla les coses, com aquelles pomes que sorprenien, nues en la seua espera després de la caiguda de les fulles, i “Avui captiven / Les seves espatlles / Tan modestes resseguides / Per un rivet de neu”. Però al contrari que en la pintura, sobre el gran llenç de la neu la poesia no pot al capdavall inscriure la immediatesa, ja que només s'expressa en unitats de temps. Bonnefoy ho diu així en el poema “La mica d'aigua”: “A aquest floc / Que tinc damunt la mà, li voldria / Assegurar l'etern / Tot i fent de ma vida, del meu escalf, / Del meu passat, dels dies presents, / Un instant solament: aquest mateix, sense límit. // Però ara ja és només / Un poc d'aigua, que es perd / En la boira dels cossos que trepitgen la neu”.
El títol rescatat d'avui, llegit al ritme de la suau caiguda de la neu sobre els sentits del lector, subratllant el pes de cada mot, bressant-se en la transparència d'uns ecos llunyans, està destinat a perdurar en la memòria que camina damunt la fugacitat de les coses. A la traducció de Susanna Rafart, ben meritòria en general, se li podrien objectar ací i allà alguns matisos. La creació poètica que és a la base de tota traducció és a fi de comptes un camí obert a infinits paisatges.

Publicat a Saó núm. 353, octubre 2010