El sentit del temps

Josep Fàbrega, Les hores vives. XXIXè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez–Ciutat d'Alcoi 2012. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 98, Paiporta, 2012.

· · ·

El títol d'aquest llibre de Josep Fàbrega i Selva (Súria, el Bages, 1947) coincideix curiosament i de manera absolutament fortuïta, segons revelacions del mateix autor, amb el que el poeta Joan Valls i Jordà es va fer editar en 1978. Però si en aquell llibre crucial de Valls el poeta alcoià imprimeix un canvi de rumb decisiu i culminant cap a una poesia més testimonial capaç de desentranyar aspectes molt concrets del passat, personal i col·lectiu, el de Josep Fàbrega, guardonat amb el premi de poesia que convoca precisament l'Associació Cultural Amics de Joan Valls, és una reflexió sobre el pas del temps de caràcter més abstracte, velada pel ric aparat metafòric que hi posa en marxa l'autor i deslligada per complet de qualsevol biografisme o detall massa precís i anecdòtic. L'autèntica coincidència a què el títol a penes apunta s'hi dóna en tot cas a un nivell més profund i a causa del lloc central que ocupen en dos treballs tan dissímils les referències explícites al quefer poètic i a la poesia com a ocupació viva capaç de donar sentit a la pròpia vida, o almenys al fet de buscar-lo.

És revelador també, en el cas del llibre de Josep Fàbrega, el doble epígraf que completa el títol: Litúrgia del pas del temps. Lectures per a quatre veus. Perquè si la paraula litúrgia ens porta directament a les hores canòniques que organitzen el volum, les quatre veus remeten a les que sonen en cada una d'aquestes hores: maitines, laudes, prima, tertia, sexta, nona, vespres i completes. Integren la primera veu tres tankas, la segona divuit decasíl·labs amb rimes assonants en els versos parells, la tercera tres haikús i la quarta un sonet amb títols individualitzats (“Anacronisme”, “Introspecció”, “Mentides”, “Només”, “Vacu”, “De retruc”, “Sisplau” i “No”). El primer que crida l'atenció de Les hores vives és, doncs, la precisa harmonia compositiva, l'hermetisme no gens casual de l'estructura poètica. I en segon lloc, ja posats en matèria, el domini del llenguatge poètic i de la llengua amb què l'autor va travant el seu ben disposat treball.

Balanç vital i indagació sobre les limitacions de l'expressió poètica, sobre el pas de les hores, l'absència de futur i les circumstàncies que envolten la vocació literària de l'autor, Les hores vives és un llibre magníficament construït sobre un to, sovint amarg, que mai no decau i que demostra el perfecte domini del llenguatge poètic de l'autor des d'unes estructures intrínsecament dificultoses pel seu caràcter tancat. Sense voler reduir una proposta tan rica com la de Josep Fàbrega, direm que l'elecció dels motlles formals serveix a la identificació d'unes veus singulars que reapareixen cada hora. I si les estrofes d'origen oriental, tankas i haikús, concentren molt bé les descripcions cromàtiques, els matisos sensorials i el pas de les hores, corresponen als decasíl·labs, dins i fora del sonet, però sobretot en aquest segon, un to més meditatiu i greu, un major pes en el balanç vital que proposa Les hores vives.

El poeta de Súria i resident a Calders (Moianès) Josep Fàbrega i Selva és autor d'una ja extensa obra poètica que ha merescut, entre d'altres, premis com el Ciutat de Terrassa o el Miquel Martí i Pol. A banda d'uns quants llibres encara inèdits guardonats, l'autor ha publicat Postals de Calders (2004), Camins d'hivern (2008), Sis dies d'agost (2009), D'aquí estant no es veu el mar (2010), Bages (2010), Parlo d'Aloma (2010), Ingènuament protocol·lari (2011) i L'altra veu (2011), entre d'altres. Aquesta, però, és la primera vegada que una editorial valenciana li publica un llibre, excusa magnífica per remuntar-nos als anteriors treballs d'una veu ben sòlida i madura, d'una singularitat tan nítida capaç d'afirmar coses com les que s'expressen en el següent tercet: “Escric lluny dels miralls. La meva cara / ja no em recorda res del que he sigut. / On puc trobar el passat que no he viscut?”. El vell estranyament que fa destil·lar la paraula poètica aconsegueix de vegades la rotunditat dels poemes de Josep Fàbrega, artefactes perfectes de la sotsobra.

Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.