dissabte, 30 de març de 2013

La riallada del poder

Mentre forcen la legalitat, dictada per ells mateixos, fins a extrems insuportables per a molts, continuen mantenint el seu somriure d'afable ciment armat. Quan alguna llei de rang superior o una institució de més alçada, europea o internacional, adverteix sobre la il·legalitat de la seua legalitat, prometen, amb posat de corderets democràtics, rectificar amb un somriure impertorbable d'orella a orella. El somriure de campanya permanent és, de fet, la carassa que millor encaixa en el rostre invulnerable dels homes de poder situats majorment a les blindades bancades de la dreta (que ocupen també no pocs representants de la pseudoesquerra). Sorpresos amb les mans a dins la massa, imputats, fotografiats amb els calçotets a l'alçada dels genolls, convictes d'execrables o ridículs crims, culpables de suborns i corrupteles, enemics declarats de l'interès públic, blanquejadors de diners negres i ennegridors de principis democràtics… no perden mai l'agilitat per a articular un somriure que és el producte de la llei de l'evolució de segles d'omnipotència. Aquest somriure, que pot derivar en sonora riallada en els individus més radicals de l'espècie a compte de la desgràcia aliena i el manteniment dels privilegis de casta, és la burla descarada del poder, la lleugeresa antidemocràtica dels qui es veuen governant vassalls encara. I no l'abandonen, el somriure o la riallada, ni quan, per desviar l'atenció dels focus públics, es donen obertament a la guerra bruta o la caça de bruixes, a compte de Catalunya, de la líder dels desnonats o de l'escola pública. Cadells que es preparen per al somriure infal·lible com els de Nuevas Generaciones de Castelló, ara que al seu gurú don Carlos Fabra comença a petrificar-se-li la gràcia, posen en marxa mètodes de denúncia anònima contra la llibertat d'expressió dels mestres fent servir el contrastat model del senador MacCarthy dels anys cinquantes i els sistemes de delació que els nazis inculcaven entre els joves perquè denunciassen les tebieses ideològiques dels pares. I no els cau el somriure de vergonya, probablement perquè es pensen que la paciència dels desheretats és infinita. Només quan per trencar el cercle viciós de la impotència, algunes de les innombrables víctimes del somriure descarat del poder assenyalen amb el dit, fustiguen, escridassen a la porta dels domicilis, la rialleta comença a esquerdar-se i apel·len llavors al respecte i la pau democràtica que ells s'han passat reiteradament pel folre. Però sols quan el clamor acusador serà multitudinari cauran amb estrèpit les carasses.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de març de 2013.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada