La riallada del poder

Mentre forcen la legalitat, dictada per ells mateixos, fins a extrems insuportables per a molts, continuen mantenint el seu somriure d'afable ciment armat. Quan alguna llei de rang superior o una institució de més alçada, europea o internacional, adverteix sobre la il·legalitat de la seua legalitat, prometen, amb posat de corderets democràtics, rectificar amb un somriure impertorbable d'orella a orella. El somriure de campanya permanent és, de fet, la carassa que millor encaixa en el rostre invulnerable dels homes de poder situats majorment a les blindades bancades de la dreta (que ocupen també no pocs representants de la pseudoesquerra). Sorpresos amb les mans a dins la massa, imputats, fotografiats amb els calçotets a l'alçada dels genolls, convictes d'execrables o ridículs crims, culpables de suborns i corrupteles, enemics declarats de l'interès públic, blanquejadors de diners negres i ennegridors de principis democràtics… no perden mai l'agilitat per a articular un somriure que és el producte de la llei de l'evolució de segles d'omnipotència. Aquest somriure, que pot derivar en sonora riallada en els individus més radicals de l'espècie a compte de la desgràcia aliena i el manteniment dels privilegis de casta, és la burla descarada del poder, la lleugeresa antidemocràtica dels qui es veuen governant vassalls encara. I no l'abandonen, el somriure o la riallada, ni quan, per desviar l'atenció dels focus públics, es donen obertament a la guerra bruta o la caça de bruixes, a compte de Catalunya, de la líder dels desnonats o de l'escola pública. Cadells que es preparen per al somriure infal·lible com els de Nuevas Generaciones de Castelló, ara que al seu gurú don Carlos Fabra comença a petrificar-se-li la gràcia, posen en marxa mètodes de denúncia anònima contra la llibertat d'expressió dels mestres fent servir el contrastat model del senador MacCarthy dels anys cinquantes i els sistemes de delació que els nazis inculcaven entre els joves perquè denunciassen les tebieses ideològiques dels pares. I no els cau el somriure de vergonya, probablement perquè es pensen que la paciència dels desheretats és infinita. Només quan per trencar el cercle viciós de la impotència, algunes de les innombrables víctimes del somriure descarat del poder assenyalen amb el dit, fustiguen, escridassen a la porta dels domicilis, la rialleta comença a esquerdar-se i apel·len llavors al respecte i la pau democràtica que ells s'han passat reiteradament pel folre. Però sols quan el clamor acusador serà multitudinari cauran amb estrèpit les carasses.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de març de 2013.

Un any més tard

Ja fa un any que Camps se'n va eixir de rosetes, de la teranyina en què va caure gràcies a la pròpia estupidesa, l'herència sanguínia del vencedor etern i el narcisime de l'incompetent que s'emborratxa d'adulacions. L'aranya Gürtel dels diners a dojo, en temps de pocavergonyes i vaques grosses, va teixir bé el parany on va enviscar-se l'infeliç i alguns sequaços més, en especial aquell Costa del peluco hiperbòlic i un esportiu que no ho era menys i que han fet inútil qualsevol intent de camuflatge, ni tan sols a l'ombra d'un escó parlamentari que li assegura el pinso i on passa l'estona sense pena ni glòria. Un any més tard d'aquella absolució surrealista –per a tothom excepte per als cinc membres del jurat que van signar-la–, Camps, el Mortet, ressuscita a l'actualitat perquè el Tribunal Suprem ha decidit revisar aquella pantomima de judici i, si molt convé, esmenar la plana a un jurat popular que ben probablement va actuar sota els efectes d'alguna apòzema desconeguda o algun encantament difícil de descriure. Mentrestant hi ha hagut tot el que vostès ja saben i que frugalment podríem resumir en allò de “no hi ha pa per a tant de xoriço”, els milions de Bárcenas, els sobres dels mandarins del PP, els imputats que seuen tranquil·lament en llocs que algun dia tornaran a ser parlaments democràtics. En el viacrucis d'una justícia que mai no actua amb rapidesa i eficàcia, excepte en casos com els desnonaments i en sentències contra la mateixa classe, l'expresident serà acompanyat pels més veterà dels il·lustres corruptes, al seu torn expresident d'unes quantes coses i encara president fantasmagòric del vergonyant pseudoaeroport de Castelló, o la pseudoempresa que gestiona el no-res que decora l'estàtua ripollista (monument a l'alçada de la lletjor d'aquests temps), l'intocat Carlos Fabra. Completa la tríada, en dies propers a la passió, la imputada Marisa Gracia, que per si algú no ho sabia és exgerent de Ferrocarrils de la Generalitat i responsable d'haver amollat 600.000 euros a una agència de comunicació (sic) perquè donés instruccions als tècnics de la casa de com respondre a les acusacions de negligències per l'accident del metro de 2006. La resolució judicial d'aquests casos no ens rescabalarà del mal que al País Valencià han fet individus com els esmentats, ben cert, però evitarà un altre mal, no menys temible, el descrèdit total d'una democràcia ja ingressada en la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI). 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de març de 2013.

El Tribunal de Justícia europeu ha dit no a la llei hipotecària espanyola, una altra ratonera legal al servei dels amos de la caixa i els seus servidors governants. La sentència podrà aturar de moment la brutal humiliació dels desnonaments i probablement l'assassinat dels suïcidis emparats per la lletra il·legible de la llei. I tot gràcies a un grapat d'activistes de noms tan evocadors com Ada (o l'ardor) que han aguantat ferms sota el xàfec de la indiferència, el menyspreu de banquers i polítics i la solidaritat dels qui caminen, quan poden, damunt la corda de la crítica estafa. Sort que ens movem per l'escenari europeu, per bé que hi convisquen les llums de la raó i la tradició democràtica amb les ombres voraces dels mercats i la seua maquinària d'escorxar carn humana, i que de tant en tant Brussel·les posa una mica de trellat a la boja descordamenta espanyola. A fi de comptes, Europa és també l'espai on una certa decència encara fa dimitir un ministre britànic descobert en una trola que ací no passaria de mentida piadosa o una ministra alemanya per copiar l'esperit i la lletra d'una tesi aliena. A Madrid, en canvi, Rajoy, meitat home, meitat camaleó, prodigi quasi sobrenatural a l'hora d'afirmar una cosa i la contrària, rep la sentència del no, que és una derrota en tota regla, sense que li caiga a terra el rictus forçat i activant aquells tics pels quals passarà a la història perquè són la demostració palpable de la tensió que provoca l'abismal distància entre el que es diu i el que se sap, és a dir, l'art impertorbable de la mentida que delaten els seus moviments compulsius. Europa diu no als desnonaments, i ja és un consol que la germana gran pare de tant en tant els peus a tant de fatxenda, però per arribar a aquesta doble negació (desnonament deriva de no, Corominas dixit) no oblidem que hi ha hagut prèviament la negació ben raonada del carrer, la resistència dels grups més generosos, que solen ser els més necessitats, el tràgic no dels qui han decidit llançar-se finalment a l'abisme perquè la pròpia vida ja era l'únic que els quedava. No per no és més per més, és a dir, més no. En aquestes ens trobem, eixamplant la xarxa de solidaritat del no, alçant la murada defensiva contra el vent gèlid que ajorna la primavera. I llavors veurem si del no multiplicat serem capaços de passar al gran sí, a l'implícit a tota gran negació, tot envit, esmena radical a la major. Com en el mus: hor dago. I jugar-se-la tota, qüestió de vida o mort.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de març de 2013.

Passeig Ovidi Montllor

La fúria rajolera fou una manera d'emparedar el tros de veritat que s'arrecera en els plecs de la memòria. Només arrenglerant milions de rajoles i ocultant tones de misèria moral rere els murs de l'urbanicidi podien prosperar fugues de capital, diners negres, maniobres especulatives, democràcia submisa, finances de pim-pam-pum, xantatges i tots els delictes que alimenten el poder. Molts ara cauen del cavall, la parra o la figuera amb gran estrèpit i algun que altre bony. Però durant els anys de bonança i prosperitat, en gran mesura subvencionades per Europa, quan l'espill de la transició encara reflectia les falses lluïssors de l'oblit i el punt i a part, algunes veus que no es deixaven enlluernar van ser tractades com simples cagafestes, moscardes que només escampaven mal humor amb el seu brunzit insidiós. L'Ovidi en fou una, potser la més avançada entre nosaltres, la més lúcida i sencera. Molt abans que se n'anés de vacances, des dels primers acords arrancats a una guitarra i les primeres passes que trepitjaven la dura fusta d'un escenari, l'Ovidi fou pioner del desengany d'una democràcia agafada amb agulles d'estendre. Venia d'una memòria massa llarga i massa penosa –la de la classe obrera alcoiana– com perquè a les primeres de canvi es deixés enxampar, com tants altres, pel miratge d'un sistema que es negava a repartir la riquesa, la de la cultura i la paraula, la del treball i la vivenda, la de la justícia i l'assistència sanitària, aquelles coses que per fi tornem a considerar consubstancials a la qualitat democràtica. Per això durant l'únic període en què la dreta casposa ha governat Alcoi, aquella burgesia fabril degradada, estranya a la tradició democràtica, republicana i liberal dels antics patrons, l'Ovidi recaigué en l'ostracisme a què ja l'havien condemnat els capitosts autòctons i els seus mitjans de narcotització de masses. El sin complejos amb què els vells amos agafaven pel mànec la paella de la Generalitat era en el fons una assumpció dels pitjors vicis del franquisme feta amb centrifugadora neoconservadora. Les cendres d'Ovidi, però, voleiaven des del Barranc del Cint per sedimentar-se al lloc profund que els pertocava per naturalesa: el cor i la memòria del seu poble. Per això, quan avui per fi inaugurem a Alcoi el passeig que porta el seu nom, i a través de l'escultura que ha forjat Toni Miró, continuem mirant la Vall del Serpis, pensarem que un artista de veritat és un avançat al seu temps nascut per durar al fons d'una memòria que es reconstrueix dia a dia. 

Publicat per Levante-EMV, dissabte 9 de març de 2013.

[Foto Vilaweb]

La ferida de Grècia

Yorgos Seferis, Mythistórima. Poesía completa. Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, Barcelona, octubre de 2011. Traducció, pròleg i notes de Selma Ancira i Francisco Segovia.

· · ·

El títol d'aquesta ressenya s'inspira en un vers del poema “A la manera de Y. S.” pertanyent al llibre Cuaderno de ejercicios (1940): “Donde quiera que viajo Grecia me hiere”. De fet, el viatge, la llunyania de la pàtria i la potent presència de la grecitat en la seua poesia així com l'experiència, que la travessa de dalt a baix, de la història contemporània de Grècia, tan sovint tràgica, són ingredients fonamentals del periple artístic d'aquest poeta essencial que és Iorgos Seferis (Esmirna, 1900-Atenes, 1971). Nascut, doncs, en aquella ciutat de la costa oriental de l'Egeu d'on en els anys vint els grecs, després de 3.000 anys de viure-hi, en van ser expulsats, traslladat a Atenes amb la família als catorze anys, estudiant a París i Londres, resident, com a funcionari del cos diplomàtic del seu país, en diversos llocs d'Europa i del Pròxim Orient, i mort a Atenes en plena dictadura dels coronels, el viatge de Iorgos Seferis és en certa manera una versió moderna d'aquell altre d'Odisseu, símbol per antonomàsia de l'exili, l'aventura i el retorn. Un altre poema del llibre citat, “Sobre un verso ajeno”, comença així: “Dichoso aquel que ha hecho el viaje de Odiseo”, paràfrasi del famós sonet XXXI de Joachim Du Bellay, “Hereux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage”, que també inspira una de les cançons més belles, per cert, de Georges Brassens (entre jordis, treballadors de la terra o llauradors segons l'etimologia grega, va la cosa).

El màxim representant de la denominada Generació de 1930, que va imprimir un gir radical a la fins aleshores hegemònica herència de Costas Cariotakis (1896-1928), està, però, molt parcialment traduït al català, llengua en què a penes sabríem citar Mithistòrima, el llibre traduït per Carles Miralles en 1980 (Quaderns Crema), Tres poemes secrets, la magnífica edició que els valencians Jesús Cabezas i Rubén Montañés van fer per a Edicions de la Guerra en 1993, i els 34 poemes seleccionats i traduïts també per Carles Miralles per a la seua antologia Set poetes neogrecs (MOLU, 1988). Així les coses, doncs, aquesta edició en castellà amb els deu llibres que integren la poesia completa de Seferis és una ajuda inestimable per qui, inacapaç de llegir en grec, vulga endinsar-se en l'obra d'aquest Premi Nobel de Literatura de 1963, amplíssim traductor de clàssics i moderns, assagista i dietarista i autor d'una extensa correspondència, a més de poeta.

El títol elegit pels editors d'aquesta poesia completa, Mythistórima, que correspon en realitat a un dels llibres, de 1935, també traduït ací com a Novela, sembla del tot pertinent no solament perquè a parer de la majoria de crítics aquest és el seu llibre més important sinó sobretot perquè suggereix la fusió en la seua poesia entre els elements mítics de la tradició grega, com el referit més amunt, i la història contemporània del seu país, característica per què el poeta grec és sempre vinculat a T. S. Eliot i el seu mythical methode. I és que Iorgos Seferis no solament traduí The waste land en 1947 i va travar amistat amb el poeta britànic nascut a St. Louis sinó que referint-se a la seua pròpia obra afirmava en 1936, segons que reporta Carles Miralles en la seua antologia: “M'he proposat de descriure, amb una certa coherència, una situació tan independent de mi com els personatges d'una novel·la”. És especialment revelador d'aquesta fusió seferelotiana (amb perdó) el poema IV de Novela, “Argonautas”, evocació a través del tema mític dels refugiats grecs moderns i testimoniatge del mateix desarrelament que va haver de patir l'autor.

Avui que l'avarícia dels denominats mercats, la imperícia dels polítics i el descrèdit de la democràcia assetgen ambdues ribes de la Mediterrània i colpegen amb violència les classes populars dels seus països potser és bon moment per reprendre les paraules de Seferis, que semblen del tot dictades per a les tragèdies i les esperances d'aquests dies: “Un poco más / y veremos florear a los almendros / brillar al sol los mármoles / al mar romperse en olas // un poco más, / alcémonos aún un poco más”. Fins a tocar, almenys, certes estreles de la justícia social, esplendors de la poesia més imperible.

Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.

I passats per aigua

Hem acabat la setmana passats per aigua, neu, vent i pedregades. Els pronòstics meteorològics no han fallat. Com no han fallat les previsions per al País Valencià d'un dèficit que dobla la mitjana espanyola, un 3,45 front a un 1,7 %. Així, la sensació tèrmica és de fred intens, quasi insuportable, entre d'altres coses perquè van acumulant-se manifestacions al carrer que si bé aporten la calor i les calories derivades de la presència massiva de gent, també et fan estar moltes hores amunt i avall a la intempèrie amb una molesta impressió de cul gelat de sac. Sense comptar-hi els virus del refredat, que enguany estan pletòrics. Els qui més pateixen la maltempsada són els de baix, clar, sobretot quan s'espatla el sistema de calefacció i no arriben els diners de Conselleria per arreglar-lo. O els estudiants que han decidit fer bona cara contra el mal temps i manifestar-se sota la pluja posant el punt sobre la i, tan àmpliament ignorat durant massa temps, d'un obvi i jovial anticapitalisme. En aquestes circumstàncies de terrible oratge, fins el conseller valencià d'Hisenda i Administració Pública, el senyor Moragues, ha gosat atribuir el dèficit valencià a un finançament autonòmic inferior al que ens correspon per població. No ha arribat a parlar d'espoli fiscal ni ha explicat per què el seu partit va votar en contra de la proposta d'EUPV de millora del finançament autonòmic, però encara que els seus malabarismes són excuses de mal pagador, hem d'agrair-li el tímid acostament a un principi de lucidesa. Per a qui no passa ni pesa el temps ni l'oratge és per a la nostra tradicional festa fallera, que ja ha obert la veda i la descordamenta. La primera dama de la peineta, que no tinc el gust de conèixer, va aprofitar la Crida per anunciar al deprimit personal que s'havia acabat el bròquil dels problemes i començava el temps de l'oblit, la primavera (ai, ai…) i el gaudi falleril. S'agraeix molt una visió optimista de les coses sota tanta pluja. Tampoc, malgrat la brama que afirma que cada dia està més enxampada en el merder de la corrupció, importa el rigor meteorlògic a la propietària del balcó de l'Ajuntament, de l'Ajuntament i de les seues diverses conurbacions i rodalies, Rita Barberà, que ja ha omplert els carrers d'estendards que fan visible fins per als cecs la nostra ofrenadora i endeutada espanyolitat. I amb vehement menyspreu del minso pressupost i el temporal que deixaran fets uns draps les seues banderes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 de març de 2013.

Manicura

Les ungles són l’element més visiblement animal dels humans, recialles antropològiques de quan no havíem inventat encara armes més poderoses ni eines més pràctiques. Per això es va inventar la manicura, tècnica o art (depén de com es mire) que busca convertir el que la natura ens ha donat de sinistre i abominable en una cosa acceptablement bella, dissimular el que en nosaltres hi ha de pantera o de voltor, vaja. La literatura de terror s’ha nodrit amb profusió de l'animadversió cultural envers les ungles, que la manicura manté a ratlla perquè no es transformen espontàniament en urpes. Què seria de les bruixes dolentes dels contes sense unes bones i lletges ungles? A qui espantarien els ullals de Nosferatu si no tinguessen el suport d'unes temibles ungles? Saber que les ungles, com el cabell, continuen creixent després de morts situa aquestes formacions epidèrmiques directament en el fosc territori d’ultratomba. També plantegen, a un nivell més elemental, un especial problema d’higiene ja que estan fetes per escarbotar, arrapar, gratar, arrancar, clavar, accions que posen en contacte amb la matèria més immunda. També són signe de distinció i de classe. Si un les porta brutes (com el poeta: “arrape els teus genolls amb ungles brutes”), no és generalment per gust –de viciosos sempre n'hi ha hagut–, sinó per exigències del treball gràcies al qual d'altres les porten impol·lutes. La cura de les ungles, doncs, és una conquista de la humanitat, una sofisticació cultural imprescindible que solem reservar-nos per a la intimitat o per a establiments especialitzats. Per això, que Alperi, l'exalcalde d'Alacant, imputat en el cas Brugal i premiat per PP i votants amb un escó al Parlament valencià, aprofités un tediós debat sobre economia i ocupació per tallar-se les ungles a la vista de les càmeres no és només una solemne falta d'educació, sinó un insult flagrant a la democràcia i la ciutadania, amb o sense certificat mèdic. El cas també, vist amb un cert optimisme, ens regala una imatge que val més que mil paraules i que il·lustra molt bé sobre la vigent confusió entre allò públic i allò privat, segons el següent axioma: usar el que és de tots en estricte benefici propi (o furtar a mansalva sense complexos). Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de febrer de 2013.

[Foto de Jesús Signes.]

L'asteroide

Ja se sap que l’amor, o com es diga, és una bomba de rellotgeria. Sobretot quan va entreverat, com la cansalada, amb coses menys etèries com els diners, el poder o els cotxes de luxe, posem per cas. El que més sorprén d’aquesta història d’amor o desamor, que no sabem molt bé com definir-la, entre Victoria Álvarez i Jordi Pujol Ferrusola, hereu de l’expresident Pujol, amb la dirigent del PP Alicia Sánchez-Camacho en el paper de confident o alcavota i micros detectivescos emboscats entre les flors de la taula d’un conegut restaurant de Barcelona, és un detall sobre el qual els diaris hi han passat quasi de puntetes. Al final d’un d’aquells correus electrònics tan exemplaritzants, d’una qualitat literària situada quasi a l’alçada estratosfèrica de les converses telefòniques gravades entre el Bigotes i el seu amiguito del alma Francisco Camps, i a manera d’estocada letal, la tal Victoria rebla: “¡Viva España y viva la Roja!”. Dit, és clar, amb ostensible voluntat de fer mal, de burxar en la ferida identitària, com la ILP que pretén imposar la matança de bous a Catalunya. Per això diem que l’amor és una arma de doble tall i a la que bades es gira pel costat dolent amb voluntat torturadora, com va fer la tal Álvarez en no ser satisfetes, sembla, les seues pretensions de cobrar comissions de presumptes negocis milionaris que portaria entre mans el seu examant. Tot això, a més, quan l’asteroide 2012 DA14 passa fregant la terra a 28.100 km/h, amb els seus 50 metres de diàmetre i una massa de 130.000 tones. Pedretes erràtiques com aquesta s’acosten al planeta cada 40 anys, però no habitades per cap Petit Príncep que, en el terreny de les fantasies, pogués combatre contra el drac de la corrupció i l’estupidesa, inclosa la derivada del desamor o com es diga. Sumits en el fangar de la crisi i de la corrupció, dues cares de la mateixa moneda, aquestes històries de Mataharis d’opereta, com pedretes enmig l’univers rocós de la misèria, vénen al capdavall molt bé per desviar l’atenció de la podridura sistèmica que ens ofega i que ningú, des del poder, no sembla realment interessat a remeiar. Bon viatge, asteroide.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de febrer de 2013.

El carnaval

Ha arribat el carnaval, com en la cançó, temps propici per a esbravar tota mena d'efusions i de lirismes, sovint de maneres poc reglades i políticament correctes. No fóra carnaval sense transgressió, sense el puntet en què la gota vessa el got, sense la carícia d'allò reprimit i prohibit. El fum negre que s'enlaira per carnestoltes, entre cridòria i rialles, el caos pautat de les disfresses, el joc d'espills on es reflecteixen deformats vicis i virtuts, empudega el cel per restablir els humors vitals ací a la terra, els equilibris necessaris perquè torne el ric a les seues riqueses i el pobre a les seues misèries, com Serrat deia que passava l'endemà de Sant Joan. Per això la disbauxa carnavalesca s'encabeix sense estridències en el calendari cristià i compta sempre (excepte en el franquisme, quan el nacionalcatolicisme hauria prohibit fins l'esternut) amb el vistiplau de l'autoritat competent (o cara visible del poder), que coneix les virtuts higièniques de la festa multitudinària i dels excessos que s'ofeguen en el cercle dels plaers satisfets i en els enfits submisos de les bones ressaques. Ara que com un efecte col·lateral de la crisi econòmica, política i social pels badalls mal segellats del sistema emergeix a la superfície el líquid purulent, fètid i nauseabund de les injustícies i corrupteles digne del terror còsmic d'un Lovekraft, el carnaval comença a manifestar brots d'impaciència. No avisats encara, perquè els mandarins acostumen de viure molt lluny d'allò que els altres anomenem realitat, polítics més o menys vinculats amb el maremàgnum de la corrupció continuen desfilant per les passarel·les mediàtiques i desplegant les més vistoses plomes com paons blaus. I ací hi ha la impaciència del carnaval dels desocupats sempiterns, dels desnonats diaris, dels retallats tothora, dels miserables desassistits per l'estat en caiguda lliure. Ja li va passar a Camps, també en temps de carnaval, que començaven a escridassar-lo pel carrer, i li ha passat al pobre de Ciscar a Sueca. Blasco, Barberà, Cotino i tutti quanti que encara menegen la cua per aquest rodal del regne n'haurien de prendre bona nota i no col·locar-se enmig del carnaval ni disfressats del Che Guevara. No diguem don Carlos Fabra, el dia que aterre en els deutes pendents amb la justícia democràtica. Perquè si el carnaval ha estat fins ara un regulador d'humors, un assaig lúdic de la llibertat, la indignitat està donant pas a la impaciència, i ací o allà es pot tornar a muntar un petroli, com diuen al meu poble, que transforme el carnaval en el necessari carnaval de la revolta democràtica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de febrer de 2013.

[Crema de La Morca a el Villar, Els Serrans, 2009. Imatge extreta del bloc Villarpipol.]

Cos pedal

És increïble la capacitat d'adaptació dels cossos (amb els seus respectius òrgans, com va establir Darwin) a les seues funcions, determinades al seu torn per l'hàbitat. Clar que per a això cal un temps més o menys llarg d'evolució, de manera que els éssers més ràpids a transformar el seu cos d'acord amb exigències de funcions i hàbitat tenen més possibilitats de sobreviure. Això explica que hi haja cossos, com aquell qui diu, per a tots els gustos. És en la zoologia política, la que ara ens interessa, on els fenòmens d'adaptació corporal són més virulents i accelerats, potser per l'especial agressivitat del medi en què aquests animals viuen. Hi destaquen els vertebrats majors anomenats conservadors, que ocupen extenses praderies on poden depredar a cor què vols, raó per la qual alguns exemplars de l'espècie poden atényer proporcions gegantines i viure un fotimer d'anys. Especialitzats en la conservació a ultrança, mitjançant mètodes legals, paral·legals o directament il·legals, dels seus territoris de caça, per la seua golafreria aquests animals poden arribar a ser molt perillosos per a l'equilibri ecològic. Un exemplar molt vistós d'aquesta espècie és la femella cos pedal, anomenada així pels zoòlegs per la manera automàtica i extremament agressiva, com una matraca que gira sense descans, com defensa el grup de les envestides de qualsevol indici de llum, claredat o crítica fundada. La cos pedal és molt perillosa quan se sent acorralada o és agafada en una mentida, perquè llavors el seu aparell fonador comença a emetre una sèrie de sons estridents i amb el pedal a tota pastilla repeteix mecànicament i separant bé les síl·labes in-dig-na-da. Arribat a aquest grau de paroxisme, els experts recomanen des de fa temps fumigar una paraula tan manida com indignitat i derivats, que tant pot servir per a definir una cosa com la seua contrària (posem per cas, un jove en l'atur o una secretària general del PP nadant en la immensa piscina de la corrupció), agafar el bou del problema per les banyes, o el cos pel pedal, i, en un esforç solidari, inajornable i democràtic enviar aquestes perillosíssimes bèsties a les andrones de la història perquè les praderies tornen a ser habitables. (Aclarim als aficionats al noble art de la bicicleta que tot i la coincidència terminològica, la cos pedal i els altres individus d'aquesta espècie avui en vies d'extinció evoca a tot estirar una bicicleta, sí, amb pedals, però estàtica, que va cavant en terra la pròpia tomba.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 de febrer de 2013.

El sentit del temps

Josep Fàbrega, Les hores vives. XXIXè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez–Ciutat d'Alcoi 2012. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 98, Paiporta, 2012.

· · ·

El títol d'aquest llibre de Josep Fàbrega i Selva (Súria, el Bages, 1947) coincideix curiosament i de manera absolutament fortuïta, segons revelacions del mateix autor, amb el que el poeta Joan Valls i Jordà es va fer editar en 1978. Però si en aquell llibre crucial de Valls el poeta alcoià imprimeix un canvi de rumb decisiu i culminant cap a una poesia més testimonial capaç de desentranyar aspectes molt concrets del passat, personal i col·lectiu, el de Josep Fàbrega, guardonat amb el premi de poesia que convoca precisament l'Associació Cultural Amics de Joan Valls, és una reflexió sobre el pas del temps de caràcter més abstracte, velada pel ric aparat metafòric que hi posa en marxa l'autor i deslligada per complet de qualsevol biografisme o detall massa precís i anecdòtic. L'autèntica coincidència a què el títol a penes apunta s'hi dóna en tot cas a un nivell més profund i a causa del lloc central que ocupen en dos treballs tan dissímils les referències explícites al quefer poètic i a la poesia com a ocupació viva capaç de donar sentit a la pròpia vida, o almenys al fet de buscar-lo.

És revelador també, en el cas del llibre de Josep Fàbrega, el doble epígraf que completa el títol: Litúrgia del pas del temps. Lectures per a quatre veus. Perquè si la paraula litúrgia ens porta directament a les hores canòniques que organitzen el volum, les quatre veus remeten a les que sonen en cada una d'aquestes hores: maitines, laudes, prima, tertia, sexta, nona, vespres i completes. Integren la primera veu tres tankas, la segona divuit decasíl·labs amb rimes assonants en els versos parells, la tercera tres haikús i la quarta un sonet amb títols individualitzats (“Anacronisme”, “Introspecció”, “Mentides”, “Només”, “Vacu”, “De retruc”, “Sisplau” i “No”). El primer que crida l'atenció de Les hores vives és, doncs, la precisa harmonia compositiva, l'hermetisme no gens casual de l'estructura poètica. I en segon lloc, ja posats en matèria, el domini del llenguatge poètic i de la llengua amb què l'autor va travant el seu ben disposat treball.

Balanç vital i indagació sobre les limitacions de l'expressió poètica, sobre el pas de les hores, l'absència de futur i les circumstàncies que envolten la vocació literària de l'autor, Les hores vives és un llibre magníficament construït sobre un to, sovint amarg, que mai no decau i que demostra el perfecte domini del llenguatge poètic de l'autor des d'unes estructures intrínsecament dificultoses pel seu caràcter tancat. Sense voler reduir una proposta tan rica com la de Josep Fàbrega, direm que l'elecció dels motlles formals serveix a la identificació d'unes veus singulars que reapareixen cada hora. I si les estrofes d'origen oriental, tankas i haikús, concentren molt bé les descripcions cromàtiques, els matisos sensorials i el pas de les hores, corresponen als decasíl·labs, dins i fora del sonet, però sobretot en aquest segon, un to més meditatiu i greu, un major pes en el balanç vital que proposa Les hores vives.

El poeta de Súria i resident a Calders (Moianès) Josep Fàbrega i Selva és autor d'una ja extensa obra poètica que ha merescut, entre d'altres, premis com el Ciutat de Terrassa o el Miquel Martí i Pol. A banda d'uns quants llibres encara inèdits guardonats, l'autor ha publicat Postals de Calders (2004), Camins d'hivern (2008), Sis dies d'agost (2009), D'aquí estant no es veu el mar (2010), Bages (2010), Parlo d'Aloma (2010), Ingènuament protocol·lari (2011) i L'altra veu (2011), entre d'altres. Aquesta, però, és la primera vegada que una editorial valenciana li publica un llibre, excusa magnífica per remuntar-nos als anteriors treballs d'una veu ben sòlida i madura, d'una singularitat tan nítida capaç d'afirmar coses com les que s'expressen en el següent tercet: “Escric lluny dels miralls. La meva cara / ja no em recorda res del que he sigut. / On puc trobar el passat que no he viscut?”. El vell estranyament que fa destil·lar la paraula poètica aconsegueix de vegades la rotunditat dels poemes de Josep Fàbrega, artefactes perfectes de la sotsobra.

Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.

L'oferta

Coincidint amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, Alberto Fabra ha llançat una oferta certament curiosa. En els temps que corren tot esforç d’imaginació i diplomàcia, adobat amb la justa dosi de demagògia pròpia d’aquests casos i aquesta genteta, és poc. En previsió que l’actual procés al (amb perdó de taula) país germà només provoque inestabilitat i desconfiança, massives fugues de capital, trasllat de negocis a llocs més amables, qui sap si suïcidis col·lectius, ha ofert el país que gestiona per donar tota mena de facilitats als emprenedors que s’hi vulguen instal·lar. Caldria, però, matisar l’oferta, molt escaient en temps de rebaixes, que per a això no hi falten il·lustres precendents. Què els sembla, per exemple, l’organització d’una nova visita papal? Descartats Correa i el Bigotes (que no consta que fossen catalans) i els principals implicats en el cas Gürtel, amb o sense cotxe oficial i paga d’expresident, per raons òbvies, és segur que alguna empresa de dellà el riu Ebre podria ficar-hi cullerada. ¿O la reconversió, amb irrisòries despeses d’inversió, de l’aeroport (sic) de Castelló en un circuit de Fórmula 1 en substitució del ja amortitzat de València i en sana competició amb l’estranger de Montmeló? Amb l’avantatge que ja tindríem un director esportiu de la grandària de l’altre Fabra, el valent. ¿Parlem d’empreses educatives, amb excepcional oferta bilingüe espanyol-anglès i ràtio d’un ordinador per alumne? Iniciat amb èxit el procés de desmantellament de l’escola pública, és hora d’ofertar el que en queda a mans més emprenedores. ¿I la sanitat model hospital d’Alzira, enveja de l’ampla Castella? Amb l’ajuda de l’àgil administració valenciana que capitaneja Alberto Fabra, infrastructures de les dimensions i qualitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la Ciutat de la Llum o Veles i Vents, avui decandides per la crisi que ens colpeja, podrien viure una segona etapa d’or. Parlant d’or, per què no una nova oportunitat a l’espectacular urbanisme de Marina d’Or en platges encara verges? I el Valencia CF, que ara rescaten diners públics, ¿no seria més rendible sota l’ègida del FC Barcelona, a qui se li podria oferir el solar del Mestalla per a un Camp Nou Nou?  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de gener de 2013.