dimarts, 5 de març de 2013

La ferida de Grècia

Yorgos Seferis, Mythistórima. Poesía completa. Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, Barcelona, octubre de 2011. Traducció, pròleg i notes de Selma Ancira i Francisco Segovia.

· · ·
El títol d'aquesta ressenya s'inspira en un vers del poema “A la manera de Y. S.” pertanyent al llibre Cuaderno de ejercicios (1940): “Donde quiera que viajo Grecia me hiere”. De fet, el viatge, la llunyania de la pàtria i la potent presència de la grecitat en la seua poesia així com l'experiència, que la travessa de dalt a baix, de la història contemporània de Grècia, tan sovint tràgica, són ingredients fonamentals del periple artístic d'aquest poeta essencial que és Iorgos Seferis (Esmirna, 1900-Atenes, 1971). Nascut, doncs, en aquella ciutat de la costa oriental de l'Egeu d'on en els anys vint els grecs, després de 3.000 anys de viure-hi, en van ser expulsats, traslladat a Atenes amb la família als catorze anys, estudiant a París i Londres, resident, com a funcionari del cos diplomàtic del seu país, en diversos llocs d'Europa i del Pròxim Orient, i mort a Atenes en plena dictadura dels coronels, el viatge de Iorgos Seferis és en certa manera una versió moderna d'aquell altre d'Odisseu, símbol per antonomàsia de l'exili, l'aventura i el retorn. Un altre poema del llibre citat, “Sobre un verso ajeno”, comença així: “Dichoso aquel que ha hecho el viaje de Odiseo”, paràfrasi del famós sonet XXXI de Joachim Du Bellay, “Hereux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage”, que també inspira una de les cançons més belles, per cert, de Georges Brassens (entre jordis, treballadors de la terra o llauradors segons l'etimologia grega, va la cosa).
El màxim representant de la denominada Generació de 1930, que va imprimir un gir radical a la fins aleshores hegemònica herència de Costas Cariotakis (1896-1928), està, però, molt parcialment traduït al català, llengua en què a penes sabríem citar Mithistòrima, el llibre traduït per Carles Miralles en 1980 (Quaderns Crema), Tres poemes secrets, la magnífica edició que els valencians Jesús Cabezas i Rubén Montañés van fer per a Edicions de la Guerra en 1993, i els 34 poemes seleccionats i traduïts també per Carles Miralles per a la seua antologia Set poetes neogrecs (MOLU, 1988). Així les coses, doncs, aquesta edició en castellà amb els deu llibres que integren la poesia completa de Seferis és una ajuda inestimable per qui, inacapaç de llegir en grec, vulga endinsar-se en l'obra d'aquest Premi Nobel de Literatura de 1963, amplíssim traductor de clàssics i moderns, assagista i dietarista i autor d'una extensa correspondència, a més de poeta.
El títol elegit pels editors d'aquesta poesia completa, Mythistórima, que correspon en realitat a un dels llibres, de 1935, també traduït ací com a Novela, sembla del tot pertinent no solament perquè a parer de la majoria de crítics aquest és el seu llibre més important sinó sobretot perquè suggereix la fusió en la seua poesia entre els elements mítics de la tradició grega, com el referit més amunt, i la història contemporània del seu país, característica per què el poeta grec és sempre vinculat a T. S. Eliot i el seu mythical methode. I és que Iorgos Seferis no solament traduí The waste land en 1947 i va travar amistat amb el poeta britànic nascut a St. Louis sinó que referint-se a la seua pròpia obra afirmava en 1936, segons que reporta Carles Miralles en la seua antologia: “M'he proposat de descriure, amb una certa coherència, una situació tan independent de mi com els personatges d'una novel·la”. És especialment revelador d'aquesta fusió seferelotiana (amb perdó) el poema IV de Novela, “Argonautas”, evocació a través del tema mític dels refugiats grecs moderns i testimoniatge del mateix desarrelament que va haver de patir l'autor.
Avui que l'avarícia dels denominats mercats, la imperícia dels polítics i el descrèdit de la democràcia assetgen ambdues ribes de la Mediterrània i colpegen amb violència les classes populars dels seus països potser és bon moment per reprendre les paraules de Seferis, que semblen del tot dictades per a les tragèdies i les esperances d'aquests dies: “Un poco más / y veremos florear a los almendros / brillar al sol los mármoles / al mar romperse en olas // un poco más, / alcémonos aún un poco más”. Fins a tocar, almenys, certes estreles de la justícia social, esplendors de la poesia més imperible.

Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada